Water made us

El músic i poeta de Chicago Jamila Woods torna a brillar mentre es pregunta, què significa rendir-se completament a l'amor? A través de Water Made Us, Jamila abraça nous gèneres, melodies lúdiques i jocs de paraules hipnotitzants, mentre travessa el tumult emocionant de les restes i el refugi de l'amor. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Hyper_O

Carles Viarnès sorprèn amb "Hyper_O", un arriscat doble salt sense xarxa. Ens trobem davant un disc construït a partir de models gregorians on pren protagonisme un singular i innovador instrument, el hiperórgano. Es presentarà en viu en escenaris com el festival Sónar, l'Auditori de Girona o el Orgelpark d'Amsterdam. Les composicions originals que conformen "Hyper_O" beuen dels models gregorians, però flueixen amb màxima naturalitat en un context electrònic. És de fet una aposta per relligar tot el llegat del papa Gregori Magno: d'una banda els modes musicals gregorians i per un altre, els set pecats capitals i les set virtuts que els contraresten. I elaborar un discurs contemporani.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Symphonie nº 4 en la majeur "Italienne", op. 90

Després d'Haydn, Beethoven i Schubert, Jordi Savall prossegueix la seva incursió en el segle XIX amb la Simfonia Italiana de Mendelssohn, compositor que grava per primera vegada. Presenta les dues versions que va deixar Mendelssohn, la de la seva estrena a Londres en 1833, i la versió posterior revisada de 1834, els canvis de la qual més notables afecten els tres últims moviments. La comparació de les dues partitures i la interpretació amb instruments d'època permeten conèixer de prop el treball i les intencions de Mendelssohn en la qual continua sent la seva simfonia més popular, que es redescobreix sota la batuta del director català. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Música contemporânea para violino e piano

La raó principal de l'edició i publicació d'aquest CD té a veure amb el fet que aquesta gravació és una oportunitat molt rara de poder tornar a escoltar el pianista i compositor Jorge Peixinho, vint-i-set anys després de la seva mort. El gran públic desconeix aquesta faceta del compositor. Peixinho donava amb freqüència recitals de piano sol, en els quals recorria tota la història de la música per a piano, amb especial atenció a la música del segle XX, interpretant les obres més representatives del repertori per a piano. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Heaven is a junkyard

Després d'una pausa de 8 anys, Youth Lagoon torna amb el seu quart àlbum, 'Heaven Is a Junkyard' El 2016, Trevor Powers va tancar la porta a Youth Lagoon. "Vaig sentir com si estigués en un embolic", diu. “Tot i que era la meva música, em vaig perdre. En molts aspectes, em vaig perdre a mi mateix". En retirar-se de l'àlies, Powers va trobar una transformació personal a casa seva a Idaho i va publicar cintes experimentals amb el seu propi nom ('Mulberry Violence' del 2018 i 'Capricorn' del 2020). "La meva ment sempre ha estat un diable", diu Powers. "Em diu coses terribles, com si jo no valgui cap valor, no sóc lleig o trencat. És com un televisor de motel enganxat a un canal que no s'apaga, amb anuncis estàtics i infinits de nit i predicadors cridant sobre la fi del món". L'octubre de 2021, alguna cosa va canviar el canal. Després de prendre un medicament sense recepta, Powers va tenir una reacció al fàrmac tan severa que va convertir el seu estómac en un "guèiser d'àcid sense parar", recobrint la seva laringe i les cordes vocals durant vuit mesos. “Vaig veure set metges i diversos especialistes. Vaig perdre més de trenta lliures. Ningú em podria ajudar", diu Powers. Per Nadal, ja no podia parlar, va recórrer als missatges de text i un llapis i paper com a úniques maneres de comunicar-se. "No estava segur de si mai podria tornar a parlar, però sol cantar", diu. "Tot es va sentir simbòlic d'alguna manera", afegeix. "M'havia empasat la por tota la vida i ara aquí tornava a pujar. Jo pensava que Déu mira que la gent pateix. Ara sé que pateix amb tu. Això ho va canviar tot". El creixement que va seguir aquell malson va reduir el focus de Powers. En lloc d'escriure sobre el món en general, va començar a escriure sobre casa. "Família, veïns i segadors", riu Powers. “Sempre he escrit sobre coses llunyanes. Aquesta era la meva manera de fugir de casa. Però el millor material ha estat just davant meu tot aquest temps a Idaho ". Amb xiuxiueigs de country, 'Heaven Is a Junkyard' és un mutant nord-americà en un món d'amor, drogues, contes i miracles, units per la veu de Powers i un piano vertical. "Si una lletra no era correcta, una cançó no era correcta", diu Powers, que va eliminar material de dos àlbums i mig perquè "no era honest". "'Heaven Is a Junkyard' parla de tots nosaltres. Són històries de germans que marxen a la guerra, pares borratxos que aprenen a abraçar-se, mares que s'enamoren, veïns robant correu, vaquers fent s. "Jo era." drogues, amics saltant l'escola, jo plorant a la banyera, gossos agafant conills i nens jugant a l'herba alta", diu Powers. Al llarg de l'àlbum, uneix un estil líric que se sent alhora punk i western. "El pare torna a casa i el pare està a les escombraries", canta Powers a "Idaho Alien", situat entre un piano d'estil saló i un xiulet rítmic que sona com un monitor de nadó. "Prizefighter", la tercera cançó de l'àlbum, es va escriure mentre mirava un VHS de "Drugstore Cowboy". Davant d'una cortina de gasa de guitarra Lap Steel i una caixa de tambors CR78, explora el vincle entre dos germans, deixant sense definir què és fet i què és ficció. "Tommy va marxar a la guerra sense adéu. Mai vaig tenir l'oportunitat de preguntar-li per què", canta. "The Sling", una cançó a la qual Powers es refereix com "el nucli de l'àlbum", és una balada de piano fantasmal i nua. Escoltem cada línia com un voyeur mirant per una escletxa de la paret. “En un carrer solitari, els nens encara juguen. Les famílies encara mengen”, canta. "Heaven Is a Junkyard" és una frase que Powers va escriure al seu diari després de veure com s'incendia la masia d'un veí. "En aquell moment ni tan sols estava segur del que significaven aquestes paraules", diu. "No estic segur de si encara ho faig". Però quan s'escolta el títol de l'àlbum al final de "The Sling", se sent substancial. "El cel és una ferralla, i és la meva llar", canta Powers. Enregistrat en sis setmanes amb el coproductor Rodaidh McDonald (The xx, Adele, Gil Scott-Heron), 'Heaven Is a Junkyard' és una obra d'absoluta devoció. Un retrat de l'oest americà encantat per Déu. I un recordatori que sempre hi ha amor a l'herba alta. "Youth Lagoon mai va ser l'asfixia", va fer una pausa.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

The Horse

Matthew Herbert, famós productor, compositor i experimentador britànic presenta un projecte basat en un esquelet de cavall de mida real i desenvolupat amb la London Contemporary Orchestra i diversos col·laboradors especials. El projecte va començar amb la recerca de l'esquelet animal més gran possible per explorar sonorament. Més que una font de so en brut, l'esquelet de cavall que va adquirir Herbert aviat va revelar diversos racons d'inspiració. La gamma musical que cobreix l'àlbum parla de la vasta experiència d'Herbert a través de l'electrònica, la clàssica contemporània i el jazz: una col·lecció de composicions atrevides i convincents. A més de la presència constant de LCO, The Horse compta amb contribucions de solistes de classe mundial a través de generacions, com ara Shabaka Hutchings de Sons of Kemet i Theon Cross.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Ultrabelleza

María José Llergo (Pozoblanco, 1994), com a ànima i vers lliure del cant, sap què fa i té clar què vol. La jove és un esperit nòmada que fuig d'estils i clixés sense renegar de la seva arrel flamenca i andalusa. La seva música respecta una tradició inherent a ella que no té por d'una metamorfosi que abraça l'avantguarda sense dissimulació. En aquest  àlbum,  la superació i lluita s'amaga  com la gran conseqüència emocional que irradia. Un disc transversal ple de les influències més heterogènies que exploten en un sofisticat confeti sonor on l'amor i l'empatia són les eines fonamentals per a l'avenç i el progrés *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals*

Per sucar-hi pa!

Els nens també tenen dret a gaudir de la música, no creieu? I per defecte els pares també en gaudiran. Roger Canals, és un polifacètic pel que fa als nens: canta, toca la guitarra, és educador, animador i també és músic de Jazz i Dixieland! Quants milers d'històries s'han inventat per fer empassar gola avall autèntiques boles de menjar de la boca de les criatures... Se'n podrien fer unes memòries... En el temps del fast food i les preses del dia a dia, quan no és fàcil menjar sa i tranquil i no només els adults, sinó tota la família, aquestes cançons que ens canten les bondats d'una dieta equilibrada, variada i gustosa, que ens animaran a triar els millors productes del mercat, que pregonen les bondats de la fruita i la verdura per a créixer adequadament, són com un plat de seny i rialles. Mai ensenyar a menjar bé, a alimentar-se com cal, ha resultat tan didàctic, amè i divertit com en aquest disc. De la rumba a la salsa, del funk al rock, del swing a la sardana, rimes divertides i melodies que enganxen. Composades i interpretades per Roger Canals i Cia (XXL) amb arranjaments de Jordi Roma. Més informació: Roger Canals a les Biblioteques Pagina web de Roger Canals Recomanat per Marc de Blas. Bib. de Ponent.Sabadell

Al Calaix

'Al Calaix', és un dels treballs inèdits inclosos dins la caixa integral de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries publicada l'1 de setembre. Aquest àlbum està ple de cançons guardades en el record, com entre d'altres: una personal versió del 'Per Sant Joan' de Joan Manuel Serrat inclosa en la caixa "Serrat Encanta (Discmedi, 2014); 'Mare', inclosa en el disc "Himnes d'amor: a la Mare de Déu de la Cinta" (Tram, 2005); 'Som gent del Matarranya' del disc "Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte" o 'Ara estàs viu" del disc de La Marató 2010 de TV3. També inclou quatre cançons més enregistrades en un fals directe, del Document sonor inclòs en el llibre "Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries" de 1988. *Recomanat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Ópera actual

Al 2024 es celebra el centenari de la mort del compositor italià Giacomo Puccini i, us volem recomanar una sèrie d’articles que s’aniran publicant al llarg del 2024 a la revista "ÓPERA ACTUAL" per commemorar aquesta efemèride. La primera publicació es pot trobar al número 273 (enero-febrero 2024) escrita per Verónica Maynés i Pablo Menéndez-Haddad (pàgs. 38-41). En aquest article els autors fan una primera aproximació a la figura de Giacomo Puccini per entendre part de la seves composicions musicals vinculant-les amb altres obres en les que es va inspirar i moviments culturals que també el van influenciar.  El segon article sobre Giacomo Puccini es publicarà al número 274 (marzo-abril 2024).   Més informació: Òpera Actual a les Biblioteques Píndoles d'òpera del Liceu Recomanat per Bib. Districte 4. Terrassa.

Cayana

Embriagador debut de la jove cantaora, compositora i arranjadora Anna Colom: nou càntics d'anada i tornada amb ànima jonda i ales xopades de sons llatinoamericans, folklore ibèric i ritmes africans, malalts i alegres, que van portar els esclaus de costa a costa. Tot barrejat orgànicament, intercalant lletres populars amb composicions pròpies en les quals els pals i rítmiques flamenques joguinegen, es fundin i temperen, traspuant aquest mestissatge i essència camaleònica que batega en el flamenc i en tot art lliure. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Zatir

Zartir, el tercer àlbum del guardonat Gurdjieff Ensemble d'Eskenian, és el més aventurer fins a la data, i obre diversos nous canals de descobriment. En diverses peces amb un enfocament en la veu, situa Gurdjieff en una tradició de cendra armènia, bards i trobadors com Ashugh Jivani, Baghdasar Tbir i el llegendari Sayat-Nova. El pare de Gurdjieff, un ashugh que va actuar sota el nom d'Adash, formava part d'aquesta tradició, i el seu ampli repertori hauria exposat el seu fill, a una edat primerenca, a música i versos de molts llocs. Els textos d'aquestes cançons també ressonen amb els missatges centrals de Gurdjieff, especialment la peça de títol “Zartir” de Baghdasar Tbir (1683-1768). “Zartir” significa “despertar!”, i les seves lletres semblen anticipar l'argument de Gurdjieff que la humanitat està adormida i necessita ser despertada.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Vida

La Diva del Bona Vista Social Club, la intèrpret cubana Omara Portuondo, va guanyar el Latin Grammy 2023 en la categoria de Millor Àlbum Tropical Tradicional pel seu disc Vida, produït per la guatemalenca Gaby Moreno. Portuondo va ser guardonada durant la Premier dels premis de l'Acadèmia Llatina de la Gravació, cerimònia que es desenvolupa a Sevilla.  *Recomanat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Poesía básica

Projecte musical d’un sol disc. L’art de musicalitzar la veu d’una persona lliure, sense llei, sense ordre. Una oda al poeta Manolillo Chinato, gran col·laborador d’Extremoduro: aquesta vegada amb la triada artística de Robe Iniesta, Iñaki "Uoho" Antón, -guitarrista d’Extremoduro i Platero y Tú-, i Adolfo "Fito" Cabrales, cantant i guitarrista de Platero y Tú i Fito & Fitipaldis. Chinato és un poeta de temes melancòlics, sentimentals i socials. Ha participat amb altres bandes de rock com ara la Fuga o Marea. La relació amb Robe Iniesta es remunta al 1990, al disc Deltoya i la famosa cançó “Ama, ama y ensancha el alma…” inspirada en versos del poeta: «Quisiera que mi voz fuera tan fuerte, que a veces retumbaran las montañas. Y escucharais las mentes-social-adormecidas, las palabras de amor de mi garganta.»   ‘Poesía básica’ es pot entendre com la cristal·lització de la relació personal i professional entre Robe i Fito, amb el teló de fons de la poesia oculta i visceral de Chinato, un pastor poeta que ha deixat una impronta indiscutible a la part lírica d’Extremoduro. Quan mirem enrere, aquest àlbum tribut a Manolo Chinato significa, per una part, l’apertura a nous sons i la llibertat creativa de la banda del vocalista Robe Iniesta: tocs orquestrals, violins, violes, violoncels, clarinets, trombons i, per l’altra, la dissolució definitiva de Platero i Tú i el trànsit a Fito & Fitipaldis. Us deixem amb un videoclip oficial de quan el rock ‘n’ roll encara sortia per la tele:   Més informació: Extremoduro a les Biblioteques Platero y tu a les Biblioteques Fito y los Fitipaldi a les Biblioteques Extrechinato y Tú a les Biblioteques Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola.

