Al desembre de 1967 va morir un dels grans del soul: Otis Redding. Va deixar com a llegat un seguit de gravacions que el temps ha convertit en clàssics. Era posseïdor d’un timbre de veu inimitable, que funcionava a la perfecció en registres ben diferents: de l’energia del rhythm & blues i el rock, a les descarnades balades soul. 

Va començar cantant a l’església, però ja molt jove va despuntar per la potència de la seva veu i la capacitat d’emocionar al públic, fitxant per Stax Records, on  convivien músics blancs i negres en una època en què això no era gens fàcil. El seu debut va arribar amb només 19 anys, gràcies a la publicació de These arms of mine. En les seves interpretacions reflectia la intensitat i la passió increïbles amb què vivia. Composava bona part del seu repertori, combinant-lo amb versions de hits de l’època, com els seus ídols Sam Cooke i Little Richard, o altres contemporanis (Ben E. King, Beatles, Stones…). Conta la llegenda que la versió de Satisfaction que interpretava Otis Redding sona com l’havia imaginat Keith Richards en un principi. 

Escrivia les cançons acompanyat d’una guitarra, però instintivament creava els arranjaments per a la resta d’instruments, que posteriorment els seus músics traduïen a l’estudi. Bona part del seu so és caracteritzat per la secció de vents, utilitzada sovint com a resposta als seus fraseigs. Un bon exemple d’això és Fa fa fa (malgrat el títol hi ha més d’un acord).

 

 

Temes originalment seus, com Respect, o Hard to handle, han estat versionats posteriorment amb gran èxit.

La seva imatge a l’escenari, agitant-se a un costat i a l’altre i recargolant-se entre vers i vers va quedar gravada en la memòria d’aquella generació, com al concert de Monterey, que li va obrir les portes a un nou públic més enllà del soul.

Com molts altres dels grans, va morir massa aviat, a causa d’un accident aeri (junt amb quatre músics de la seva banda), quan era probablement en el seu millor moment a nivell artístic. El seu més gran èxit de vendes va arribar de manera pòstuma. Però mig segle després la seva empremta ha arribat a un públic que fins i tot de vegades no n’és conscient (qui no ha escoltat i gaudit algun cop Sittin’ on the dock of the bay?). La seva veu és reconeixible universalment gràcies a clàssics perennes com aquest, gravat només tres dies abans de morir i enllestit pel seu més proper col·laborador, Steve Cropper.