No és només cosa de ionquis
No és només cosa de ionquis

Les drogues no són només cosa de ionquis. El problema ha passat, definitivament, al món dels professionals de l'esport.

Hi ha diverses qüestions obertes.  Per exemple hi ha el veto a la Federació Russa d'Atletisme, acusada d'institucionalitzar el dopatge i d'amagar positius en diversos controls, per participar a les grans competicions internacionals.

Per altra banda, hi ha el tema de la professionalització de l'esport, molt lloable, i dels diners que generen l'explotació dels drets televisius i els patrocinadors. I és que si analitzem quines poden ser les causes principals que poden dur un esportista a dopar-se segurament no hi trobarem res més que els diners. Els diners que generaran els seus èxits esportius i que sens dubte els suposen grans dosis de pressió.

Els diners... que res tenen a veure amb els valors que des d'aquest prestatge, i des de tots els prestatges del món, intentem transmetre enaltint totes les pràctiques esportives: l'esforç, la voluntat i la generositat. Això pot dur un esportista a conquerir l'èxit, a gestes èpiques! Però quan hi barregem substàncies químiques tot això desapareix.

De substàncies utilitzades pels esportistes per millorar artificialment la seva resistència sempre n'hi ha hagut, però va ser al s.XIX quan va començar a despuntar el concepte de dopatge tal i com l'entenem ara. Les primeres drogues que es van utilitzar van ser l'heroïna i la morfina, utilitzades principalment en les curses de cavalls i en la boxa. Però al començament dels s.XX la cosa es va començar a descontrolar, amb l'aparició de substàncies com l'estricnina, l'edefrina i els esteroides.

Ara mateix, ben entrat el S.XXI i quan l'esport i la riquesa que genera comencen a ser qüestionats des de diversos sectors socials, les marques comercials veuen en el dopatge una amenaça per a la imatge que es vol transmetre.

Així doncs, quedem que no, oi? Que l'esport no és això.

Ves al prestage ►

07/05/2018 12:44h