Nuevo día

Alba Molina i Pepe Rivero s'ajunten en aquest nou projecte per a oferir-nos una visió del repertori de Lole i Manuel i d'altres grans clàssics, com mai abans els havies escoltat fins ara. La veu d'Alba Molina “d'aigua i sorra” acompanyada al piano pel mestre Pepe Rivero, ens acompanyen en aquest treball en el qual podrem gaudir de temes únics com “La mariposa”, “Un nuevo día” i molts altres, en versions elegants, amb alguns tocs 'jazzy', però sense perdre el seu sabor original. Aquest disc va ser gravat en viu i en directe en el prestigiós club de jazz de Madrid “Recoletos Jazz” els dies 30 i 31 de març i 1 d'abril de 2022, i barrejat i masteritzat en els estudis “El Pelicà” per Jesús Chaves. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Vessel

Sisè disc en la carrera del brillant pianista cubà, encara que resident a Nova York des de 1994, Manuel Valera. ‘New Cuban Express’ (Mavo Rècords/Karonte) explora la interrelació entre la música més ferventment del Carib amb els modes i maneres del jazz més modern.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Un Ballo in maschera

Acabo de sortir del nostre estimat Gran Teatre del Liceu de l’assaig general d’una òpera verdiana: Un ballo in maschera. Em fan mal les mans de tant aplaudir. Sabies que aquesta òpera es va estrenar l’any 1859 a Roma? Sabies que a l’estat espanyol es va representar per primera vegada a Barcelona al Liceu? Si, l’any 1861. Gairebé ara fa 200 anys! Seria interessant estudiar la perdurabilitat d’aquest gènere. Com un melodrama cantat orquestrat i escenificat amb veus poc comunes (sopranos, mezzosopranos, tenors i baixos), captiva d’aquesta manera. Em pregunto: Als Beatles els escoltaran en dos segles? I a la Shakira? Qui sap!          Més informació: Giuseppe  Verdi a les Biblioteques Giuseppe Verdi a la Viquipèdia Naxos Music Library Recomanació de Cesca Llambès. Bib. l’Atzavara. Òdena.

The Hunt for Red October

Estic planxant i de reüll vaig mirant la tele. Són les quatre de la tarda d’un dissabte ensopit i després de cinc anuncis de colònies comença la pel.li de la tarda: La caça de l’octubre roig. Buf, ja l’he vista quaranta vegades. Vaig a fer zàping. De sobte, la música inicial em paralitza. Quina força, quin poder! Escolta-la!   Sí, és una marxa militar. Un himne espectacular. Acosto “Shazam” a la pantalla de la tele i em diu que el creador d’aquella fantàstica melodia és.... Basil Poledouris. -Alexia! Qui és BA-SIL-PO-LE-DOU-RIS? -“Compositor americà d’ascendència grega que treballa habitualment per grans cineastes com John Milius i Paul Verthoeven”. Surt fum de la brusa...   Més informació: Basil Poledouris a les Biblioteques Basil Poledouris a la Viquipèdia Recomanat per Cesca Llambès. Bib. L'Atzavara. Òdena. 

Boscúria

“Boscúria” és el segon disc de Voraigua, el duet musical format per Muntsa Moral, a la veu i Paul Perera, al piano. A través de poesies i tradicions populars, el disc s’impregna de la natura en tota la seva esplendor. Format per 10 cançons, el disc és una fusió entre les ombres i la llum del bosc. Hi seguim trobant poesia, tradició popular i molta natura. Tots dos músics ens volen transmetre que les fogueres ens faran de refugi i la serenor del mar ens abraçarà, tal i com podeu veure en el videoclip “Marees”, una de les cançons incloses dins d’aquest nou treball.     Muntsa Moral i Paul Perera ens volen fer saber que aquest paisatge sonor és una invitació a passejar per l’alegria i per l’expectació de tot allò que és a punt de passar. Per exemple: passarà el foc, el naixement d’un ocell, l’amor, la pèrdua, i també passarà la verdor que floreix sobre la solitud i l'enyorança. Es tracta d’un disc que consolida el gènere silvestre del duo i manté l’essència que va captivar als oients amb l’anterior treball, “Meandres” (Segell Microscopi, 2022). Si voleu escoltar la música de Voraigua en directe, no us perdeu la presentació del disc “Boscúria” que tindrà lloc el dissabte 27 de gener, a les 12 del migdia, a la Biblioteca Central de Terrassa, dins del cicle dels aperitius musicals. Per anar-vos endinsant al bosc i beure de l’aigua i l’olor de la natura, us deixem amb aquesta playlist que conté tots els temes del disc:     Més informació: Voraigua a les Biblioteques Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Sintiéndolo mucho

“Sintiéndolo mucho” és la cançó que Sabina i Leiva han creat pel documental de Fernando León de Aranoa i que va ser premiada amb un Goya com a millor cançó original.    “Tengo un problema con el tipo del bombín que se sube al escenario”— i segueix Sabina: “El bombín es un homenaje al cine mudo de Charles Chaplin y de Buster Keaton pero también a mis 7 años que viví en Londres, donde podía ver a los diputados ir a trabajar trajeados en bombín y en bicicleta”. I encara afegeix: “El bombín es para separar el tipo que se sube al escenario del que se va a tomar copas en la calle”. Amb aquestes frases comença el documental “Sintiéndolo mucho” on Aranoa despulla a Sabina de tot artifici ja que podem veure’l en estat pur, a casa seva, en la intimitat. És una aproximació molt personal a la vida de l’artista d’Úbeda que no se sent ni amb un cos ni amb una ànima de 70 anys. “Yo creo que he pasado de la adolescencia a la vejez sin rozar la madurez”-  i segueix: “siempre me propuse envejecer sin dignidad”. “Sintiéndolo mucho” es un documental que fa un repàs a la seva trajectòria musical però des de la vessant més íntima i personal, amb Jimena, la seva parella actual, que l’acompanya en cadascun dels seus concerts, i viatges a Mèxic, país de tantíssims bons records per a tots dos.   Quan Sabina surt a l’escenari, encara avui dia, té por, aquella por escènica que fa que es senti incòmode, inquiet i molt nerviós. I ens confessa que no ha aconseguit superar-la, malgrat ja porta més de 50 anys actuant en públic. Tot són nervis que li vénen a l’estòmac, com li passava a Joan Baez. Ens confessa que l’hora abans del concert és la pitjor, no hauria d’existir.  Al documental hi apareixen persones molt lligades a ell professionalment parlant, com Joan Manuel Serrat. Aquí els podeu veure al concert del Wizink Center de Madrid, del passat febrer de 2020, i durant el qual Sabina va tenir un accident, caient de l’escenari. Tot anava rodat amb Serrat, tal i com es veu en aquest trosset del concert amb la cançó “Cantares”:   Sabina diu de Serrat que és una barreja de persona encantadora i rígida. La complicitat entre tots dos és ben visible al documental a través de les mirades, gestos i paraules que s’intercanvien tot sovint. El mateix passa amb els músics Pancho Varona, Benjamín Prado i Leiva. I és que la música de Sabina no es pot entendre sense parlar de Mèxic, i sobretot de José Alfredo Jiménez, creador de cançons populars mexicanes com “El Rey”.   Sabina alaba la seva figura i reconeix que ha intentat aprendre tot el que ha pogut de Mèxic, d’Argentina i d’Uruguai. I que les seves lletres de les cançons beuen d’històries viscudes per personatges del carrer, que veuen la vida passar a ritme de tango. Ens confessa: “hay un libro argentino que sostiene que todas mis canciones son tangos y creo que no le falta razón”. I segueix: “El tango tiene todo lo que a mí me gusta: el arrabal, los malevos, los cuchillos y las putas”. A “Sintiéndo mucho”, Sabina es sincera, i explica molt emocionat que la seva vessant de poeta i d’escriptor li ve del seu pare, Jerónimo Martínez Gallego. I ens diu: “ a mi padre le debo la literatura y la poesia”. I llegeix, dalt de l’escenari del teatro de Úbeda, uns versos enquadernats que li fan arribar des de l’Ajuntament del municipi, en la seva visita el 2019. Sabina s’emociona pensant en el seu pare, sabent que no va poder gaudir del seu èxit professional perquè ja estava malalt d’Alzheimer i poc temps moriria, però recupera el text que el pare li va escriure uns anys abans, descrivint-lo com anava vestit, i com havia actuat al teatre d’Úbeda. “Así escribía mi padre, y así sigo escribiendo yo también”, confessa Sabina. Al documental també hi tenen molta importància  els toros, i les diferents places amb toreros famosos a qui sempre Sabina ha admirat. I és que ja de molt petit, Sabina anava a veure els espectacles taurins al costat del seu pare, el qual el portava a saludar els toreros abans de saltar a la plaça. “ En mi libro de sonetos, hay 6 dedicados a José Tomás y 1 a Antoñete”. I com diu Sabina, “Show must go on“, és a dir, “Que continui l’espectacle”, malgrat els pas dels anys i les dificultats de la vida.     Més informació: Joaquín Sabina a les Biblioteques Joaquín Sabina a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Goodbye yellow brick road

Celebrem el 50è aniversari del llançament de Goodbye Yellow Brick Road. Setè disc d’estudi d’Elton John (Middlesex, 1947), està considerat per la crítica com el millor de la seva dilatada carrera. Atesa la gran quantitat de material disponible, va esdevenir un doble àlbum, que inclou un total de disset temes.   Amb portada d’Ian Beck i textos del seu habitual lletrista, Bernie Taupin, hi destaquen els talls “Candle in the wind” (tribut, en origen, a Marilyn Monroe), “Goodbye Yellow Brick Road” i “Saturday Night’s Alright for Fighting”. 1973. Un enregistrament històric que, amb un títol al·legòric, posava al descobert les contradiccions de l’estrellat i la fama.  Se’n van vendre més de 20 milions de còpies arreu del món.   Més informació: Elton John a les Biblioteques Elton John a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Bib. Ramon Fernàndez Jurado. Castelldefels. 

Múrries

Sabeu que tenen en comú la poetessa Sappho, les abadesses Kassia i Heloïse, la noble castellana Sancha, la compositora Leonora de Florència i l’artista Maddalena Casulana? doncs que totes elles són “múrries”. Segons el diccionari de la llengua catalana (IEC) “múrries” són les dones sagaces, astutes, picardioses i hàbils per a aconseguir allò que pretenen. Aquest és un llibre que ens explica la història de la música des del punt de vista d’aquestes “múrries”, aquestes dones que van existir i que van protagonitzar moments únics creant música en l’època que els hi va tocar de viure. Les “Múrries” van ser dones espanyoles, franceses, italianes i occitanes; això sí, totes eren nobles. Ja sigui cortesanes italianes, compositores i llibretistes franceses o també pedagogues catalanes i espanyoles. Van ser dones súper conegudes a la seva època, tot i que les monges anaven més per la seva banda. Narcisa Freixes, Lluïsa Casagemas, Carme Karr i Maddalena Lombardini eren persones que entraven dins l’establishment, perquè estrenaven les seves obres als llocs populars. Segons l’autora, en general, ens costa d’entendre com vivien les monges, les trobadores o les altres senyores que menciona el llibre, perquè sempre ens han explicat que les dones no composaven “música gran”, és a dir, que no fos de cambra, i que tenien prohibides fer totes aquestes feines. A la Revolució Francesa, per exemple, hi havia directores de grans teatres d’òpera, compositores d’òperes i llibretistes d’òpera reconegudes que treballaven i vivien d’això fins que es morien però ho desconeixem perquè no ens n’han parlat mai d’elles. Ens diu Mar Medinyà: “aquest és un llibre necessari, ja que parla de les dones europees creadores de la música. Elles són les autèntiques protagonistes de la història de la música occidental. No hi ha gaire feina feta últimament amb la musicologia. Quasi tots els llibres que jo he fet servir per documentar-me són dels anys 70 i dels 80, i alguns dels 90, però ja està, no hi ha res més”. El llibre s’acompanya d’uns quants codis QR que fan que es pugui anar escoltant la música a mesura que vas llegint els seus capítols:     Més informació: Mar Medinyà Barnadàs a les Biblioteques Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

El Amor de la clase que sea

"El amor de la clase que sea" és el tercer àlbum d'estudi de Viva Suècia, llançat el 2022. Aquest àlbum va consolidar la banda com un dels referents del indie rock a Espanya. Si t'agrada la música indie, et recomano que l'escoltis. L'àlbum compta amb una varietat de temes emotius i profunds que exploren temes com ara l'amor, la solitud i la mort. Les cançons més destacades inclouen "El Bien, "Lo Que Queda De Cariño", "No Hemos Aprendido Nada" i "Justo Cuando El Mundo Apriete". La instrumentació d'aquest àlbum és especialment impressionant, amb intenses guitarres i vigorosa percussió que complementen perfectament les lletres emotives de les cançons. En resum, si busques un àlbum de música indie rock amb lletres profundes i una instrumentació impressionant, “L'amor de la classe que sigui” de Viva Suècia és definitivament una excel·lent elecció.   Més informació: Viva Suecia a les Biblioteques Viva Suecia a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat pel Prestatge de música.

Zeal & Ardor

Les varietats de la música metal són insondables, aquí tenim una categoria més: en direm gòspel metal. Des de Suïssa s’aixeca una banda amb només tres àlbums d’estudi però amb actuacions arreu del planeta i un so fins ara poc explorat: els cants espirituals afroamericans amb el metal extrem. Zeal & Ardor va debutar com a ‘one-man band’, un projecte personal de Manuel Gagneux, el que va despertar tota classe d’elogis per part de la premsa especialitzada gràcies a les composicions d’avantguarda i la mixtura innovadora entre soul i rock dur. Manuel Gagneux celebra l’ocultisme i els temes lovecraftians; denuncia el racisme i la xenofòbia encara arrelats a la nostra societat i canta a Billie Holiday i Tom Waits. Amb ‘Zeal & Ardor’, assistim al disc homònim de la banda, tercer treball llarg que no deixa enrere la sofisticada fusió de sonoritats extremes amb gòspel, jazz, blues del Delta i tocs electrònics. En aquest disc trobarem els acostumats crits guturals del black metal, interludis pròxims a la música industrial, guitarres distorsionades, riffs i passatges delicats i minimalistes. Un disc exigent que, si no estàs preparat, pot fer-te volar el cap! Aquí us deixem amb un videoclip de la cançó ‘Death to the Holy’ i el directe dels temes ‘Church Burns i ‘Götterdämmerung’: fúria elèctrica i harmonies celestials.     Més informació: Zeal & Ardor a les Biblioteques Zeal & Ardor a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

Suposo que l'amor és això

Darrera de Ginestà hi ha la Júlia i el Pau, els germans Serrasolsas i Moreno, que després d’estimar la terra en el seu segon disc, tornen amb “Suposo que l’amor és això” (Kasba Music, 2022).  El duet santandreuenc, va batejar el seu grup homenatjant a Marina Ginestà i Coloma, miliciana antifeixista. Actualment, Ginestà s'ha convertit en una banda referent del panorama musical català. Les seves cançons sempre han parlat d'amor, però ara li han dedicat un disc sencer. Amb temes ballables, amb aires dels 70, "Suposo que l'amor és això", vol ser un referent de l'amor post-milenial. A cavall entre el pop, el folk i sons experimentals, presenten un nou àlbum format per 10 cançons que parlen de l’amor i la vida més quotidiana.     L’àlbum comença amb “Ulls d’avellana”, i continua amb "L’Eva i la Jana”, una de les cançons més escoltades l'estiu passat. 1.    Ulls d’avellana (4:09) 2.    L’Eva i la Jana (4:24) 3.    Avisa’m (3:33) 4.    Una cita (3:20) 5.    Vull saber de tu (3:20) 6.    És que m’agrades molt (3:37) 7.    Ara és estiu cada desembre (3:21) 8.    L’últim ball (4:07) 9.    Somni (4:10) 10.  Això s’acaba aquí (2:47)     Amb Ginestà, pots ballar i saltar, però també pots estirar-te, posar la ment en blanc i relaxar-te. Escoltis el que escoltis, els germans Serrasolsas, sempre et deixaran amb un somriure. Més informació: Ginestà a les Biblioteques Ginestà a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Bibliobús Castellot. 

