Stewart Copeland

Aquest any Stewart Copeland complirà 65 anys, però pel que sabem els músics no es jubilen. Abans d'entrar en aquesta consideració potser val la pena dir qui és Stewart Copeland: doncs ni més ni menys que el bateria, ideòleg, alma máter i primer compositor de The Police. 

Fill d'un agent de la CIA, aquest inquiet músic va decidir parodiar la seva línia paterna batejant el seu grup com a The Police. Ningú gosaria fer-ho avui en dia, per semblar, ortodox, però si es mira bé (i com s'ha de mirar, si no) no hi ha un nom més contestatari que aquest. 

Stewart Copeland va nàixer el 1952 als Estats Units. Als 8 anys ja tocava la bateria, ajustant la tècnica estàndar a la seva condició d'esquerrà. Als 12 ja tocava en directe amb un grup anomenat de The Nomads. Als 12 anys, al Líban! El món ha canviat tant, que la máxima aventura sembla quedar-se quiet. Gairebé no hi ha rastre d'aquesta primera banda, ni de les nombroses bandes que va tenir abans dels 18. Aquesta edat l'agafa ja muntat sobre un bon cavall: Curved Air:

 

Al 1976 decideix dirigir la seva vida artística per si mateix. Es compra un cotxe i decideix que la banda ha de ser un trio, per què al cotxe només hi caben tres persones i una bateria, una guitarra i un baix. Així que algú dels tres, a més, ha de saber cantar. Ell mateix comença a afilar l'estètica de la banda i a composar les primeres cançons... però als pocs assaijos el talent d'Sting despuntava: era capaç de tocar el baix i cantar alhora dos línies complexes, i les seves cançons eres clares, carismàtiques, rodones, energètiques. Encara no han començat i el líder ja ha canviat. Però des del primer disc queda clar que la bateria és el més singular de la banda. Aquí els tenim l'any 78:

 

Aquest va ser només el començament. Els següents anys estan protagonitzats per la bojeria The Police, el grup més intel·ligent i pulcre del punk pop, del reggae pop, del pop rock i del pop a seques. Qualsevol banda que vulgui fer un trio els ha de sentir, com qui aprén contrapunt. 

Només cinc anys després, el grup era una factoria de hits, d'alegria i de precisió en directe

Però el grup va decidir tallar, en una d'aquestes grans decissions que deixen a tots els fans mirant el cel, com si una estrella hagués desaparegut sense explicació astronòmica. I la sorpresa és que Stewart Copeland va treure llavors del seu barret alguna de les millors obres de la seva carrera com a compositor, que havia estat superada pel carisma d'Sting. Al 1983 va fer la banda sonora de La Ley de la Calle, de Coppola. 

Aquí la podeu sentir: 

I pocs anys després el trobem amb una altra banda sonora, Wall Street, d'Oliver Stone, que podeu sentir aquí:

 

Als dos mils, el trobem enrolant-se amb bandes de cracks, la millor potser és Oysterhead, un altre trio amb Trey Anastasio (el genial guitarrista de Phish) i Les Claypool (el baixista de Primus). Una gamberrada plena d'imaginació:  Vídeo 

 Aquest juliol Stewart Copeland farà 65 anys. Es jubilen els músics? Sembla que no. La majoria, per què no s'ho poden permetre econòmicament. La resta, per què no s'ho poden permetre emocionalment. La música és una manera de passar els dies tan potent que sense ella es diria que els dies no passen. Llarga vida als qui marquen els segons amb un parell de baquetes. 

  A les biblioteques trobaràs:


"Everyone stares The Police inside out"

"The Equalizer and other cliff-hangers"

  Selecció de webs:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 23/01/2017 Data de modificació: 23/01/2017