(Sant Sebastià, 28 de desembre de 1872 – Madrid, 30 d'octubre de 1956), escriptor espanyol de l'anomenada Generació del 98. Es va doctorar en medicina , però gairebé no va exercir perquè es va dedicar de ple a la literatura. Va regentar una fleca de la seva família a Madrid i va viatjar de manera incansable per Europa i Espanya. Al 1935 va ingressar a la Real Academia Española. Durant la Guerra Civil es va exiliar a Argentina fins al 1943 que va tornar definitivament a Madrid.

La literatura per Baroja és un reflex de la vida i comença com acaba sense previsions. Als seus textos moltes vegades no hi ha personatges principals i construeix la narració d'una manera dispersa. La majoria dels seus personatges son exiliats  fracassats sense esma per lluitar i esclafats pel sistema. Transmet la seva visió pessimista  de la vida, el seu escepticisme i la manca de fe en l'home.

Es tracta d'un narrador sense pal·liatius que es capaç de pintar retrats fidelíssims de l'època amb el seu llenguatge àgil i natural, de crear mons que transmeten emocions i dubtes i d'afegir a la nostra consciència conflictes que han pogut estar aliens a nosaltres abans de la seva lectura.

Baroja és reconegut com un escriptor insigne del realisme. Així doncs, la seva obra literària estarà influenciada pels grans mestres del seu gènere com Tolstoi i Charles Dickens. Els seus temes també estan clarament extrets de Quevedo i de la novel·la picaresca espanyola per excel·lència, El Lazarillo de Tormes. Els contemporanis que el varen marcar van ser autors com Galdós o Azorín.

Va morir el 1956 i va ser enterrat al cementeri civil com a ateu, provocant molt de rebombori a l'Espanya de l'època. A l'enterrament hi va assistir el Ministre d'Educació Nacional, D. Jesús Rubio García-Mina. El seu taüt va ser portar a les espatlles per, entre d'altres, Ernest Hemingway i Camilo José Cela.