Isa

Darrere del nom Zaz s’amaga Isabelle Geffroy, artista d’una veu característica que, malgrat tots els anys de preparació, va debutar a peu de carrer als barris bohemis de la capital francesa. La clau del seu èxit es deu a una barreja d’estils com ara el jazz, el soul, ritmes afroamericans, llatins i cubans. Coneguda ja com la nova Piaf de la ‘chanson française’ Isabelle és una veu joiosa. L’esperit ‘gypsy’ amb aires de cabaret que l’envolta va calar fort amb la cançó que la va donar a conèixer arreu del món, ‘Je veux’. Un vertader cant a l’amor, la llibertat i l’alegria.   Un tema que, fins i tot, va cantar dalt del Mont Blanc a 4809 metres d’altura. Una proposta de màrqueting arriscada per arribar al màxim nombre de públic possible: cantar molt alt per arribar molt lluny. Amb una considerable manca d’oxigen, la banda va aconseguir transportar al cim de la muntanya més alta d’Europa els seus instruments per tocar en acústic tres temes inoblidables.     Actualment encapçala el seu cinquè treball, gravat al 2021, ‘Isa’. Aquest disc, cuinat durant el confinament, és una declaració d’intencions amb una voluntat de plasmar un projecte més personal i introspectiu fora de la imatge adolescent o mainstream que havia consagrat. Isa representa un moment molt íntim, de transformació i autocura amb cançons reflexives i intenses.   Més informació: Zaz a les Biblioteques Zaz a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

Turandot

Òpera de tres actes de Giacomo Puccini, basada en la peça teatral homònima (1762) de Carlo Gozzi. Amb la mort de Puccini (1924) l’òpera va quedar inacabada i va ser completada per Franco Alfano. L'estrena va tenir lloc a l’Scala de Milà, l’any 1926. Durant molts anys la seva representació va ser prohibida a la República Popular de Xina però l’any 1998 la Ciutat Prohibida en va permetre l’escenificació. La història té lloc a Pekin entre jardins, palaus i emperadors. I la trama, plena de sang i tragèdies, acaba enamorant a l’oient per la seva punyent interpretació. Només cal que escoltis l’ària Nessun dorma (Que ningú dormi) de l’últim acte, interpretada en aquest cas per Luciano Pavarotti, per fer-te una idea de la majestuositat d’aquesta gran obra de Puccini:   I per últim una pregunta. Saps qui era Turandot? Una dona o un home? Et convido a veure la representació al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada per descobrir-ho: .   Més informació: Giacomo Puccini a les Biblioteques  Turandot a la Viquipèdia Recomanat per Cesca Llambès. Bib. l’Atzavara. Òdena.

La peor banda del mundo

La peor banda del mundo no és una banda qualsevol. És una meravella que probablement dorm silenciada entre els nostres prestatges i que tan sols una petita i privilegiada minoria ha tingut la sort de conèixer. No és un super vendes, però sí un super classe. Astiberri va reeditar, en un format immillorable i merescut el 2013, aquesta joia del humor relaxat i el surrealisme dissimulat, que originalment fou publicada per Ediciones Devir (Barcelona) el 2004 en sis magnífics volums de color sèpia. La banda assaja ad eternum els acords apassionats dels millors temes de jazz amb les seves improvisacions efímeres als soterranis d’una sastreria, amb l’esperança d’arribar a fer algun dia alguna actuació que mai arriba. Mentre els seus integrants d’aspecte carpetovetònic: Sebastián Zorn (saxo tenor), Idalio Alzheimer (piano), Ignacio Kagel (contrabaix) i Anatole Kopek (bateria), ens aniran explicant tot un grapat d’històries meravelloses i tristes alhora. La majoria d’inspiració clarament borgiana. Fins i tot serà el mateix Borges qui apareixerà per explicar-nos-en algunes, amb aquesta desídia quotidiana tant present. No es meravellós? Jose Carlos Fernández, un dels pocs autors portuguesos que han aconseguit fer-se un nom dins el mon del còmic, demostra una elegància i un estil clarament definitoris i del tot reconeixibles, i ho fa amb una brillantor sense pal·liatius. Un còmic ancorat en un altre espai i temps que sorprendrà tant per la seva vàlua literària com per l'originalitat de la proposta. Poseu la música de fons que vulgueu, esteu avisats. Recomanat per Jaume Vilarrubí. Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

Contes desconcertants

Una bonica i divertida proposta de l’Oriol  Garcia Molsosa amb il·lustracions de la Mercè Galí, que ens convida a escoltar cinc peces musicals amb històries amagades i sorprenents!  A les sales infantils de les biblioteques podem trobar un llibre de contes molt divertit que ens presenta cinc històries musicals verídiques sobre cinc peces musicals de grans compositors com  Purcell, Verdi, Bach, Scarlatti  o Goodman. Contes basats en peces musicals  reals que tenen una història amagada a vegades ben certa i a vegades amb mentides afegides. Hi trobarem “veritats com temples” i “mentides podrides”, com la història sobre la Fantasia sobre una nota de Purcell, en aquesta peça,  Purcell, fa que  un dels instruments toqui sempre una única nota i sostinguda en el temps durant tota la peça. Va ser la solució de Purcell davant l’encàrrec del rei de voler tocar la viola de gamba en un concert? No ho desvelaré, ho haureu de descobrir vosaltres mateixos! Tenia Scarlatti una gata anomenada Pulcinella que tot passejant-se pel teclat del clave va compondre l’inici d’una peça que porta per títol Veritats i mentides d’històries sorprenents basades en peces musicals reals que segur que voldrem escoltar per comprovar-ne  l’originalitat Un llibre de contes adreçats als nens i nenes però que als adults ens ofereix anècdotes reals de grans compositors de la història de la música occidental. És aquesta una fórmula perfecta per apropar els més petits en el món de la música clàssica a través de contes, acompanyats de música. Recomanat per Anna Artigas de la Bib. Salvador Vives Casajuana de Sant Vicenç de Castellet  

A Midsummer night's dream, op. 21-op. 61

Ets a un casament. Sona la marxa nupcial de Mendelssohn: “Ta, ta, ta xaaan, ta , ta, ta, xaaaaaan.... Sabies que aquesta melodia la va composar Mendelssohn com a afegitó d’una obra que havia començat als 17 anys? I Sabies que era part de la música que acompanyava una obra de teatre anomenada “Somni d’una nit d’estiu”( Midsummer night's dream) de Shakespeare?. Sí, la marxa nupcial del compositor romàntic alemany, es va composar com a part de tota l’orquestra que acompanyava l’obra teatral shakespeariana “Somni d’un anit d’estiu”, no com a peça independent per a casaments. Midsummer night's dream consta de dues parts: opus 21 (apertura, creada al 17 anys escrita com una obertura de concert, no associada amb cap representació teatral, però que Mendelssohn la va “aprofitar” per acompanyar l’obra teatral) i opus 61 (música d’escena o incidental, afegida 16 anys després a l’apertura). Dura 55’ i consta de diferents peces musicals orquestrades amb i sense cor, i d’una sèrie de narracions en veu alta (en anglès). Apte pels amants de la música clàssica romàntica. No recomanable per a principiants. Més informació: Felix Mendelssohn-Bartholdy a les Biblioteques Felix Mendelssohn-Bartholdy a la Viquipèdia Recomanat per Cesca Llambès. Bib. l’Atzavara d’Òdena. 

Lieder

Poema i música, paraules i música. Necessiten les paraules que se’ls hi posi música? Necessita la música que se l’ hi posin paraules? Potser ni una cosa ni l’altra, ni els poemes necessiten música ni la música necessita paraules però quan el binomi, poemes i música, paraules i música s’uneixen es crea alguna cosa que va més enllà de les paraules i de la música. Aquest disc n’és un bon exemple. Barbara Hendriks canta en aquest Cd una selecció de lieder de Brahms. Els lieder són poemes amb música per a ser cantats, són cançons. Brahms escollia poemes, escollia paraules i si li arribaven al cor, després els hi posava música, melodia cantada i acompanyada per un piano. Brahms ens explica que afegia amb la seva música allò que les paraules no podien expressar. Paraules que parlen i música que expressa allò que les paraules no poden explicar i aquí es troba la màgia d’aquests lieder de Brahms. L’amor és el tema principal de tots aquest lieder el tema universal, l’amor que es troba arreu, l’amor que desperta emocions diverses, tendresa, tensió, tristesa, esperança, alegria... Brahms crea amb la música una atmosfera en cada un dels poemes i expressa els seus sentiments més íntims. L’intèrpret, la meravellosa soprano Barbara Hendricks, va descobrir de molt jove l’obra de Brahms i en concret els seus lieder, però va esperar a la seva maduresa per cantar les seves cançons. Ens explica que amb la seva veu madura podia interpretar els lieder de Brahms amb una extensa paleta de colors vocals que no hagués pogut expressar amb la veu de la seva joventut. Brahms va compondre més de 200 lieder, per ell no era pas un gènere menor, i en va compondre sempre, al llarg de la seva vida. Com a compositor immers en el romanticisme i el classicisme, Brahms ens ofereix una música molt personal, única, pura que podem escoltar en aquest recull de cançons. Escolteu la música i escolteu les paraules, i deixeu-vos endur per les emocions i l’ atmosfera d’aquests lieder Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

Companyia Elèctrica Dharma

La Dharma ja ha fet 50 anys i segueix tocant com el primer dia. Pocs grups catalans ho han aconseguit i arreu del món són poques les bandes que puguin presumir d’aquesta fita. Per tant, des d’aqui els felicitem. Per Molts Anys, Dharma!!!! Per celebrar-ho, han fet un llibre que és una autobiografia col·lectiva: una autèntica peça de col·leccionista ja que conté fotografies i material inèdit de la banda barcelonina. Format per 6 capítols, el llibre recull anècdotes i experiències de la banda explicades a partir de nou autors de capçalera que han assistit a concerts de la Companyia. Aquests autors són: Matthew Tree, Màrius Serra, Àngel Casas, Jordi Sierra i Fabra, Núria Cadenes, Joan-Lluís Lluís, Pep Blay, Elisenda Soriguera i Gonzalo i Javier García-Pelayo. Sabíeu que la història de la Dharma no va començar al barri de Sants sinó al d’Horta? I que els seus models eren anglosaxons i que van adaptar al català les cançons dels Beatles? I que la condició “sine qua non” per formar part de la Companyia va ser posar-se a viure junts? Si en voleu més, consulteu el llibre, que és tot un llarg viatge musical de 50 anys, que arrenca a finals dels anys del franquisme i segueix fins a l’actualitat. Com deia el desaparegut Josep Fortuny, podem definir a la Dharma com “la música de fons d’una alegria col·lectiva”. I ho podeu deduir amb la cançó “Tramuntana” interpretada amb Max Sunyer, Joan Vinyals i Xavier Tasies, al Palau Sant Jordi, en motiu dels 20 anys de la Companyia.   Més informació: Companyia Elèctrica Dharma a les Biblioteques Companyia Elèctrica Dharma a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Nanna

"Nanna" és el vuitè àlbum d'estudi gravat per Xavier Rudd.  "Nanna" és una bella celebració del so global, l'únic defecte és que la veu única de Rudd es perd una mica en tot aquest igualitarisme.  Xavier Rudd és un músic australià amb prop de vint i cinc anys sobre els escenaris que visita aquest estiu el festival de Porta Ferrada. Al llarg dels seus diferents treballs ha anat transitant entre el folk, el rock, el blues, el reggae i sons d’altres músiques del món. Ha anat alternant els projectes en solitari amb col·laboracions amb músics d’altres països. Quan actua en solitari, toca gran diversitat d’instruments: guitarra acústica, harmònica, teclats, bateria, percussions diverses, pedals d’efectes, samplers i els que són potser els elements més característics de la seva música: la guitarra weissenborn i el didgeridoo, un instrument antic creat per aborígens del nord d’Austràlia. Ara que la seva gira passa a prop de casa és una bona oportunitat per descobrir la seva discografia, on podem trobar grans cançons com aquesta, que de ben segur presentarà en directe.     Més informació: Xavier Rudd a les Biblioteques Xavier Rudd a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Filosofía de la canción moderna

Us agrada la música que fa Bob Dylan?  Dylan es pregunta sobre la cançó moderna en aquest llibre. I quina és aquesta cançó? No tenim una sola resposta perquè Dylan beu i s’inspira de molts compositors alhora per parlar de la cançó moderna, amb els quals aconsegueix crear la seva música. Així que la “filosofia” d’aquest llibre es basa en analitzar en profunditat un total de 66 cançons que van des de la música pop, passant pel rock, soul i country. Dylan analitza cada cançó amb detall desglossant la forma amb la qual una sola síl·laba pot malbaratar una cançó i fins i tot explica la relació entre el blue grass i el heavy metal. Destaquem que totes les cançons analitzades van ser creades entre els anys 50 i 70 del segle XX, salvant algunes incursions a la música punk del nostre segle XXI, per exemple, amb les figures d’Elvis Costello, per a la cançó “Pump it Up” i The Clash amb la cançó “London Calling”. Totes les cançons són en anglès excepte una: “Volare” de Domenico Modugno. En aquest llibre, malgrat el fil argumental és parlar-nos de cançons com “Tutti Frutti” de Little Richard, “You Don’t Know Me” de Ray Charles i “Without a Song” de Frank Sinatra, no podem obviar que darrere d’elles hi trobem meditacions i reflexions que Dylan fa sobre la humanitat. Unes 150 fotografies, curosament seleccionades, i una prosa única que sovint ens fa riure, fa que sigui un llibre recomanat per passar una molt bona estona.   Més informació: Bob Dylan a les Biblioteques Bob Dylan a la Viquipèdia Pàgina web oficial Canal de youtube: Bob Dylan Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa.

