Què és un freak? Per definició és algú que no es pot definir, o que ho fa en negatiu: el freak no segueix una moda, ni la defuig, el freak no és un adepte, un assimilable, part d'un gènere, el freak no busca la bellesa, el freak no és un freaky. Deixe-m'ho doncs, i parlem en positiu.

Hi ha persones que esdevenen artistes d'una forma singular. Tothom mama d'una tradició ("el que no és tradició és plagi", va escriure Eugeni d'Ors), però el que fa un freak és imposar la seva natura indomable sobre la tradició. Ni tan sols per trencar-la, només per ser ben poca cosa, una cosa única, indistingible: ell mateix. 

Aquests dos paràgrafs valen per presentar al Capità Cordevaca, Captain Beefheart. És ell:

Batejat a California amb el nom de Don Glen Vliet (ja era un nom espectacular, però si la va quedar curt i llarg, com acostuma a passar amb els freaks) l'any 41, el trobem als any 60 enrolat a les bandes més lliures de l'època. La seva perícia vocal no era perfecta, ni tampoc la seva habilitat instrumental (tocava el saxo, la guitarra, els teclats), però la seva intenció artística, i la seva direcció estètica ho compensaven tot. Aquesta és la seva primera banda... His magic band!

La seva trobada amb Frank Zappa era inevitable: ambdós vivien a California, ambdós vivien als marges, ambdós eren esperits infatigables, divertits, ambdós buscaven que cada cançó tingués alguna cosa extra. La col·laboració entre els dos és una de les més gracioses de la música popular. Zappa va produir alguns discos amb la seva poderosa intuïció per desactivar tòpics, eliminar clixés, mesclar pistes de forma inaudita. A canvi, el Capità participava amb la seva veu rosegadora en més d'una cançó que esdevindria mítica... com ara:

L'home magdalena:

I arribem al disc Trout mask replica (1969), una de les joies del rock “avantgarde”. Com han enregistrat aquesta música? Com s’assaja això? Com es poden muntar tantes parts? Caldria ajuntar els materials, acumular dades: filmacions amb les sessions, número de cerveses ingerides, hores de la matinada en las que es mesclava, intents fallits, parts sorgides pel joc, distància entre la composició inicial i el resultat final. No acabaríem. Posem un dels temes més famosos:

Les sessions no van ser fàcils, per què el caràcter del freak no és mai gaire condescendent a la norma social ni a les convencions emocionals. Se sap que el Captain Beefheart era un home molt decidit, molt preocupat amb la seva estètica i que matxucava els músics fins que entenguessin no tant la partitura, com l'aire de les peces. Perquè el disc -sí senyors- es va gravar en directe! Són 28 cançons que van del folk al blues, del free a l'avantgarde, del rock a les velles cançons marineres. 

Aquest disc és una finestra oberta. A dins de la casa hi ha un freak: a fora, la vida. I la vida entra per la finestra i per l'àlbum. Passa la política americana, els camps de concentració nazi, l'amor, la música, el sexe. Passa la vida, el que sembla una obvietat, però no ho es tant a l'art, on normalment només passa l'artista. 

Després d'aquest disc Captain Beefheart va enregistra molt bons discos, però l’interès del públic va anar decreixent i les seves dificultats per mantenir la producció musical van augmentar. El freak, per definició també, és una partícula que si s'observa massa deixa de ser freak. L'any 82 publica el seu últim disc i abandona la música per dedicar-se a la pintura, que li donava menys maldecaps i més diners. Durant 30 anys va ser només pintor. Va morir l'any 2010, amb 59 anys, producte d'unes complicacions de l'esclerosi múltiple que patia des de feia molt temps.