Erik Satie

Erik Satie (França, 1866-1925), amic d’Stravinsky, experimentador polivalent i precursor del serialisme. L’escàndol té la seva arrel al surrealisme.

A la França de finals del 1900, les avantguardes ja estaven germinant de forma invertebrada a tots els camps artístics: a l’incipient cinema, a la literatura, a la pintura... però no a la música (Breton odiava la música, un detall que no s’ha valorat prou). Erik Satie, després d’una vida atzarosa -havia estat pianista de cabaret durant molts anys- va entrar en contacte amb aquest grup d’artistes que generaren la penúltima revolució artística: Picasso, Tzara, Cocteau, Breton, Braque...

El 18 de maig de 1917, a Paris (ben a prop de l’escenari de l’estrena de La Consagració de la Primavera, quatre anys anterior), el Teatre Châtelet es preparava per l’estrena d’una obra-ballet de Satie, anomenada Parade. El guió de Parade el va escriure Jean Cocteau, l’escenografia i el disseny dels vestits dels ballarins és de Picasso i la coreografia és de Léonide Massine. El tema: tres grups d’artistes de circ intenten atraure al públic del teatre per seguir un espectacle a l’exterior. Satie volia simbolitzar amb aquesta obra l’esperit modern de la dansa. La música incorporava sorolls de màquines de escriure, que s’intercalaven a la partitura, així com unes espectaculars sirenes i efectes amb ampolles de llet. Els elements absurds, surrealistes i abstractes van atraure a molts compositors però van enfurismar a bona part del públic.

Curiosament, també hi participà Sergei Diaghilev, l’extravagant empresari mecenes, que estava al darrera de tot. La brega no va arribar a més violència que la verbal i alguns desperfectes al teatre, que també es va dividir en admiradors fanàtics i adversaris acèrrims. En dies posteriors es va organitzar una sonada manifestació en favor de la música clàssica pels carrers de Paris.

Aquesta és la música de l’escàndol. I aquí trobareu la partitura completa. Els incidents devien afectar el caràcter bohemi de Satie: va estar una setmana a la presó per insults a un crític que havia menyspreat Parade, però finalment va ser posat en llibertat gràcies a la intervenció – diguem-ne econòmica - de la Princesa Edmond de Polignac. (La nota publicada era: "Senyor i benvolgut amic. Vostè no és només un cul, és un cul sense música. Firmat: Erik Satie.")

Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col·lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col·leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadoresmaquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics.

Erik Satie  és conegut per algunes petites peces de piano (les Gymnopedies, les Gnosiennes), però com a quasevol artista, el que coneixem és només la punta de l'iceberg.  Ell està davant de tot, de l'impressionisme, de l'experimentació, del serialisme. I d'una cosa millor encara: de la gràcia. 

De la gràcia literària i humana ja en va parlar Miss Danger aquí. Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col·lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col·leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadoresmaquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics. També van trobar altres coses: milers de textos i dibuixos amagats darrera un piano inútil al que li havia tret l'arpa. 

Aquests textos acompanyen la música d'una manera esplèndida, com Sancho a Don Quijote. Només que aquí no se sep qui és un i quin és l'altra. Us posem aquest exemple:
 

 

 

Amb aquest text que l'acompanya:

Obstáculos venenosos 
Esta vasta parte del mundo sólo está habitada por un solo hombre: un negro.
Se aburre que es de morirse de risa.
 La sombra de los árboles milenarios señala las 9 horas 17.
Escuchad.
Los sapos se llaman por su propio nombre.
Para pensar mejor, el negro tiene su cerebelo en la mano derecha, los dedos de ésta abiertos.
De lejos parece un fisiólogo distinguido.
Cuatro serpientes anónimas le cautivan, suspendidas a los faldones de su informe que deforman la congoja y la soledad reunidas.
A la orilla del río un viejo mango va lavando despacio sus raíces de una suciedad repelente.
No es la hora del lucero del alba.

 O els Tres valsos distingits del preciós delicat...
 

 

 

Su cintura 
Los que perjudican la reputación o la fortuna de los otros, antes que perder la ocasión de decir alguna agudeza, merecen una pena infamante. Esto nunca ha sido dicho, y yo me atrevo a decirlo. (LA BRUYÈRE: «Los caracteres» o Las costumbres de este siglo.) 

El tararea una melodía del siglo XV.
Después, se echa un cumplido lleno de mesura.
¿Quién se atreverá a decir que no es el más hermoso?
¿Acaso su corazón no es sensible?
Se coge por la cintura.
Se siente como arrobado
¿Qué dirá la bella marquesa?
Ella luchará, pero será vencida.
Sí, señora ¿Acaso no estaba escrito?
 

 

 

Su binóculo 
Nuestras viejas costumbres prohiben a los jóvenes púberes mostrarse desnudos en el baño, y así el pudor echa profundas raíces en sus almas. (CICERON: «La República».) Los limpia todos los días Es un binóculo de plata con cristales de oro ahumado Se lo regaló una bella dama. ¡Qué buenos recuerdos! Pero... Una gran tristeza invade a nuestro amigo: ¡Ha perdido el estuche de su binóculo!
 

 

 

Sus piernas 
El primer cuidado de todo propietario, cuando llega a su hacienda, debe ser el saludar a los Penates domésticos; después, ese mismo día, si le queda tiempo libre, será dar una vuelta por su propiedad; que vea el estado de los cultivos, los trabajos que han sido terminados y los que no lo están. (CATON: «De re rustica».) 

El está muy orgulloso
Ellas nada más bailan que bailes elegidos
Son unas bellas piernas planas
Por la noche se visten de negro
Quiere llevarlas debajo del brazo
Se deslizan melancólicas
Ahora indignadas, muy enfadadas
A veces las abraza y se las cuelga al cuello.
¡Qué agradable es para ellas!
Enérgicamente rehúsa ponerlas polainas: ¡Una prisión!, dice. 

Tot això està molt ben explicat i traduït a Cuadernos de un mamífero, publicat per Acantilado. A les biblioteques el trobareu per aquí. Una de les millors coses que es poden fer a l'hivern és tancar-se amb aquest llibre, llegir el text relacionat amb la peça i sentir la peça, i repetir l'operació fins que el nostre cor sigui permeable. 

i ha un surrealisme musical desenvolupat al món de la música contemporània, paral·lel al neorrealisme. Amb tres grans noms: Satie, Poulenc, Schaffer. Només farem un apunt sobre Erik Satie que és potser el més il·luminat (en el sentit de menys fosc) de tots ells. Aquesta mostra inoblidable, és del seus Embyons Desséches.

 

 

 

 

  Més cerques al catàleg Aladí:

  Selecció de webs:

  També et pot interessar:

  Vés al prestatge:

Data de creació: 05/10/2017 Data de modificació: 05/10/2017