Songbook

Des dels sis anys, quan va descobrir el so del piano, Allen Toussaint va dedicar tota la seva vida a la música. Primer imitant d’oïda tota aquella música que escoltava a la ràdio o a la col·lecció de discos materna, i aprenent a interpretar-ho en una partitura gràcies a la seva germana gran. Després, fent actuacions en directe amb la seva pròpia banda. I, ja de molt jove, com a músic d’estudi enregistrant pistes de piano per a Fats Domino, entre d’altres. Va passar prop de quinze anys escrivint, arranjant o produint discos per a altres músics (Irma Thomas, Lee Dorsey, the Meters, The Band, Paul Simon, Dr. John...) abans de començar a publicar en solitari, durant els anys 70. La música que el va influenciar és molt eclèctica (rhythm & blues, hillbilly, boogie-woogie, clàssica...), però la seva influència més important és l’original estil del Professor Longhair. Les seves cançons han estat versionades infinitat de vegades. I molts músics l’han reivindicat com a inspiració. Entre ells, Elvis Costello, que va publicar conjuntament amb Toussaint The River in reverse, arran de la devastació de l’huracà Katrina a Nova Orleans, que li va fer perdre totes les seves pertinences. Després de dècades en la faceta de compositor, arranjador i productor, va tornar als escenaris i a publicar discos nous. Entre ells Songbook, una recopilació d’algunes de les seves cançons enregistrades en directe, únicament amb l’acompanyament del piano. És impossible resumir tot el seu cançoner en un sol disc. I més encara recomanar-ne només una cançó. Southern nights, originalment publicada per Glen Campbell en una interpretació totalment diferent, és una de les seves composicions preferides.   Més informació: Allen Toussaint a Biblioteques Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Wavering radiant

Isis, deessa de la maternitat i la fertilitat de l’Antic Egipte; Isis, divinitat de la vida, la mort i el renaixement; Isis, esposa d’Osiris i reina, l’amant imbatible que recupera els fragments esquarterats del seu estimat i el retorna a la vida; Isis, banda de post-metal i avantgarde metal fundada a Boston; Isis, una maniobra d’èxit underground que va perfilar el so d’altres bandes contemporànies de post-rock i ambient de la mida de Russian Circles o Cult of Luna. El disc que ens ocupa és el cinquè i darrer àlbum d’estudi d’una formació efímera però contundent. Una colla de músics que emprenen una direcció diferent a les seves experiències amb les bandes anteriors i muten cap a sonoritats ben diverses. Un cop acabada aquesta provatura, la banda s’eclipsa i desapareix per no perllongar una temptativa única i transcrita en un llenguatge que ja ha deixat brollar tota la seva creativitat. La música d’Isis mostra unes estructures diferenciades, un gran delit per l’estil atmosfèric i progressiu i unes veus absolutament equilibrades que vaguen entre la melodia i l’encanteri gutural. L’obra del mestre de la psicologia profunda, Carl Jung, proporciona la influència temàtica per a les lletres, basades en l’onirisme, l’exploració humana i els enclaus arquetípics. En conclusió, el disc és com un tronc robust d’on broten les branques més denses i les increïblement delicades a través de multitud de capes de so, onades de guitarra i molins de veu.       Més informació: Isis a les Biblioteques Isis a la Viquipèdia Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola.

Instruments de música tradicionals

Si vols conèixer la cultura i el folklore d'un poble escolteu la seva música i fixeu-vos en els instruments que la fan sonar. Us presentem aquest llibre que posa l'èmfasi en els instruments tradicionals i en d'altres molt populars, però menys estudiats, que han esdevingut elements identificatius de cada cultura. Els instruments musicals són eines que s'utilitzen per generar sons de tota classe. A Catalunya hi ha una gran presència d'instruments de tota mena. L'Anaís Falcó, doctora en musicologia per la UAB i etnomusicòloga titulada a l'ESMUC, ens els descriu detalladament. Ens explica la seva història, el seu origen, les transformacions que han sofert per adaptar-se a les diverses necessitats dels seus intèrprets; anècdotes i persones que han ajudat al fet que tota aquesta cultura tradicional i popular hagi arribat fins als nostres dies en forma de cançoners. Aquest estudi analitza tot l'univers sonor de la cultura tradicional, que va des de la música que es pot fer amb el mateix cos (veus, percussions), fins als instruments que no fan música (campana, xiulet), passant pels de corda, vent i percussió; i els nostres instruments identitaris (gralles, dolçaines, tarotes, flabiols, tambor, cornamusa). En destacarem també la seva edició, molt cuidada, amb una gran selecció d'imatges d'arxiu i fotografies actuals, que ens il·lustren gràficament totes les descripcions i instruments. En resum, estem davant d'un llibre molt exhaustiu i rigorós, ple de curiositats, històries divertides, amb un llenguatge amè i divulgatiu. Adreçat a tota mena de públic, des de l'expert que busca una informació detallada fins a la persona que sent curiositat pel món tradicional i en vol fer una primera lectura.   Més informació: Anaís Falcó Ibàñez a les Biblioteques Canal de youtube Recomanat per Bib. Casa de Cultura Joan Ruiz i Calonja. Santa Eulàlia de Ronçana. 

Fill de la fortuna

Quin regal!! Aquest és un àlbum del gran guitarrista i compositor Toti Soler. Aquest treball del Toti Soler, "Fill de la Fortuna", és tot un regal per omplir l’ànima de calma i tranquil·litat, d’alegria. Una música com un raig de sol que entra per la finestra de bon matí. Música que desperta, que t’omple d’energia. Una guitarra virtuosa que trenca el silenci, que desperta el dia i unes veu que canten paraules, les veus la de la Sandra Bonillo, la Gemma Huguet, la Mireia Vives, la Rosa Mateu, en Marc Reyes Soler, el net d’en Toti i el mateix Toti Soler. Aquest és el seu trenta-setè disc amb 17 peces per a guitarra solista, grup i cançons on hi participen el contrabaixista Marc Prat i el percussionista Arnau Figueres. Toti Soler és un dels guitarristes més importants del nostre país, hereu de tota una època, hereu dels anys 60 amb la Nova Canço. Quan molts companys seus es passaven a la guitarra elèctrica, ell va seguir amb l’acústica treballant amb grans mestres. Va tocar amb Pau Riba, Ovidi Motllor, Maria del Mar Bonet i molts d’altres, després va seguir la seva carrera en solitari component, interpretant i a la recerca de temes nous sense pausa fins ara. Quan obrim la coberta del CD podem llegir unes paraules d’Elias Canetti (1905-1994), Premi Nobel de Literatura del 1981, que ens diu: “La música és el millor consol pel fet que no crea paraules noves. Fins i tot quan es posa música a les paraules, la seva màgia predomina i extingeix el perill de les paraules” "Fill de la fortuna" és el darrer tema del disc, curt, molt curt, cantat pel seu nét, és una cançó gitana finlandesa que feia temps que en Toti Soler tenia guardada en un calaix i que surt a la llum amb aquest àlbum que us recomanem. Gaudiu d’aquesta preciosa música!   Més informació: Toti Soler a les Biblioteques Toti a la Viquipèdia Pàgina web oficial Toti Soler a tv3 Spotify Recomanat per Ana Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Cyclamen

La tendresa als versos, tocs de jazz i un contrabaix protagonista són la carta de presentació del nou treball autoproduït de l’artista catalano-irlandesa Núria Graham. Graham  transforma en un personatge cadascun dels instruments per transportar el públic a un univers de natura exuberant – el títol del disc pren el nom d’un gènere de flors  – i de somnis premonitoris.    Més informació: Núria Graham a les Biblioteques Entrevista i actuació de la cantautora Núria Graham Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Foreverandevernomore

El nou disc de Brian Eno és, sobretot, una reflexió, força pessimista, poètica i emotiva sobre l'estat del món actual. Suaus capes de sintetitzadors greus i esglaiadors, una entonació solemne, uns comentaris pseudoapocalíptics… Sap arribar al cor dels seus oients, reconnectant en el to que caracteritza els seus últims treballs: el crepuscular. I és que l'enèsim disc del productor és no només un treball nostàlgic sobre el que perdem, sinó el que ell mateix, com a home de més de setanta anys, deixa o deixarà en aquest món. Poques vegades Brian ha sonat tan compungit i, en el context discogràfic del seu recorregut, això només sembla tenir aquest significat: el de l'ocàs vital; una meditació sobre la finitud i la caiguda pròpia de la vellesa. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Banjara

Baul Meets Saz és un trio de músics de Turquia i l'Índia. La formació inclou Emre Gultekin, Malabika Brahma i Sanjay Khyapa.  L'artista turc Emre Gültekin, cantant i intèrpret del saz (un llaüt anatolià de coll llarg) entrellaça els sons del seu instrument amb la veu i la percussió de Malabika Brahma i Sanjay Khyapa, de l'Índia, que s'han convertit en els ambaixadors musicals de la cultura baul. Els Baul, una comunitat índia marginal de Bengala, són nòmades i són profundament espirituals, busquen el sagrat en els éssers humans més que en el cel. Els baul comparteixen una forma de vida semblant amb els alevites de Turquia, dels quals Emre Gültekin, com a joglar modern, s'ha convertit en portaveu. En unir aquestes dues cultures i les seves tradicions musicals, Baul Meets Saz crea una música estranyament moderna, alhora poderosa i mística. Des de la seva primera trobada, aquest trio ha trobat el vincle incondicional de la música i l'amistat, que es va reflectir en el seu primer CD "Namaz" el 2018.   Més informació: Baul Meets Saz a les Biblioteques Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

And in the darkness, hearts aglow

El món de Weyes Blood és tenebrós però bonic: amb una veu tan pura i continguda, així com amb un marc musical d’opulència i grans decoracions que recorden a produccions Hollywood d’abans, però en una versió desolada de l’època i el conflicte. Totes les cançons són lentes i serpents sense pressa per les carreteres que mai no es poden predir completament, amb harmonies sofisticades a l’alçada de Burt Bacharach i Brian Wilson. Un dels discos pop més rellevants, atemporals i exquisits de l'any. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Antologia sentimental de la música catalana

Té molta raó Raül Garrigassait, al pròleg del llibre, quan comenta que, als catalans, quan se’ns demana un compositor de música clàssica del nostre país, solem tenir feines a trobar-ne algun, que sovint sol ser Pau Casals, força conegut, però potser més per motius polítics i d’identitat nacional que no pas pels estrictament musicals. Per això, estic plenament d’acord que era necessària aquesta Antologia de la Música Catalana i, especialment, si és feta de manera sentimental per Joan Magrané, un dels principals compositors catalans actuals, format a l’ESMUC, especialitzat en música vocal, guanyador de premis com el Reina Sofía de Composició (2014) i nominat als Grammy Llatins com a Millor Composició Clàssica Contemporània (2020).    Magrané estructura el llibre en 3 parts. Primer una antologia sentimental on l’autor presenta, i convida a escoltar, alguns dels compositors més representatius de la música catalana del darrer segle, començant pel romàntic i wagnerià Enric Morera, amb dissecció de la seva obra orquestral “Melangia” i seguint amb el mestre empordanès Joaquim Serra, amb menció del seu resplendent fresc simfònic per a cobla “Puigsoliu” o a la més nostàlgica sardana “Remembrança”. Fa menció també dels “Cinc Nocturns” per a piano de Manuel Blancafort, d’estil recollit, íntim, quasi impressionista i del geni de Juli Garreta i el seu original i portentós poema simfònic “Les Illes Medes”. Inclòs en aquesta primera part també hi trobem una lloança a la gran òpera noucentista “El giravolt de maig” del compositor i director d’orquestra Eduard Toldrà, en col·laboració amb el poeta Josep Carner i una mirada cap a la música recollida i introspectiva de Frederic Mompou i la seva “Música callada” com a cim més elevat de la seva estètica i manera d’entendre la música, desbrossant tot el que és sobrer, per quedar-se només amb l’essència. A la 2a part ens desgrana les figures de Robert Gerhard, com a impulsor d’un canvi cap a la modernitat de la música catalana, en part, degut de la seva relació personal amb  grans compositors del moment com Arnold Schoenberg o Anton Webern i també presenta Joan Guijoan, un avanguardista amant de l’experimentació i de la descoberta musical. Ja a la 3a i darrera part, hi trobem interesants mencions a compositors més contemporanis com l’energètic Héctor Parra, Benet Casablancas, empeltat de tradició centreeuropea, Josep Maria Guix, d’estil més orientalista o Ramon Humet que centra el seu discurs musical en la connexió natura-cultura. Continua ressaltant la figura de dos dels compositors més coneguts pel gran públic com són Albert Guinovart i Bernat Vicancos i acaba fent menció de tota una generació de compositors joves sortits a l’entorn de l’ESMUC, sota el mestratge d’Agustí Charles, lloant la llibertat que també hi han aportat dos grans talents compositors i intèrprets com són el violinista Joel Bardolet i el pianista Marco Mezquida.    Així doncs, de manera molt planera i entenedora, i posant per davant el cor i la percepció personal de la música catalana, és tot un plaer deixar-se guiar per les recomanacions i apunts de qualitat de Joan Magrané tot punxant i escoltant conscientment les músiques referides. Per a tots els que vulguin gaudir a fons de la música clàssica catalana, aquella gran i excel·lent desconeguda.   Més informació: Joan Magrané a les Biblioteques Joan Magrané a la Viquipèdia Pàgina web oficial Entrevista Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

Freedom highway

Rhiannon Giddens va irrompre en l’escena musical com a component dels Carolina chocolate drops, on compartia la devoció per la música folk amb els seus companys. Gràcies al seu talent també ha format part de projectes amb altres músics de rock i música clàssica. Ha escrit i gravat bandes sonores, ha aparegut com a actriu a la sèrie Nashville i fins i tot ha escrit un conte (Build a house), acompanyat de la seva corresponent cançó. Durant aquests anys, ha aconseguit guanyar de dos Grammys, tot i que ha estat nominada fins a vuit vegades. La seva música combina elements de la tradició musical afroamericana (folk, blues, country...) amb ritmes i sonoritats més contemporanis. Banjo, violí o trompetes amb sordina conviuen amb guitarres elèctriques i fins i tot fragments de rap. Però, sobretot, destaca la seva poderosa veu. Les seves cançons s’inspiren no només en sons d’altres temps, sinó també en històries d’altres temps. Sovint inspirades en la història nord-americana del segle XIX, la guerra civil nord-americana o l’esclavitud (que no va ser abolida als Estats Units fins l’any 1865, fa poc més de 150 anys), i el patiment i les injustícies que va generar. Són cançons dramàtiques, punyents, reivindicatives, que parlen de resiliència i llibertat. Freedom highway és el seu primer disc en solitari amb composicions pròpies, en col·laboració amb Dirk Powell, un multiinstrumentista que també va treballar amb Joan Baez. Conté moltes grans cançons: Hey bébé, We could fly, inspirada en un conte tradicional africà, o la cançó que finalment va donar títol a l’àlbum. Un cover dels anys 60 interpretat originalment per les Staple singers, escrita en un context de lluita contra la discriminació, per la igualtat de drets i la justícia social.   Més informació: Rhiannon Giddens a les biblioteques Rhiannon Giddens a la Viquipèdia  Pàgina web oficial Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

A trenc d'alba

A la petita joia que és el disc “A Trenc d’Alba” hi podem escoltar tant composicions pròpies, amb lletres, música i arranjaments de les tres components del grup, com poemes musicats de poetes com Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Isabel Garcia Canet o Gabriel Janer Manila. Dins del CD (què bé que encara es facin cd’s que es poden tocar!!) hi podem trobar un esplèndid “llençol” amb les lletres de totes les cançons, però també il·lustracions a mode d’esboç de dones-ocell, llunes, pigments naturals o fulles i branques d’aladern que suggereixen l’amor i dedicació que hi ha darrera aquest projecte. Per commemorar el 8 de març, 8M Dia Internacional de les Dones, i celebrar que projectes femenins i feministes potents i de qualitat, com Marala, siguin cada vegada més presents en el món de la música i en la nostra societat.   Més informació: Marala a les Biblioteques Marala a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

Jota de morir

Màgia i feminitat, paisatge, imaginari popular. Són paraules que defineixen perfectament el treball de Marala, un trio de dones integrat per Selma Bruna, Sandra Monfort i Clara Fiol, músics i compositores que, com elles diuen als concerts “semblem un acudit”, ja que es troben una catalana, una valenciana i una mallorquina per fer música a partir de les seves excel·lents veus posades al servei de la música popular i d’arrel amb uns arranjaments innovadors que exploren els límits de les polifonies vocals, amb acompanyament de guitarres i percussions tradicionals. Per commemorar el 8 de març, 8M Dia Internacional de les Dones, i celebrar que projectes femenins i feministes potents i de qualitat, com Marala, siguin cada vegada més presents en el món de la música i en la nostra societat.   Més informació: Marala a les Biblioteques Marala a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

De Doorn

Heu escoltat mai una banda de post metal? Amenra encaixa a la perfecció amb aquest estil dels anys 1990: quan ja s’havien manifestat i esgotat totes les formes del heavy metal apareixen els gèneres que van més enllà de les convencions pròpies. Una música que es deixa tota les vèrtebres i tota la pell en mudar les composicions en textures gairebé experiencials amb un èmfasi en l’emoció i l'atmosfera. Amenra se submergeix de ple en aquesta descripció. És metal d’avantguarda, és un depassar ferotge de l’underground conegut: sons expansius, ritmes pesats, obscuritat i introspecció. La seva escolta captivadora és com endinsar-se a un abisme i sentir tota la carn i la pols que som. Tots els àlbums del grup belga s’anomenen ‘Mass’ (Misses), numerats de l’I al VII, excepte el que ens ocupa ‘De Doorn’ (L’espina) del 2021, que abandona aquesta tradició per oferir-nos un disc de cinc temes cantats en un rigorós neerlandès, amb una baixada de velocitat i una voracitat lumínica. Una espiral concèntrica infinita evocadora i invocadora dels nou cercles flamejants de Dante, agonia extàtica, redempció superba, alliberació en el crit de la darrera escala al paradís, calma i superació salvífica. Us deixem un directe impecable per a aquells intrèpids i intrèpides que gosin obrir les portes de l’avern, de la carícia fosca, de la tendresa infausta.   Més informació: Amenra a les Biblioteques Amenra a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola.

