Everyday rebellion
Everyday Rebellion (Everyday Rebellion; Arash T. Riahi, Arman T. Riahi; 2013)
Documental fet pels directors i germans Arashi i Arman T. Riahi, que van néixer a l’Iran i van haver de marxar del seu país juntament amb els seus pares per motius polítics. Resideixen a Viena des de l’any 1982.
Amb un xiuxiueig a cau d’orella, ens criden a despertar de la somnolència col·lectiva, a obrir els ulls i a indignar-nos davant el repulsiu panorama polític, econòmic i social que ens envolta.
Everyday Rebellion (Everyday Rebellion; Arash T. Riahi, Arman T. Riahi; 2013) és un itinerari viatger per diversos llocs del món. La càmera sembla un calidoscopi que va creant un mosaic en moviment. Hi podem veure diversos col·lectius que es rebel·len cada dia, de forma imaginativa i sempre pacífica. Són grups com Ocuppy Wall Street, que denunciava els abusos del capitalisme financer des de Nova York; els indignats del 15M a Madrid; el moviment juvenil Optor, que va acabar amb el govern genocida de Sèrbia liderat per Milosevic; les protestes massives a Egipte i a l’Iran; les activistes de Femen a Kíev, París o Estocolm…
Sense que s’entri molt en el fons dels problemes, el documental suposa un homenatge a la desobediència civil i pacífica. Se’ns mostren diverses formes de protestar. De vegades, els mètodes són enginyosos i divertits, com escampar centenars de pilotes de ping-pong amb la paraula llibertat que reboten pels carrers d’una ciutat assolada pels conflictes, o com enlairar globus de colors que contenen paraules d’esperança. També apareixen dibuixants i autors de grafitis que treballen en secret per reivindicar drets. Altres persones utilitzen el sentit de l’humor i intenten abraçar a la policia. Al documental també apareixen tàctiques menys arriscades, com l’ús de bitllets amb missatges de la dissidència, de cants corals cantant a l’esperança, o de l’encesa i apagada dels llums de la llar. Altres manifestants surten a fer soroll als balcons i carrers per protestar, s’afegeixen a cassolades o porten la màscara d’Anonymous. Una de les estratègies més impactants implica acolorir les fonts públiques amb pintura vermella per recordar els assassinats de civils.
Particularment, m’ha cridat l’atenció la història d’una component de Femen: Inna Schevchenko va fugir del seu país després de perdre la seva feina de periodista, de rebre amenaces de mort i de ser assetjada per la policia secreta ucraïnesa. França li va concedir l’asil polític. Aquestes dones es dediquen a protestar amb una corona de flors i llaços que simbolitzen la llibertat i amb els pits al descobert, mentre duen escrits sobre la pell alguns missatges que critiquen el masclisme, el patriarcat i la religió. Aquest grup controvertit ha estat criticat també per algunes feministes, però jo no entraré en judicis: a mi em sembla valent que s’enfrontin a l’església amb el cos nu, potser és provocatiu i agressiu, però és no violent ni res comparable al mal que ha fet l’església a les dones. Tampoc entenc que s’escandalitzin quan el cos femení es mostra sense problemes en la publicitat, al quiosc, a la televisió o al cinema. Es veu que no volen cossos en rebel·lia.
Commou també el cas d’en Joan Carles que s’enfronta a un desnonament perquè no pot pagar la hipoteca després de quedar-se sense feina. Aquest home es resisteix i rep la solidaritat del veïns del barri. És vergonyós que el nostre govern salvi la banca i no tingui solucions ètiques per aquests casos. També és dramàtica l’escena d’una noia cridant que es llençarà per la finestra si expulsen a la seva àvia de l’habitatge on viu.
També és inspirador el cas d’un activista sirià exiliat a un camp de refugiats a Jordània. Li va passar pel cap agafar les armes i lluitar contra la brutal repressió que ha patit el seu poble, que demanava progrés i va ser bombardejat i massacrat. S’ho pensa i decideix actuar de forma no violenta enfront de tanta brutalitat.
La pel·lícula no només mostra les protestes en si mateixes, sinó que dona veu a experts activistes i estudiosos de la lluita com Lisa Fithiam, Srda Popovic o el doctor Massumeh Torfeh, periodista i ambaixador de l’ONU. Tots ells defensen que és molt més eficaç la lluita no violenta, però sovint em pregunto si s’aconsegueixen grans coses contra el poder dels governs i en aquest món capitalista que posa els diners davant les persones. Alhora, crec que aquesta pregunta no és per a aquest documental. Els directors volen fer una mirada positiva i no es detenen en els resultats de les lluites contra els mecanismes perversos del poder.
El documental acaba amb un dibuix molt atractiu i significatiu de Mana Neyestani, un il·lustrador iranià exiliat: una bota militar trepitja una floreta, però aquesta flor sobreviu, ressorgeix i traspassa la bota. La imatge és una metàfora. Aquestes lluites pacífiques no són un camí fàcil, però la resistència no violenta és com una llavor que creix apoderant als valents i inconformistes que es mantenen fermes i no fan un pas enrere malgrat els obstacles que es troben. Aquesta lluita pacífica s’ha mantingut i es mantindrà sempre viva.
Everyday Rebellion és un exemple clar d’utopia quotidiana, d’esperança. Aporta llum, remou consciències i ens fa millors persones. Si això passa, ja tenim molt de guanyat.
Crítica elaborada per Plácida Ivars Calvo de la Biblioteca Josep Soler i Vidal (Gavà) en el marc del projecte Escriure de cinema.
