Poques vegades un disc ha donat tant a parlar. És difícil imaginar un altre músic o grup que hagi tingut tant seguiment mediàtic com els Beatles en el seu moment, que va transcendir més enllà de l’àmbit purament musical. Però no per previsible hauríem de deixar de celebrar les noces d'or d'un dels discos de referència per a les generacions posteriors: el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band.

Reverenciat per uns, titllat de pretensiós i sobrevalorat per altres, imitat i, fins i tot parodiat (vegeu també We’re only in it for the Money, de Frank Zappa), el Sgt. Pepper’s mostra l’ambició d’un grup que aparentment ho havia aconseguit tot en només 4 anys. Concebut inicialment com un disc conceptual (no el primer!), en el moment de la seva publicació va trencar motlles en tots els aspectes de la seva producció: des del surrealista collage de la portada creat per Peter Blake i Jann Haworth (que va originar tot un seguit de teories increïbles) fins a la concepció de les cançons, els arranjaments, l’estètica i les tècniques de gravació, en la cerca constant de d'un so diferent de tot el que s'havia fet fins llavors. Els instruments habituals d’un grup de rock compartien espai amb arpes, sitars, violins, panderetes... i fins i tot sorolls fets amb pintes i paper!

Les idees de Lennon i McCartney es feien realitat gràcies al treball tècnic de Geoff Emerick, Richard Lush, Ken Townsend i el cinquè beatle: George Martin. El vessant experimental del disc es nodria del context de l’època i la influència d’altres grans músics. Alteraven la velocitat de reproducció, introduïen efectes sonors d’arxiu, creaven tècniques de gravació per l’ocasió (com el flanging), les cançons acabaven... i tornaven a començar, i, fins i tot, contractaven una orquestra de 40 músics per demanar-los-hi que creessin dissonàncies. Alguns d’aquests recursos o trucs han estat utilitzats multitud de vegades posteriorment, però en aquell moment eren una novetat.
 

El procés de composició i gravació es va beneficiar del fet que poc abans havien decidit no realitzar més actuacions en directe, fet que els va permetre focalitzar l'energia i permetre’s el luxe de treballar sense limitacions en el temps. Van dedicar 5 mesos a la gravació (pràcticament paralitzant Abbey Road), mentre que el seu primer treball es va gravar en només 13 hores. Un altre avantatge era que no havien de patir per reproduir tot aquell so en directe. Els Beatles interpretaven a una banda imaginària, i l'estudi es va convertir en l'escenari.

A nivell creatiu, la gran diversitat de l’àlbum és, en part, fruit de la tensió entre dues personalitats tan diferents com les de Lennon i McCartney, complementada amb l’única aportació de Harrison en aquest treball: Within you, without you, una peça que fusionava pop i música índia, amb la col·laboració de Ravi Shankar.

Després de tants mesos d’espera, l’expectació per escoltar el seu nou treball era molt gran. El públic estava acostumat a que gravessin dos discos cada any, motiu pel qual dos dels temes gravats en aquelles sessions (Penny Lane i Strawberry fields forever) es van editar en format single abans de publicar la resta de l’àlbum.

Ha estat mitificat, i fins i tot ha estat considerat com a el millor disc de la història. Però, més enllà de rànkings, de les habituals referències psicodèliques i de tota la mitologia que ha generat, el Sgt. Pepper’s és bàsicament un gran disc que destaca per la qualitat musical, l'enginy i l’originalitat. Recull un moment brillant dels Beatles a nivell creatiu. Vist en perspectiva, la seva publicació sembla un risc artístic i comercial difícilment imaginable avui en dia per a un grup de masses. Possiblement s’han fet discos millors, però no han assolit una repercussió a la que només podia arribar un grup determinat en una època determinada. El seu gran mèrit és potser descobrir tot un món de possibilitats a milers de músics de posteriors generacions. Després de Sgt. Peppers tot semblava possible.

Un disc així no es publica cada dia.