Harry's house

El nou treball de Harry Styles és summament íntim i una invitació a endinsar-nos en una faceta potser més personal. A través de sons amigables i familiars, planteja un viatge de reflexió que a estones és tan vulnerable com cru i exòtic *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Most normal

La música de Gilla Band és una de les coses més interessants que li ha passat al rock en els últims anys, un encreuament de noise trastocat i post-punk desconstruït que, en un primer acostament, provoca un xoc, cosa que no tants artistes aconsegueixen a dia de avui.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

In these times

Aquest vuitè àlbum del bateria, percussionista i multiinstrumentista de Chicago resident a París és una obra descomunal i ambiciosa que, partint del jazz, desafia els límits als estils i definicions; McCraven l'autoanomena "música beat orgànica", en aquesta ocasió profusament orquestrada i en què han intervingut una dotzena de músics. Un dels millors discos de l’any 2022. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Could we be more

Una irresistible fusió de jazz, afro beat, highlife, soul i músiques ètniques de la banda londinenca liderada per la trompetista Sheila Maurice-Grey. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Tosca

 “Quan escric una òpera, busco per damunt de tot la sinceritat, ser vertader. I donar, amb totes les meves forces i per tots els mitjans, el sentit de la vida.” Això ho va escriure Puccini, i  això és el què trobem en Tosca, emocions reals, de la vida, amor, enveja, gelosia, tristesa, odi, ràbia... L’expressivitat de les emocions esdevé l’objectiu de Puccini, que amb la música l’espectador pugui  sentir tot allò que senten els personatges en cada situació de l’obra. El 14 de gener de l’any 1900 es va estrenar a Roma, al Teatre Costanzi, la gran òpera Tosca de Puccini, basada en l’obra de teatre La Tosca del dramaturg francès  Sardou,  Una obra de teatre estrenada a París el 1887, escrita per al lluïment de la cèlebre actriu francesa Sarah Bernhardt i de la qual el mateix Puccini en va quedar captivat. Va ser després de veure l’obra de teatre interpretada per la mateixa Sarah Bernhardt, que Puccini va decidir que volia fer una òpera d’aquella història tan dura que parla d’amor i d’opressió, de llibertat i destrucció. Aquesta és una de les obres més representades de Puccini arreu des de la seva estrena. La va fer després del seu gran èxit amb la Boheme de l’any 1896. Després de lluitar per aconseguir els drets de l’obra, que  no va ser fàcil,  Puccini va posar en mans dels llibretistes Giuseppe Giacosa i Luigi Illica el text de l’obra teatral per transformar-la en una òpera en tres actes que serà Tosca. Tosca va arribar al Liceu el 30 de març de 1902 i a la Vanguardia del 2 d’abril apareixia una crítica no gaire positiva: «La última obra del habilidoso compositor Giacomo Puccini nos ha producido la impresión de que, no fue engendrada por la lectura y el estudio del drama de V. Sardou, sino concebida con el afán de hacer dinero, explotando moldes rancios y yendo trabajosamente á buscar á la obra literaria como un pretexto” Una música extremadament rica en textures, formes, que et transporten a les emocions de tots els personatges i situacions. Estem davant d’una òpera historicista més que verista, com alguns la defineixen. Historicista perquè col·loca l’espai i el temps en llocs i moments històrics reals de la Itàlia. Ens trobem a Roma i les escenes es desenvoluparan en tres espais reals de Roma: l’església de Sant’Andrea della Valle, el Palazzo Farnese i el Castell de Sant’Angelo. Un lloc diferent per a cada acte, amb una idea tan historicista que Puccini es va preocupar de reproduir el mateix so de les campanes de l’església. La història es concentra en un període curt de temps, unes 16 hores, ambientada a la Roma de Pius VI, finals del segle XVIII en un context polític molt conflictiu, amb la  batalla de Marengo i la por de l’expansió napoleònica. Una trama d’amor i de repressió política,   l’abús de poder de Scarpia que obliga a Floria Tosca  a oferir-li el seu cos a canvi de la vida del seu estimat Cavarodossi que ha ajudat a amagar a un pres polític. Assetjament, tortura i mort i amor, això és Tosca. És una òpera dura, que mostra una realitat existent a les nostres societats on el poder amb la por aconsegueix tots les seus objectius. Però aquí Tosca es revela i li sembla que venç,  però no,  ho perd tot. Una òpera amb unes àries precioses on el repte és cantar-les amb gran expressivitat, donant-ho tot, sense quedar-se res a dins, sense reserves. Aries   com  “Recondita armonia”, “Vissi d’arte” i “E lucevan le stelle” que es gaudeixen molt amb les veus de grans intèrprets. Una òpera sense preludi que s’inicia directament amb el leitmotiv de Scarpia, el dolent, l’opressor i assetjador, unes notes que s’aniran repetint al llarg de l’òpera alertant-nos de la maldat de Scarpia Puccini, amb la seva Tosca, crea el model i  la base del que serà després l’òpera moderna concentrada, forta i molt expressiva. Puccini esdevé el representant per excel·lència de l’òpera d’inicis del segle XX, una música expressionista, expansiva on els cantants han de demostrar el seu poder vocal amb aquestes notes llargues, amples i expressives. Escolteu-la i gaudiu-la   Recomanat per Ana Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

Roots & grooves

Qui no ha sentit alguna vegada I feel good? Un dels músics que van participar en aquella gravació era Maceo Parker, saxofonista excepcional i un dels músics que va crear el què avui coneixem com a música funk. Aquest 14 de febrer compleix 80 anys, dels que ha passat més de 60 damunt dels escenaris. Hi arriba en actiu i en forma. El seu darrer disc (Soul food) va ser publicat en plena pandèmia. Més enllà de la seva aportació a grans clàssics dels 60, va contribuir com a col·laborador durant dècades a la discografia d’alguns dels noms més reconeguts del funk, soul, rock i rhythm & blues. Fa més de 30 anys va començar a publicar i fer gires també en solitari, barrejant versions amb repertori propi. Avui us recomanem Roots & grooves, un títol que fa referència a una de les seves arrels musicals, una de les seves influències principals: en aquest cas, el repertori que va popularitzar Ray Charles, versionat a la primera meitat de l’àlbum. I als grooves, els ritmes repetitius i ballables que caracteritzen la major part de la seva música. La segona part és un recull d’alguns dels seus millors temes en solitari, acompanyat de Dennis Chambers a la bateria, Rodney Skeet Curtis al baix i de la WDR Big band, conduïda per Michael Abene, amb una gran secció de vents.       Més informació: Maceo Parker a les biblioteques Maceo Parker a Atena Maceo Parker a la Viquipèdia Recomanat Per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Francisco Javier

La Ruta d’Orient “El mon és un llibre i aquells que no viatgen només en llegeixen una pàgina” Agustí d’Hipomna La Ruta d’Orient és exactament això un viatge d’Occident a Orient a través de la música dels segles XV i XVI. Un gegantí treball de recerca i d’investigació documental per trobar la música que s’escoltava en aquella època durant el període de la vida del missioner jesuïta Francesc Xavier (1506-1552), també conegut com l’Apòstol de les Índies, i estret col·laborador de Sant Ignasi de Loyola. Francesc Xavier va viatjar a l’extrem Orient passant per Àfrica, les Índies i arribant al Japó i a la Xina,   amb una sincera vocació missionera per difondre les seves fortes creences. Els segle XV i XVI van ser uns segles d’expansió colonial d’Europa cap a noves terres, descobrint cultures noves, cultures  amb les seves músiques mai escoltades pels europeus. Aquesta confluència musical es pot escoltar en aquesta magnífica producció musical sota la direcció del gran i expert en música antiga Jordi Savall. El treball de recerca i investigació ha hagut de ser molt gran ja que si disposem de molta notació escrita de la música europea de l’època, no passa el mateix amb la música antiga de la Xina, la Índia i el Japó, tanmateix  la conservació del patrimoni musical a través dels músics d’avui, coneixedors, hereus i intèrprets de les músiques dels seus ancestres, fan possible una molt bona aproximació de com deuria sonar aquella música d’Orient. Aquest meravella de producció musical en dos CD, segueix doncs l’itinerari del jesuïta Francesc Xavier, en la seva ruta cap Orient. És una excel·lent aproximació a les músiques que deuria escoltar el jesuïta primer a Europa i després a l’Africa, l’ Índia, el Japó i finalment la Xina. Sabem pels escrits trobats que el cant fou pels jesuïtes i concretament per en Francesc Xavier una eina, un element litúrgic important que va utilitzar molt en  les seves missions a  noves terres. Cantava per aproximar-se a les poblacions indígenes i acostant-los així al cristianisme. Però també  respectant i escoltant, com a bons jesuïtes,   les músiques de les noves cultures  que utilitzaren també per afegir-hi textos en llatí en una acció d’apropament i cristianització. Podrem escoltar en aquests dos CD la confluència musical entre Orient i Occident entre les guitarres i la biwa japonesa, entre les flautes dolces i el shakuhachi (la flauta japonesa) Hem de suposar que igual que va passar amb  la pintura o l’arquitectura, les músiques també es deurien influir mútuament d’alguna manera i aquí el treball de la Capella Imperial de Catalunya i els membres de Hesperion XXI per la producció d’aquest CD. Aquest CD és una prova  que el llenguatge musical és universal i captiva sempre totes les ànimes, tinguin la creença que tinguin, tinguin la cultura que tinguin. Aquest és un llibre amb dos CD, on  trobem  un resum de la vida de Francesc Xavier i un text sobre el context històric del moment. També trobem un recull de textos dels pensadors de l’època i textos sobre les principals creences del món oriental, com l’islam, el budisme, o el confucionisme. Un CD que s’escolta i un llibre que es llegeix per descobrir una època de la humanitat on es van trobar cultures, creences i músiques en un mateix espai i temps. Recomanació feta per Anna Artigas Marroquín. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Chadanaca o el gozo aterrador de bailar al borde del tejado

Litus és músic, guitarrista, pianista, actor i compositor terrassenc. “Chadanaca o el gozo aterrador de bailar al borde del tejado”(U98 Músic, 2022) és el seu últim disc. És un disc de nom exòtic: “Chadanaca” prové d’un terme bengalí que significa que fer un mal pas a la vida, ho pot engegar tot a rodar. Diu Litus que “és un disc que m’està donant moltes alegries” després d’haver-lo presentat per una quinzena de capitals espanyoles amb gran èxit. Del disc “Chadanaca” destaquem la cançó número 3, “Cuántica”, un tema d’amor que demostra que les segones parts poden ser bones. Però Litus prefereix la número 2, “Pájaros del Desván”, una cançó que parla de Terrassa, la seva ciutat natal, i de com va anar trobant el seu camí professional que el va dur a Madrid, on va créixer com a músic i com a actor. Aquests “ocells de les golfes” són la metàfora també dels somnis no complerts, però amb l’esperança que sempre hi ha una porta oberta i algun d’ells es pot fer realitat quan ja no el perseguies. Us deixem amb una petita gravació en directe de “Kreptafibia” la cançó número 4 de “Chadanaca” que va presentar a la Nova Jazz Cava de Terrassa, juntament amb la seva banda, i alguns col·laboradors-amics de l’artista:   Més informació: Litus a les Biblioteques Litus, el cantante de Buenafuente que le 'hace la cobra' a Sálvame Pàgines oficials de l'autor: Facebook / Instagram Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Ginger : part persona, part mundana

Oriol Pons de Vall “Ginger” i Enric Cervera presenten el llibre-disc “GINGER”. Col·laboradors, junt amb l’Oriol Perucho, en la formació de grups com Perucho’s, Tropopausa, Al Kufah, Les Anciens i altres manifestacions de la música d’avantguarda a Barcelona entre els anys 70 i avui en dia. El present llibre-disc, d’edició limitada de 200 exemplars, contè dos Cd’s, de fet dues parts amb els títols “Persona” i “Mundana”, 34 il·lustracions i 32 poemes, reflexant la darrera proposta d’aquests dos creadors. A partir dels temes i poemes aportats per l’Oriol, l’Enric construeix un relat sonor i gràfic, que ens porta a traves de les tendències que ambdós han estat transitant aquests darrers anys. Oriol “Ginger” Pons de Vall ens comenta: “De nit és, quan han pres vida la majoria d’aquestes músiques i escrits, domesticats per la feina de l’Enric, que va ser l’instigador i ha estat el responsable d’ aquest treball que ara presentem. Sense ell, la seva tria, les seves il·lustracions i el seu criteri, res hauria estat igual.” *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Vulture prince

'Vulture Prince' de la compositora pakistanesa resident a Brooklin, Arooj Aftab, tracta la mort des d'un lloc de serenitat, meditació i fins i tot acceptació, però sense deixar de bolcar a les seves cançons unes emocions transcendentals i universals. Davant la circumstància d'haver de completar un disc durant el procés de dol per la mort del seu germà, Arooj es va recolzar en la tradició. Les cançons de 'Vulture Prince' s'inspiren en la música clàssica industania i contemporània, en el jazz i en el folk quant a arranjaments, incorporant de manera prominent arpes, violins, guitarres acústiques, violoncels o vents metall, entre d'altres; i en allò líric es nodreixen de la poesia urdú, en concret del gazal, per exemple a 'Mohabbat', una de les pistes destacades per la profunda serenitat que evoca («la tristesa d'això és la tristesa de tot el món», diu la lletra). Les cançons no busquen mai el ganxo fàcil sinó que es perden i aprofundeixen en la màgia de la música, i Arooj i la seva banda de músics toquen com si la nit anés de durar per tota l'eternitat. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Mr. Morale & The Big Steppers

