Novel·la

Recorreguts literaris

Torna al prestatge  ►
Continguts anteriors  ►


Muñoz Molina, premi Príncep d'Astúries de les lletres 2013

 

Antonio Muñoz Molina va néixer a Úbeda (Jaén) l'any 1956. Va estudiar Periodisme a Madrid i també es va llicenciar en Història de l'Art a Granada. La seva brillant i ràpida trajectòria literària començà amb la compilació d'articles periodístics publicats a diaris locals, els quals van arribar a mans de Pere Gimferrer –poeta català i director de Seix-Barral, recollits en dos llibres d'assaigs: El Robinson urbano (1984) i Diario del Nautilius (1985). Es comenta que, entusiasmat per aquests articles, Gimferrer li va demanar la seva primera novel·la Beatus Ille (1986), guardonada amb el Premi Ícar. Ja en aquesta primera obra, Muñoz Molina mostra els elements que caracteritzaran les seves obres literàries posteriors: un interès per crear trames sobre temàtiques actuals i així atraure l'atenció del lector; assimilar diferents tècniques i fer experiments formals amb la intenció de millorar la narració i exposar en les seves obres el seu profund compromís amb un passat històric, potser massa oblidat.

La seva segona obra, titulada El invierno de Lisboa (1987), va merèixer el Premi Nacional de Literatura i el Premi de la Crítica l'any 1988. En aquesta novel·la, l'escriptor va crear un argument atractiu mitjançant la combinació de diferents elements agafats del cinema negre, amb referències musicals del jazz. La següent novel·la, Beltenebros (1989), portada al cinema per la directora Pilar Miró –amb deu premis Goya, inclòs Millor guió adaptat per ella, Mario Camus i Juan Antonio Porto, és una història ambientada al Madrid de la postguerra, i basada en una doble traïció al món tancat i asfixiant de la clandestinitat.

Córdoba de los Omeyas i El jinete polaco (1991) van continuar la seva trajèctoria literària. Aquesta darrera va rebre  el Premi Planeta del mateix any, i l'any següent el Nacional de Narrativa, així com el de Traducció. Després va publicar un volum de contes sota el títol Nada del otro mundo (1993), l'estudi Sostener la mirada, imágenes de las Alpujarras (1993) i la novel·la curta El dueño del secreto (1994). Un any més tard va publicar Ardor guerrero, relat crític centrat en les seves experiències durant el servei militar. Aquell mateix any, va ser escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola.

Plenilunio, pubilcada l'any 1997, es considera la seva obra més madura. Es tracta d'una història d'intriga on el crim és només l'excusa per caracteritzar, de manera ambivalent, una sèrie de personatges. Alhora que l'autor fa un diagnòstic de la violència a dos nivells: la del terrorisme al País Basc, la qual ha tocat de ple al policia protagonista; i la de les violacions infantils que aquest ha d'investigar al poble andalús al que arriba, fruit d'un trasllat des d'Eskadi. Tanmateix, la història d'amor entre el policia i la mestra, el curs de la investigació i les excrescències argumentals, les quals tendeixen a subratllar la soledat i l'aïllament dels personatges, acaben per dominar sobre la dimensió moral.

Les seves obres posteriors són: Pura alegría (1998), un assaig en el qual inclou el seu discurs d'ingrès a la Reial Acadèmia Espanyola i diverses conferències sobre la creació literària; Las huellas de unas palabras (1999); Carlota Fainberg (1999) i En ausencia de Blanca (2000).

Sefarad (2001) i La noche de los tiempos (2009), la figura del desarrelat, de l'exiliat i del perseguit donen sentit a aquestes obres. Ambdues responen a una ambició similar de conjugar l'exploració literària amb l'al·legat o la denúncia moral, que a Sefarad concerneix a totes les víctimes dels totalitarismes bàrbars del segle XX. Muñoz Molina va crear a Sefarad una estructura narrativa nova composada de 16 històries amb protagonistes coneguts (Kafka i Milena, Jean Améry, Primo Levi, Eugenia Ginzburg, etcètera) i anònims que han patit la persecució i l'exili.

