Carmen Amaya

Carmen Amaya (Barcelona, 1918 - Begur, 1963). La  seva llegenda com a ballarina i cantant flamenca sembla encara fresca, jove: el temps hi juga a favor, com ho fa amb tots els artistes intempestius. Del Somorrostro a Hollywood hi ha un camí imprevisible, que només recorren els qui s'entreguen a l'art com una qüestió quasi fisiològica.

Filla d'una familia d'artistes de flamenc, la seva infància està rodejada de l'ambient de músics, ballarins i artistes gitanos. La seva precocitat és quasi una necessitat genètica, autodidacta, instintiva. Als 6 anys ja actuava al restaurant Set Portes de Barcelona. Als 26 anys ja la veiem ballar, consagrada, com ningú. És l'1944, una postguerra interna i una guerra mundial a l'entorn. Una època en seria difícil ser dona i dur els pantalons així: 

 
 
 

De les actuacions al carrer, per aconseguir alguns duros va passar ràpidament a les cartelleres dels teatres nacionals. Fins a esdevenir una de les icones máximes del ball flamenc i d'un temps i d'un país. Va marxar d'Espanya a causa de la guerra civil i no hi va tornar fins l'any 47. Aquests són els anys de les gires internacionals, dels triomfs a de Lisboa a Buenos Aires, de Hollywood a París, de Caracas a Nova York. Artista mostrenca, s'explica que va cuinar sardines a la Suite Imperial del Waldorf Astoria, cremant les taules luxoses de l'hotel. D'aquesta època és aquest vídeo, quasi remot, 'El embrujo del fandango" (1945)

 
 

La seva tornada a Espanya coincideix amb tots els reconeixements internacionals. El seu estil, entre home i dona, trascendia el gènera i fins i tot la música. És un caràcter, una força, una pantera que va poder saltar de les tabernes als platós sense que el seu art es vulgaritzés. Hi ha unes actuacions quasi testamentàries de Los Tarantos, la gran pel·lícula de Francisco Rovira Beleta, estrenada el mateix any de la seva mort. Una afecció renal ja la venia emmalaltint des de feia anys, però tot i així es mostra impressionant en cada fragment d'aquet film. És l'any 1963, el seu últim.

 
 

Passa la vida, com un fulgor: en 45 anys intervé en 17 pel·lícules, realitza milers d'actuacions en directe, enregistra una dotzena de discos. Ara ens quedem sols davant d'aquestes obres, i una preciosa heterodoxia, passional i valenta, ens conquereix l'ànima."