Kendrick Lamar és una de les figures més notòries del panorama hip hop del segle XXI, per a molts el millor raper d'aquest segle, un artista que va més enllà de la música, una autoritat dins aquest món, l'únic raper del món estat capaç de guanyar un premi Pulitzer, un artista gairebé cinematogràfic. Aquest àlbum tracta de diversos temes, incloent punts de vista socials i polítics, ple de crítica social. Cada cançó té una història, ja sigui des de la perspectiva de Kendrick Lamar o un dels seus alter ego. Un disc que necessita moltes escoltes per ser comprès i poder-lo gaudir. Possiblement estiguem davant d'un dels àlbums de l'any. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Ghost song

Nonesuch Records llança Ghost Song, el debut de la cantant i compositora Cécile McLorin Salvant. Ghost Song inclou una barreja diversa de set originals i cinc interpretacions sobre temes de fantasmes, nostàlgia i anhel. Cécile McLorin Salvant, becària MacArthur 2020 i guanyadora de tres premis Grammy, és una cantant i compositora que aporta una perspectiva històrica, un renovat sentit del drama i una comprensió musical il·luminada tant als estàndards del jazz com a les seves pròpies composicions originals. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El Meu Liceu abans del foc: crònica històrica d'una vivència personal (1985-1992)

Josep Maria Busquets (Manresa, 1934), industrial tèxtil i promotor cultural, qui fou l’administrador general del Consorci del Gran Teatre del Liceu durant el període 1985 – 1992, signa aquesta crònica sobre un dels equipaments culturals centrals de la nostra geografia que enguany celebra el 175è aniversari de la seva creació. Estructurat com una òpera romàntica a l’estil de Lohengrin del mestre Wagner, El Meu Liceu està estructurat en tres actes i diversos visos, sota els quals se’ns presenta un recorregut per la història del Liceu des dels seus orígens fins a la seva remodelació provocada pels diversos incendis ocorreguts i, tanmateix, per les dependències interiors del mateix teatre. Un itinerari que ens ajuda, no només a comprendre el funcionament d’un dels grans teatres operístics europeus, sinó també algunes de les seves anècdotes al llarg del seu funcionament. D’aquesta manera,  podem destacar els orígens del Liceu a l’antic convent de Montsió el 1838, l’impuls de la societat civil catalana per edificar un teatre operístic de qualitat seguint el model de les grans capitals europees, artífex de què avui en dia és l’edifici del Liceu que coneixem, o l’entrada de les administracions públiques en la gestió, aspecte que va democratitzar l’ús del teatre a les classes populars. Un trajecte històric i educatiu, on es descriuen els col·lectius que formen part del Gran Teatre del Liceu, des de personal tècnic a artístic, les diverses sales i la seva transformació, com el famós Saló dels Miralls, el qual ha passat de ser un espai restringit a esdevenir un lloc de descans i trobada per a tothom o la Sala Mestre Cabanes en honor a Josep Mestres Cabanes, pintor i escenògraf del Liceu. Finalment, en aquesta crònica també se’ns exposa alguns dels episodis més tràgics del teatre, com l’atemptat anarquista produït l’any 1893, o els incendis dels anys 1861, o el més recent, 1994, que va originar la gran remodelació de l’equipament fins a convertir-se en un referent simfònic i cultural on han passat grans noms de la lírica mundial, des de Luciano Pavarotti o Montserrat Caballé, o grans projectes de ciutat, com l’òpera comunitària amb veïns i veïnes del barri del Raval, La gata perduda, un èxit rotund d’aquesta temporada. Més informació: El Gran Teatre del Liceu a les biblioteques Històries del Liceu. Pòdcasts de Catalunya Ràdio Programa: Històries del Liceu: Capítol 1 |   - TV3 Òpera prima, la construcció de “La gata perduda” -  TV3 Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

James Brown Live At The Apollo (1962)

Live at The Apollo (1963) és probablement el disc més important en la carrera de James Brown (1933-2006), aquell amb el qual va consagrar-se i el que millor reflecteix l’energia explosiva de la seva música. Mr. Dynamite va escollir per enregistrar-lo una sala tan llegendària com el Teatre Apollo de Harlem, temple de la música popular a Estats Units on han triomfat els artistes afroamericans més importants: Aretha Franklin, Michael Jackson, Billy Holliday, Stevie Wonder, Sara Vaughan, Miles Davis, Marvin Gaye i molts més. I tan segur estava Brown que seria un èxit que ell mateix va finançar la gravació quan el propietari de King Records, Syd Nathan, s’hi va negar pensant en un possible fracàs comercial. Van resultar pors infundades perquè el disc va arribar fins el número 2 i va mantenir-se seixanta-sis setmanes en el rànquing Billboard 200.  En aquella època, The Godfather of Soul encara no havia desenvolupat The One, l’alteració rítmica que va donar peu al naixement del funk, al qual s’hi van afegir centenars de grups i pel qual va passar a la història, però ja comptava amb un repertori molt sòlid i conegut, amb temes com Try me, I don’t mind, Please, please, please, Night train i altres, que van caure al concert sense pietat un per un i fins i tot en forma de popurri infernal. Ens trobem doncs davant d’un veritable vendaval de ritme amb què Soul Brother Number One, amb el suport dels cantants i ballarins The Famous Flames i de la frenètica banda que l’acompanyava, desplega tot el seu talent mentre el públic embogeix en un paroxisme de crits, udols i grunyits de tots plegats que no signifiquen altra cosa que: «Estem vius, carall!»       Més informació: James Brown a les Biblioteques James Brown a la Viquipèdia Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

The Origins of music

La música és a tot arreu: als escenaris, al carrer, al cinema, al super, al cotxe... però per què ens agrada fer música o escoltar-la? Per què taral·laregem cançons o seguim el ritme amb els peus? Quan va sorgir la música? Aquestes preguntes, entre d’altres, són les que intenta respondre el documental The Origins of music, fent un repàs de les diferents hipòtesis que s’han elaborat al llarg de la història al voltant del seu origen, a través de la veu d’especialistes en biologia cognitiva, neurociència, paleoantropologia i comunicació animal. Explica, per exemple, la teoria de Darwin segons la qual la música hauria nascut amb una funció comunicativa, com un protollenguatge dotat de significat. Posteriorment, un cop creat el llenguatge estructurat tal com ho coneixem en l’actualitat, hauria mantingut una funció d’esbarjo, conservant un poder emocional que el llenguatge no té. També analitza els components de la musicalitat i els aspectes biològics que fan que els éssers humans siguem una de les poques espècies musicals, junt amb alguns ocells i algunes espècies més. Tot i que no tothom és músic, tothom comparteix aspectes de la musicalitat i pot generar música. Fa referència a la importància de la música en els primers anys de vida, així com la sorprenent similitud de les cançons de bressol arreu del món, malgrat les enormes diferències culturals. Quan un nen aprèn a parlar, utilitza molta informació musical per descodificar com funciona el llenguatge. Investiga com la música genera activitat en el sistema límbic, exposant la relació amb l’oxitocina, les emocions i els records positius. També exposa el misteri entre els científics al voltant de la connexió entre música i memòria. En alguns casos, persones amb pèrdua de memòria que no reconeixen als familiars, sí recorden cançons, tot i no haver-les sentit en molts anys. Un interessant documental per entendre d’on sorgeix la música i per què ens agrada. Tot i que no i ha una evidència científica de quan va aparèixer, la hipòtesis més probable és que un ancestre dels humans ja creés percussions fa 8 o 10 milions d’anys...     Més informació: The Origins of music a les biblioteques Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

4

Des del 1992 i amb un munt d’interessants espectacles focalitzats a un públic infantil, però amb el resultat que agraden a petits i grans, en Claudi, en Toni, en Jordi i en Carles tenen uns espectacles que ens fan bategar el cor, perquè es veu que son espectacles fets amb el cor. Records, anècdotes tan properes que desperten certa melancolia, que ens recorden l'alegria de ser nens, o l'alegria i il·lusió que es sent quan deixem treure el nas a aquell infant que tots tenim  a dins. Un concert , una obra de teatre...? Un espectacle. [extret del blog menuts i ganàpies]. Els seus discs estan a la mateixa alçada gràcies per exemple, a col·laboradors de qualitat com Aleix Tobias o Xavi Lozano. Fan escoltar cançons als petits on els infants les viuen però, els grans les sentim i ens quedem de pedra amb aquests sublims temes que ens fan no tocar de peus a terra quan els veiem passar. Recomanat per Marc de Blas de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers

If you will

Una de les més grans del Brazilian jazz fusion de tots els temps, Flora Purim, torna amb el primer àlbum d'estudi en més de 15 anys. Un assumpte familiar gravat a Curitiba i Sao Paulo, 'If You Will' reuneix el seu cercle de músics inclosos Airto Moreira, José Neto, Celso Alberti i la seva filla Diana Purim. Concebut com una celebració de la seva música i les seves col·laboracions amb altres, l'àlbum explora noves composicions alhora que recupera noves versions de favorits personals de Flora i la seva carrera il·lustre. El tema homònim If You Will fa un reprise d'una de les seves inspirades col·laboracions amb George Duke; la resilient 'This Is Me' actualitza el jam band d'Airto 'I Don't Wanna Be MyselfAgain'; '500 Miles High' recorda els seus dies a la banda de Chick Corea Return To Forever; i ‘Zahuroo’ reinterpreta una cançó de Claudia Villela. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

De Kaboul à Bamako

Sowal Diabi va ser originàriament un esdeveniment creat a Bèlgica l'any 2019 sota l'impuls de Saïd Assadi al voltant d'una reflexió sobre la contribució dels refugiats. Sowal significa pregunta en persa i diabi, resposta en bambara. Aquest projecte ha donat com a resultat un àlbum col·lectiu titulat De Kaboul à Bamako.  Dins d'aquest col·lectiu, hi trobem la cantant maliana Mamani Keita, la cantant i violinista iraniana Aïda Nosrat, la intèrpret de Tar iraniana Sogol Mirzaei, la cantant i tembur Rusan Filiztek, el tabalista afganès Siar Hashimi així com els músics. del sextet francès Arat Kilo. Un conjunt d'artistes de cultures variades, procedents de diverses parts d'Europa i Àfrica, els talents dels quals es posen al servei d'una música que trenca fronteres, que barreja tradicions i inspiracions a través de 13 magnífics títols, de vegades dominats pels sons de Mali, de vegades pels sons dels Balcans o de l'Orient Mitjà.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

L’Important : film music with no film

En aquesta banda sonora imaginària, Nad Spiro evoca una deriva espacial a bord d´una nau desapareguda: L’Important. A la cara B recupera cançons oblidades de la cosmonauta Nadia Spier, suggeridors temes a tall de transcripcions de cintes secretes. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Local valley

Quin no recorda la famosa cançó "Heartbeats", utilitzada com a banda sonora d'un anunci d'una coneguda marca de televisors? Petites pilotes de colors envaïen els carrers de la ciutat de Sant Francisco al ritme d'aquesta bonica cançó de l'àlbum Veneer de José Gonzalez que es va publicar l'any 2003. En aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ik_BQYbbZ5U podeu veure el vídeo d’aquesta bonica cançó. Després van venir 2 àlbums més: In Our Nature” al 2007 i Vestiges & claws al 2015, amb el qual va rebre el premi IMPALA a l'àlbum de l'any. I ara, després de 6 anys sense publicar cap disc, el suec d'origen argentí José Gonzalez, ha tornat, guitarra en mà, amb Local valley, un disc íntim, sons acústics i veu fràgil. Cap sorpresa, ell és així, discret, reflexiu, sensible i contemplatiu. Local valley és el quart disc d'estudi del cantant i compositor de música indie-folk i compta amb 13 cançons, la majoria en anglès i algunes en espanyol i suec. L’àlbum comença amb “El Invento”, la primera cançó que grava en espanyol (llengua materna) i acaba amb l’íntima “Honey Honey”.  1.    El Invento (2:33) 2.    Visions (3:55) 3.    Void (3:09) 4.    Horizons (3:16) 5.    Head on (4:45) 6.    Valle Local (2:23) 7.    Lasso In (3:47) 8.    Lilla G (2:00) 9.    Swing (3:33) 10.    Tjomme (4:56) 11.    Line of Fire (3:08) 12.    En Stund Pa Jorden (2:42) 13.    Honey Honey (1:48) Els crítics musicals diuen que “poques persones han aconseguit ser tan cèlebres a tot el món i de forma tan discreta com ho fa el cantautor José González”. Escoltar-lo, és refugi, és escalfor per l'ànima.   Més informació: José González a les Biblioteques José González "Indiehoy" Recomanat per Bibliobús Castellot. 

A tope amb la vida

Oques Grasses ho ha tornat a fer. Si el seu anterior disc "Fans del sol", ja era bo, aquest "A tope amb la vida" és molt bo!   I no era fàcil superar-se i composar unes cançons que encomanen l’alegria de viure, de gaudir de la vida i de lluitar per allò que volem encara que sigui difícil, cal rebel·lar-se. Perquè de vida només n’hi ha una i cal aprofitar-la de la millor manera possible. L’objectiu és clar: hem vingut a passar-ho bé, a ballar, a xalar i a ser lliures. Una melodia de sons que ens peten al pit i que, juntament amb les lletres, formen un conjunt de cançons sense complexos, on hi podem trobar petits tributs a altres estils musicals.  Esperem que us agradi tant o més que a nosaltres.   Més informació: Oques Grasses a les Biblioteques Oques Grasses a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Bib. P. Fidel Fita. Arenys de Mar.  