Entre 2004 i 2006 va dirigir l'Institut Cervantes de Nova York, ciutat que el va portar a escriure Ventanas de Manhattan l'any 2004. Des de llavors, combina llargues estades a Madrid i Nova York, amb la seva dona també escriptora (Elvira Lindo).

Muñoz Molina acaba de guanyar el premi Príncep d'Astúries de les lletres 2013 per:

"la profunditat i la brillantor amb què ha narrat fragments rellevants de la història del seu país, episodis crucials del món contemporani i aspectes significatius de la seva experiència personal. Una obra que assumeix admirablement la condició d' intel·lectual compromès amb el seu temps."
Exemple d'aquest compromís és el seu darrer i brillant assaig Todo lo que era sólido (2013), on l'escriptor fa un recorregut des del franquisme tardà fins a la crisi actual, la qual amenaça amb portar-se per davant bona part dels drets aconseguits en les últimes dècades:
 

Cambiaron las leyes no para hacerlas mejores sino para asegurarse de que podrían actuar al margen de ellas. Y desde luego nunca crearon la carrera administrativa: a los funcionarios profesionales pero no dóciles políticamente los apartaron de los puestos de responsabilidad o los forzaron a marcharse por desmoralización o aburrimiento; y en vez de modernizar la antigua burocracia la sumergieron en una inundación de nuevos puestos clientelares, de comisarios políticos descarados o encubiertos, dependientes siempre del favor del que los nombraba, leales hasta la sumisión, volcados en el servicio al partido o al líder del que dependía su sueldo y no a la ciudadanía que lo costeaba con sus impuestos.

La ruina en la que nos ahogamos hoy empezó entonces: cuando la potestad de disponer del dinero público pudo ejercerse sin los mecanismos previos de control de las leyes; y cuando las leyes se hicieron tan elásticas como para no entorpecer el abuso, la fantasía insensata, la codicia, el delirio —o simplemente para no ser cumplidas.

Pero una administración clientelar no sólo fomenta la incompetencia y facilita la corrupción: también desalienta a los empleados más capaces y vuelve habitual el cinismo. Quien por integridad personal y por vocación hace bien su trabajo comprende que daría lo mismo que lo hiciera mal, e incluso que cumpliendo su deber se gana el rechazo de los que mandan; y si todo el mundo sabe que el mérito puede ser inútil y la mediocridad recompensada, y que en último extremo todo depende del favor político, los alicientes para mejorar la propia tarea serán siempre inferiores a la tentación de la desgana, cuando no del servilismo. Cuanto más politizada esté una administración menos continuidad habrá en proyectos que deberían ser a largo plazo y quedar por encima de la disputa partidista: todo se vuelve un hacer y deshacer marcado por las oscilaciones electorales; lo aprobado pro un gobierno queda en suspenso o es desarbolado cuando llega el gobierno de otro partido; los nuevos cargos aspiran sobre todo a borrar la huella de los anteriores; el dinero y el esfuerzo gastados se vuelven estériles.

Todo lo que era sólido (2013), pàg. 48-49.

Bibliografia destacada:



"Beatus Ille"
(1986)

"El invierno en Lisboa"
(1987)

"Beltenebros"
(1989)

"El jinete polaco"
(1991)

"Los misterios de Madrid"
(1992)


"Nada del otro mundo"
(1993)

"El dueño del secreto"
(1994)

"Ardor guerrero"
(1995)

"Plenilunio"
(1997)

"Carlota Fainberg"
(1999)


"En ausencia de Blanca"
(2001)

"Sefarad"
(2001)

"El viento de la Luna"
(2006)

"La noche de los tiempos"
(2009)
 


Recursos

 Webs interessants:

"Antonio Muñoz Molina" (pàgina oficial)

  • Àlbum, notícies, biografia, traduccions, assaigs, blog dels lectors, etcètera.

"Todo lo que era sólido" (vídeo trailer)

 

 També et pot interessar:

Torna al prestatge  ►
Continguts anteriors  ►