Samba pras crianças

Aquest Cd ve directament del país més gran de Sud-Amèrica. Amb la participació de 10 nens i nenes que formen part de la ONG "Toca o Bonde - Usina de Gente" (dedicada a ensenyar música als nens desafavorits a Rio de Janeiro per  poder dedicar-s'hi en un futur) canten amb alguns dels artistes més aclamats de la música popular brasilera. Un Cd que agradarà a petits i grans. Us trobareu bàsicament amb samba i  pinzellades de funk, bossa i ritmes ternaris entre d'altres. Ideal pel cotxe! Més informació: Música infantil de Brasil Vídeo  Recomanat per Marc de Blas. Bib. Roca Umbert de Granollers

Wozzeck

Us recomano WOZZECK, aquesta meravella d’òpera de principis del segle XX d’Alban Berg (1885-1935) compositor austríac. És una música creada en un moment històric on el món de l’art, els artistes volen trencar amb tot allò fet amb anterioritat a tots els nivells, pictòric, literari... i també a nivell musical donant pas a l’expressionisme. És una òpera d’una gran modernitat. És una òpera de les que podem anomenar fonamentals dins la història de l’òpera, perquè innova i obra portes a un nou llenguatge musical. Al 1837, Georg Büchner, va escriure una obra de teatre sobre el cas de Woyzeck, un personatge real del l’Alemanya del 1780, un home amb una malaltia mental que assassina a la seva parella. El crim es va jutjar i l’advocat va al·legar com atenuant, per primer cop a la història judicial, un problema de salut mental. Per primera vegada a la història, la salut mental es va presentar com atenuant en un judici. Tot i això el van condemnar a mort i el van executar públicament en una plaça de Leipzig. Alban Berg, amb aquesta òpera va voler expressar aquest gran horror amb una música expressionista, atonal que fuig de ser una música convencional, tot el contrari, és una música nova que ens sorprèn a cada moment i que no podem preveure. La va començar a escriure 1917 i la va acabar el 1922. Alban Berg volia anar a la guerra, com tants altres joves de l’època, i es va allistar com a voluntari, però a causa del seu asma no el van acceptar, ell va insistir i va acabar en una caserna militar, on va viure una experiència traumàtica i insuportable per acabar sent un antimilitarista convençut. Abans de la 1a Guerra mundial a nivell artístic tenim l’expressionisme que va néixer en contraposició a l’impressionisme. Amb l’expressionisme allò que importa és l’expressió de l’artista sobre experiències negatives i problemàtiques. Tenim expressionisme a la pintura, a la literatura, a la dansa... i també a la música. A la música, l’expressionisme s’allibera de la tonalitat i apareix l’atonalitat, una música lliure i aquesta música és la que podem escoltar en aquesta òpera. Ja adverteixo que qui no estigui acostumat a l’atonalitat pot sentir molta incomoditat , però això només és perquè majoritàriament només escoltem música tonal i per això sembla que l’atonalitat no l’entenem. L’haurem d’escoltar amb la ment oberta. La música és atonal pròpia de l’expressionisme musical, però l’estructura formal de l’òpera és molt clàssica, necessita una estructura perquè s’entengui, vol explicar-nos una història amb una estructura i forma musical perfecta. Un altre element tècnic molt utilitzat en aquesta òpera és el cantar parlant, que per buscar un símil proper seria comparable a la tècnica del rap. És una òpera de 15 escenes, pensada per a una orquestra molt gran i rica en sonoritat i registres. Es considera una música plena de perfecció, ben elaborada i ben pensada. Escolteu-la, sobre tot amb una ment molt oberta i deixeu-vos sorprendre! Podeu gaudir d’aquesta conferència sobre Wozzeck a càrrec de Ramon Gener             Més informació: Wozzeck a les Biblioteques Wozzeck a la Viquipèdia Òpera ha estat representada al Liceu aquesta temporada 2022-23 Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

La Música es vida

Nascut a Barcelona, el 1958, Jordi Albero és cantautor, compositor, coach musical i bibliotecari. Si li pregunteu a què es dedica us dirà: “sóc bibliotecari de dia i músic de nit”. “La Música es vida” és una de les seves frases favorites ja que segons diu Albero “la música és present ja abans de néixer perquè la sentim des del ventre de la nostra mare a través dels batecs del seu cor, i és un element amb el qual ens sentim identificats després de néixer i durant tota la nostra vida. Fins i tot, de vegades, els nostres familiars també hi posen música per acompanyar-nos al final de la nostra vida”. Al llibre “La Música es vida” hi podem trobar 5 capítols escrits d’una sola vegada, i un 6è capítol afegit que Jordi Albero va escriure durant el març del 2020, a partir de l’estat d’alarma. Diu Albero: “Durant la pandèmia també ens va acompanyar la música mentre estàvem confinats a casa des del balcó, amb el “Resistiré” del Dúo Dinàmico i amb el grup revelació d’aquell moment, els Stay Homas”. Aquest és un llibre interactiu que incorpora diferents codis QR que es poden capturar amb el mòbil i això et permet veure i gaudir del vídeo de la cançó a YouTube, per exemple. Ara bé, el llibre es pot llegir d’una tirada, sense escoltar les cançons que s’hi amaguen al seu darrere, o bé llegir-lo més a poc a poc, seguint cançó a cançó cadascun dels seus paràgrafs. Per exemple, al capítol de “Felicitat i música” Jordi Albero ens convida a escoltar la cançó “Paraules d’amor” de Joan Manuel Serrat. En qualsevol cas, és un llibre recomanat per passar una molt bona estona tal i com ens explica Albero en una entrevista al canal semifusa TV enregistrada al mes de maig de 2022:     Algunes de les cançons que incorpora el llibre podeu escoltar-les en aquesta playlist:         Més informació: Jordi Albero a les biblioteques Pàgina web de l’autor ​Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Elise i els nous partisans

L'Elise, una jove cantant de Lió que el 1958 arriba a París per provar sort, deixa enrere el món de l’espectacle arran del moviment contestatari del Maig del 68. Es nega a acceptar la «tornada a la normalitat» i s’afegeix al moviment de lluita contra l’explotació, la injustícia social i el racisme. Un recorregut atípic que ens porta des de la guerra d’Algèria fins als anys setanta, en el qual la protagonista s’encarna en unes il·lustracions vehements i en algun cas esgarrifoses. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Pompeii

Conflueixen grans capes de sintetitzadors d'una altra època recorrent aquí i allà aquestes nou cançons enigmàtiques; de vegades tan deliciosament anacròniques com Harbour, que sembla obra d'algun grup primerenc a començaments dels vuitanta a qualsevol ciutat costanera britànica castigada per la climatologia. La intersecció entre teclats i saxos per, per exemple, Dirt on the bed pot remetre a aquests paisatges boirosos tan evocadors de David Sylvian. El que, en virtut de la propietat transitiva, ens remet també al David Bowie de Station to Station o Ashes to Ashes, refugis sempre de garantia. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

If words were flowers

Curtis Harding va a totes en la competició pel ceptre en aquesta nova generació d'artistes de soul que no deixen de mirar pel retrovisor, amb veneració especial cap als seus antecessors dels seixanta i els setanta. I aquest tercer àlbum ratifica la seva passió per l'atemporalitat: més enllà d'algun ocasional passatge de rap, com a Where's the love, tot el que passa aquí podria haver esdevingut molts anys enrere. I haver assegut càtedra. I aquest mateix títol, “Si les paraules fossin flors”, representa un missatge bell, líric i fondo, més encara en aquests temps vedells i precipitats. Per contrast, Harding vol confiar en la paraula, l'amor i l'empatia. Per això desplega tot l'arsenal en aquest treball ambiciosíssim, de certa vocació transcendental. La pròpia Hopeful és una filigrana de cors, arranjaments orquestrals i guitarres amb distorsió psicodèlica, tres ingredients essencials per comprendre la dimensió d'If words… I l'obra en conjunt inspira una lleugera sensació de suite, de treball global i no mera suma de 11 cançons. Entre elles, en qualsevol cas, n'hi ha de sensacionals. Can’t hide it és un single clamorós en què conflueixen l'espurna de Motown i la transcendència de Curtis Mayfield. I With you, per on treu el cap l'absorbent angelina Sasami, suposa una declaració de guerra (artística) en tota regla a Michael Kiwanuka. Rara i prodigiosa balada, perquè d'aquesta confrontació cordial en sortim tots victoriosos. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Fiat lux

El primer dia, Déu va dir: “Que es faci la llum”. El duet Tarta Relena ha agafat la frase per titular el seu tercer disc, Fiat lux, on fidel al seu estil folk tradicional es capbussa en materials antics. Des de la llegendària Safo de Lesbos fins a la superdona medieval Hildegarda de Bingen i de les tonades sefardites als cants de l’Afganistan, emergeixen amb una proposta experimental i futurista, construïda al voltant de la llum i la lucidesa. Després d'Ora pro nobis i Intercede pro nobis, que es van ajuntar i ampliar amb remescles electròniques en un doble vinil, el nou material continua pivotant sobre dues veus amigues i solemnes que empasten de meravella i impacten emocionalment. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Aventures del lleó vergonyós : cançons i espectacle

Les aventures del lleó vergonyós és un espectacle diferent als concerts als que esteu acostumats. En un format íntim i reduït, els més petits de la casa acompanyareu de ben a prop al lleó a viure les seves aventures. Durant aquest meravellós viatge podreu escoltar cinc noves cançons interpretades per dos titellaires cantants (Mercè Munné i Ovidi Llorente) i un músic multiinstrumentista (Sergi Carbonell) que us transportaran als cors i als sentiments dels personatges de la coneguda cançó “El Lleó vergonyós”. El lleó es farà amic del tigre, el cavall, l’hipopòtam i el gall, entre d’altres. Junts experimentaran emocions com la por, l’alegria, la tristesa o la ràbia, acceptant-les, compartint-les i sobretot ajudant-se els uns als altres quan les emocions són difícils de gestionar. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Guía musical de Londres

La Gran Bretanya sempre ha estat un país desitjat per als fans dels Beatles i la seva capital, Londres, és un dels seus referents de pas. Així, un element urbà tan banal com un pas zebra ha esdevingut un atractiu turístic de pelegrinatge habitual per als fans de la banda britànica. Els fans acostumen a retratar-s’hi reproduint les grans passes amb què travessaven el carrer Abbey Road els músics, a la imatge original. En aquesta guia musical podreu trobar la ruta dels 4 de Liverpool a la capital: des dels estudis d’Abbey Road al seu apartament compartit al barri de Mayfair passant per l’escenari del Royal Albert Hall. Però els Beatles no són l’únic motiu pel qual els fans de la música viatgen a Londres. La llista de grans ídols musicals és llarga i amb noms tan il·lustres com Elton John, Queen, Coldplay, Led Zeppelin o The Clash. Per això, les pàgines d’aquesta guia us ajudaran a descobrir fins a 10 rutes dels grups i artistes emblemàtics que van trepitjar els carrers de la capital britànica: The Rolling Stones, Sex Pistols, The Clash, David Bowie, Amy Winehouse, Queen, Pink Floyd, Fairport Convention, etc. Tots ells conflueixen en el British Music Experience, un museu que recorre la història de la música britànica amb elements interactius i relíquies úniques com les famoses ulleres rodones de John Lennon. Un altre punt on conflueixen molts d’aquests grups és la zona de concerts de Knebworth. Aquesta casa senyorial de l’època dels Tudor, a part d’uns jardins espectaculars, té uns terrenys immensos on des de l’any 1974 se celebren els concerts més multitudinaris del Regne Unit. Per allà hi han passat artistes com Robbie Williams, Elton John, Led Zeppelin o Queen, que hi va celebrar l’últim concert en vida del seu líder, Freddie Mercury. Recordem aquell concert:     Tot i això, els britànics no només viuen de rock i pop. El Carnaval de Notting Hill, organitzat al popular barri londinenc, l’última setmana d’agost, és famós arreu del món i ofereix una barreja aclaparadora d’estils musicals, vestits impossibles i festa assegurada. Si la ciutat de Londres és el vostre destí per aquestes vacances que ja s’acosten, heu de consultar aquesta guia. I per anar fent boca, us deixem amb unes quantes peces musicals:     Més informació: Patricia Godes a les Biblioteques British Music Experience Concerts at Knebworth House Nothing Hill Carnival Royal Albert Hall Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

Where you live

El poder d’una veu, una guitarra i unes paraules. Us recomanem Where You Live, el setè àlbum  de la Tracy Chapman, la gran cantautora americana guanyadora de 4 premis Grammy. Aquest àlbum va sortir el setembre del 2005, i  tot seguit Tracy en va fer una gira per presentar-lo i promocionar-lo, primer  per  grans ciutats americanes i després per  Europa, amb concerts a   Alemanya, Itàlia, França, Suècia, Finlàndia, Noruega, Regne Unit, Rússia, etc. Aquest és un àlbum amb 11 cançons on escoltarem la veu dolça, bonica i tranquil·la de la Tracy, acompanyada amb la seva guitarra acústica i amb un grup de músics que aporten una gran  riquesa sonora. Una música plena d’esperança. En aquest enllaç podeu veure els vídeos de la gira d’aquest àlbum, on podreu comprovar com una veu, una guitarra i unes paraules tenen tot el poder per captivar el públic des del primer minut. Amb un ukelele que li va regalar la seva mare amb només tres anys ,  Tracy Chapman entra en contacte amb la música de ben petita i uns anys més tard, amb tan sols 8 anys comença a compondre cançons amb la  guitarra  de la seva mare. La mateixa Tracy ens explica: “He cantant des de petita. La meva mare té una veu preciosa, igual que la meva germana. En aquell moment no escoltava gaire música, excepte la que escoltaven els meus pares o la meva germana. Crec que vaig agafar una guitarra perquè la meva mare la tocava en algun moment i va començar a ensenyar-me coses i a escriure les meves pròpies cançons". La Tracy  va créixer  en un barri de classe mitjana, majoritàriament negra, a Cleveland, Ohio, amb la seva mare i la seva germana. Des de ben petita va aprendre a cantar i a compondre cançons senzilles que cantava amb la seva germana, l'Aneta. Va tenir la sort de guanyar una beca en una escola de secundària privada i amb una metodologia pedagògica  moderna, la  Wooster School de Connecticut; on els professors de Chapman van veure el seu talent desseguida i li van donar molt de suport i oportunitats per actuar en públic. Alguns crítics la veuen com "un pont entre el renaixement de la música folk dels anys vuitanta i els moviments socials dels seixanta". Chapman es resisteix a ser etiquetada com una   cantant folk o artista negra. “No només penso en el que faig com a música folk, que defineixo com una música arrelada en una tradició angloeuropea, sinó com una música que també reflecteix la música negra afroamericana. Personalment, no es tracta de sentir-se atret per una música en concret; en cert sentit, l'instrument que toques defineix el que toques". La Tracy Chapman ha estat socialment i políticament compromesa en totes les causes en defensa dels drets humans. La seva popularitat li va venir gairebé per sorpresa, una  fama que  no li agrada especialment ja  que es defineix com una persona especialment tímida. "La idea de ser famosa no m'agrada perquè odio les festes. Valoro la meva privadesa i no estic acostumada a tractar amb molta gent. La perspectiva de la riquesa també fa por. Quan ets pobre, la teva primera responsabilitat és cap a tu mateix, però quan tens diners has de pensar en els altres i, sens dubte, els altres pensen en tu!”     Aquest àlbum consta de 11  meravelloses cançons, escolteu-les. Change (3:03) Talk to You (3:44) 3,000 Miles (3:43) Going Back (3:37) Don't Dwell (3:22) Never Yours (5:22) America (5:58) Love's Proof (4:27) Before Easter (5:06) Taken (3:42) Be and Be Not Afraid (4:44) Més informació: Tracy Chapman a les biblioteques Tracy Chapman a la Viquipèdia Les lletres de les cançons de l’àlbum Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

Una Història amb swing: la Locomotora Negra, 50 anys

Ja han passat 50 anys, i ara La Locomotora Negra fa balanç en aquest llibre.  Formació amateur, creada a Barcelona el 1971, una orquestra formada fa 50 anys per amics que sobretot toquen i han tocat per a passar-s’ho bé.    Una fita estranya aconseguida per molt poques formacions de jazz, i encara menys de Catalunya, de casa nostra. En aquest llibre, Toni Gili, saxofonista i un dels seus components, ens presenta la seva història des de dins, un llibre testimonial, un relat amè i ple d’imatges que explica aquest llarg recorregut de 50 anys en els quals les seves trajectòries personals i col·lectives s’emmarquen en un temps i uns paisatges concrets i s’entrellacen per a formar part de la cultura plural del nostre país.   L'interior de les seves pàgines reflecteix des dels seus inicis, la seva creació com a grup d’amics que van formar el projecte amb ganes de tocar jazz, de gaudir i de fer gaudir a la gent, passant pels diferents escenaris per on han anat tocant fins avui.    Destaquen les col·laboracions diverses amb músics nacionals i internacionals emmarcades per desenes de fotografies.   Al final de lllibre, hi ha un capítol que es diu: “La Lomotora peça a peça” on es parla dels camins que cada músic ha caminat amb l’orquestra. És per tant, un recull de les seves 22 autobiografies. I per últim dir que també inclou un apartat de “La Locomotora en dades” on hi podem saber quants i quins van ser els seus col·laboradors, i conèixer la seva discografia completa i les pel·lícules i els llibres on han aparegut.   A Terrassa, durant el mes de març, han tocat al llarg de diferents edicions del Festival de Jazz com per exemple, a la Nova Jazz Cava el 20 de gener de 2018 interpretant "Broadway" de Count Basie:         Una orquestra que s’ha mantingut al llarg de tots aquests anys i que ha arribat molt més enllà del que tots els seus components podien preveure des d’un principi. És impossible estar-se quiet amb aquest ritme de swing. Per molts anys, Locomotora!!!         Més informació: La Locomotora Negra a les biblioteques La Locomotora Negra a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa.   

La luz

El trio de Seattle ha aconseguit anar més enllà en tot allò que suposa aconseguir una música profundament suggestiva, on els matisos propis del surf pop resulten delicats i cuidats al màxim. Després de lliurar-nos el 2018 Floating Features, un disc on abraçaven més que mai una certa concepció psicodèlica que desnaturalitzava lleugerament la seva proposta, en el seu més recent disc homònim no han dubtat a tornar al format de cançons amb què van despuntar molt en els seus inicis, apostant això sí per ampliar el ventall de possibilitats cap a nous terrenys com ara el jazz o fins i tot l'ambient. Comprovant com de forma conscient s'han encarregat que els ritmes candents del baix cobrin de nou un gran protagonisme, aquest conjunt de cançons destaca més que mai pel dinamisme mostrat en elles, aconseguint que les diferents transicions que experimenta del disc resulten molt encertades i propicien que aquest estat de placidesa eterna que posseeix la seva música resulti la màxima del disc. Alhora, també podem intuir com en el pla líric el grup es decanta per aferrar-se a històries no tan etèries, sinó que brollen d'una observació quotidiana que pot resultar força comú per a l'oient. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Roberto Gerhard: La noche de San Juan

La nit de Sant Joan (Soirées de Barcelone) és un ballet amb música de Robert Gerhard, escenografia de Joan Junyer i argument de Ventura Gassol que va quedar inèdit el 1939 a conseqüència del cop d’estat de Franco.  L'obra s'havia creat pel furor per la dansa a principis del segle XX, amb el rerefons de la imatge europea d'una Espanya exòtica i de l'èxit arrasador que Falla havia conquerit en aquest àmbit. L'exili dels creadors de l’obra va provocar l'oblit d'aquesta extraordinària composició de la qual Gerhard  en va preparar la  versió pianística.  Més de vuitanta anys després de la seva creació, es recupera aquest ballet, fet que suposa la seva estrena absoluta. S’han recuperat un dels esbossos originals de l'escenografia de Junyer, els seus figurins han evocat el disseny del vestuari i una nova coreografia d'Antonio Ruz reemplaça l'original de Léonide Massine, de la qual no se'n conserva cap apunt. Inspirada a la nit mítica de la festivitat de Sant Joan i en les celebracions del foc del  Pirineu català, una música moderna d'aire popular i ritmes frenètics descriu danses de torxes, la desfilada de figures màgiques i els moviments eròtics de parelles que, en íntima unió, acaben en casament a l'alba. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals  

Buffalo Nichols

Que un disc de blues sigui escollit com a disc del mes en una revista com Uncut no és habitual. Però això és el que ha aconseguit Buffalo Nichols amb el disc de títol homònim. Un 9 sobre10  li atorguen al número de novembre de la prestigiosa publicació anglesa a un àlbum que es publicava el mes d'octubre passat de la mà de Fat Possum.  Situat com a gran esperança de la música negra d'arrels al costat de Tré Burt i Amythyst Kiah, no té problemes a enfrontar-se als problemes que ocasiona el color de la seva pell i cantar sense rubor que “quan el meu avi era jove, va haver de callar/perquè et penjaven d'un pont al centre / ara ho diuen mantenint-te ferm”. No s'amaga, i insisteix, “és difícil escriure una cançó mentre la gent és assassinada cada dia”. I apunta amb arma carregada, “només dos tipus de persones venen aquí després de les 3/ policies o delinqüents, i són el mateix per a mi”. Gairebé res. Lletres compromeses en un disc de molt més treball musical que el que podria aparentar el seu senzill plantejament instrumental. Un paio que construeix una obra mestra amb simples esbossos.  Com anomenen això? *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Arbre humà = The human tree

L’arbre humà és el títol del primer disc de l’acordionista de Ribera de Cardós Roser Gabriel Pla. Formada a Catalunya i a Finlàndia, aquest treball reflecteix el treball de final de màster en músiques del món cursat per Gabriel a la prestigiosa Sibelius Akatemia de Hèlsinki, i mescla estètiques i sonoritats, sempre amb l’acordió cromàtic com a protagonista i amb una reflexió de fons sobre la nostra relació amb la natura i l’entorn. Un projecte pirinenc amb col·laboracions de luxe que ha comptat amb el suport del festival Dansàneu. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El Patio

Encara som fills de l’esgotament i l’angoixa com resava el segon disc de la banda sevillana Triana. El grup va debutar amb ‘El patio’ al 1975, una sorpresa melòdica amb ritmes flamencs i ecos progressius, una fusió èpica de so tradicional, guitarra clàssica i un teclat evocador. Gràcies a aquest disc, que no va tenir gaire difusió comercial però va calar fons entre la joventut més inquieta, van participar al Canet Rock al 1976.   No tenim imatges d’aquesta segona edició del festival, però al 1976 lluïen tal que així:     ‘El Patio’ va ser un disc que va crear escola, que va convertir a la banda en un referent i una llegenda viva, elevada al paradigma del que s’ha anomenat “rock andalús”. ‘Hijos del agobio’ (1977), el segon àlbum d’estudi va ser una obra més política, més crítica, un clam d’alliberament de les cadenes de la dictadura. El disc que ens ocupa sorgeix de la necessitat de buscar un llenguatge musical diferent, proper a Pink Floyd i King Crimson amb lletres poètiques i lisèrgiques. El resultat és una obra contundent amb un mestissatge profund, amb molt “duende”, 39 minuts hipnòtics de passió intensa, desig, cadències tribals, mons psicodèlics i ambients d’irrealitat i fantasia. La petjada que ha deixat Triana perdura en el temps, amb projectes com els de Medina Azahara. Si alguna cosa se li pot anomenar tribut és el seu darrer disc ‘Llegó el día’ publicat a la tardor del 2021, un treball respectuós que dignifica i eleva l’obra de la banda sevillana.     Més informació: Triana a les Biblioteques Triana a la Viquipèdia Medina Azahara a les Biblioteques Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central Cerdanyola. 

Standing in the shadows of Motown

30 anys després de la seva dissolució, els Funk Brothers es van reunir de nou amb motiu del rodatge del documental Standing in the shadows of Motown (2002), que reivindica la seva tasca com a músics d’estudi per al segell Motown durant la dècada dels 60. Els seus integrants van ser reclutats a finals dels 50 entre l’escena jazz de Detroit, tot i que majoritàriament havien arribat per treballar a la indústria. Aquests músics van acompanyar i inspirar amb la seva musicalitat i experiència a joves talents del moment com Stevie Wonder o Marvin Gaye entre molts altres, posant el seu granet de sorra per a crear el so característic d’aquella discogràfica, per a crear cançons que es van ser èxits en el seu dia, i que s’han convertit en clàssics per a les generacions posteriors. La seva manera de tocar va influenciar a multitud de músics contemporanis que van versionar en moltes ocasions els seus temes, com els Beatles, els Stones o la Creedence Clearwater Revival, per citar-ne només alguns. Aquest documental, dirigit per Paul Justman, recull el testimoni dels músics que integraven la formació: Earl Van Dyke, James Jamerson, Joe Hunter... així com productors i altres col·laboradors, relatant anècdotes sobre la dinàmica i la química present en aquelles sessions de gravació, que sovint es realitzaven en una sola presa. Les entrevistes s’intercalen amb actuacions en viu, on comparteixen escenari amb músics de generacions més joves que van gaudir i aprendre del seu llegat musical: Bootsy Collins, Joan Osborne, Ben Harper... Tot i ser totalment desconeguts per al gran públic van participar en gravacions que són instantàniament reconeixibles arreu del món: Uptight (Everything’s alright), My girl, Reach out I’ll be there, Boom boom, What’s going on o Ain’t no mountain high enough no sonarien tan bé sense la seva aportació. Vet aquí el tràiler de presentació del documental que explica la seva història.     Més informació: Funk Brothers  Història del segell discogràfic Motown Recomanat per Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Los Planetas

Voleu  escoltar el so de l’Univers? Voleu escoltar el so de  l’ espai? El so dels planetes? Doncs us convido a gaudir de “Els Planetes”, op. 32 de de Gustav Holst (1874-1934), un compositor anglès amb una àmplia producció per orquestra, cambra,  òperes,  cor, peces per instruments solistes...  etc. Holst posa música a l’espai, als planetes del nostre sistema solar. L’obra la va compondre entre entre 1914 i 1916, en plena 1a Guerra mundial, la va escriure doncs en un ambient bèl·lic, i això es nota. No s’estrenarà fins el 1918, dos mesos abans de la fi de la guerra, i va tenir un gran èxit. “Els Palnetes” de Holst  és una suite simfònica, formada per set moviments corresponent als 7 planetes que es coneixien fins aleshores: Mart, Venus, Mercuri, Júpiter, Saturn, Urà i  Neptú. Falta la Terra,  i Plutó  tampoc hi és ja que  no es va descobrir fins el 1930. A cada planeta, Holst els hi posa un petit subtítol, els hi atribueix una funció, un caràcter, uns estats d’ànim... que quedaran clarament expressats amb la música. El poema simfònic comença amb Mart, el deu de la guerra, el segueix Venus, la deessa de la Pau, Mercuri, el missatger alat, Júpiter, el deu de l’alegria,  Saturn, el deu de la vellesa, Urà el mag i Neptú el místic. És una música descriptiva, i expressiva que ens relata i ens explica cadascun dels planetes.  Una música rica en sonoritats, es creen ambients clarament espaials, immensos , extensos, llunyans. A vegades són espais tranquils, d’altres plens de conflicte, també místics  i d’altres molt juganers. Els solos del violí, de l’oboè, la trompa, les flautes, l’arpa...i també tota l’orquestra, van mostrant un espai infinit, ple de vida i moviment. Una música que serà clarament un referent en el futur per a les músiques de pel·lícules. Amb Mart sentim la força d’una música potent, per anar a la guerra, a lluitar, enèrgica. Venus contrasta per la calma, la bellesa i tranquil·litat.  Mercuri és juganer, ple de moviment, Júpiter és alegria, optimisme, Saturn expressa la tragèdia del final de la vida, Urà, el mag torna amb alegria i força i Neptú ens porta clarament fins el més enllà, l’infinit, els límits , amb un cor que apareix subtilment i ens canta l’espai, l’arpa sona i a poc a poc els instruments van desapareixent deixant les veus soles fent  un diminuendo màgic que ens porta a la fi. Escolteu “Els Palnetes” de Hoslt, no us deixaran indiferents,  podreu sentir com voleu per l’espai! Vigileu! Hi ha moments d’autèntic vertigen. Molts fragments us recordaran a pel·lícules que heu vist, segur.     Més informació: Gustav Holst a les Biblioteques Gustav Holst a la Viquipèdia Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

All of it was mine

Aquest és el segon treball de Tamara Lindeman, una cantant i compositora amb seu a Toronto, Ontario i membre de la banda The Bruce Peninsula. La portada retro, per una vegada, no és només un homenatge hipster: realment podria ser un àlbum publicat fa més de 35 anys, un que està a l'alçada d'artistes "perdudes" com Vashti Bunyan i Karen Dalton. Lindeman, per descomptat, té la seva pròpia veu, cosa que demostra a través de "Traveler", "Everything I Saw" i "Yarrow and Mint". Un àlbum de folk genuí d'una artista que sembla capaç i còmoda de treballar en gairebé qualsevol idioma musical que vulgui. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Mother nature

La cantant, compositora i guanyadora de quatre Grammys Angélique Kidjo publica el seu nou àlbum Mother Nature, una obra visionària, basada en un profund coneixement de la tradició musical i, alhora, infinitament progressista i inventiu. Al llarg de les seves tres dècades de carrera, Angélique Kidjo s'ha submergit en el vast jaciment d'artistes llegendaris de la diàspora negra, inspirant-se en la cantant i activista sud-africana Miriam Makeba, la icona de la salsa cubana Celia Cruz, Aretha Franklin , i moltes/us més. Ha col·laborat amb diverses de les llegendes més grans del continent africà, des del blues de Boubacar Traoré fins al lirisme del saxofon de jazz del camerunès Manu Dibango. El quinzè àlbum d'aquesta veterana artista transmet la sensació d'una gran desfilada de benvinguda: festiva i inclusiva, amb un sentit agut del lloc i el temps. A Mother Nature recluta talents emergents d'Àfrica per donar forma a un disc (en fon, yoruba, twi, anglès i francès, entre d'altres idiomes) on l'afropop, el jazz, el R&B i el hip hop són assimilats als ritmes ancestrals africans . La barreja jubilosa i ballable entre herència i contemporaneïtat s'estén a l'intent de Kidjo d'establir el futur rumb d'Àfrica abordant el seu passat i interrogant sobre la seva posició actual. Amb col·laboracions estel·lars de Salif Keita i Sting entre molts altres. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Suba

Suba és el segon àlbum del gran pianista cubà Omar Sosa i el mestre de la kora Seckou Keita (Senegal). A Suba també hi participen el percussionista veneçolà Gustavo Ovalles, el violoncel·lista brasiler Jaques Morelenbaum, Dramane Dembélé (flauta) i Steve Argüelles (seqüenciador, efectes i percussió). Suba significa «amanir» en mandinka, l'idioma nadiu de Seckou, i la matinada és el seu moment preferit del dia, un moment de frescor i esperança. Seckou explica “Fins i tot si t'enfrontes a certes dificultats, restableix el cervell a la normalitat. Veus l'alba com un nou dia, una nova pau, alguna cosa nova, bona o dolenta, una mica emocionant. Aquest era el sentiment que tenia quan componia amb Omar”. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Mediterraneo ostinato

El d’Stefano Saletti & the Ikona Band és un mediterrani tossut, lluitador, resistent que no es rendeix, ja que canten a la cançó que dóna títol al disc. Obstinats com som els pobles mediterranis, forts, antics, tossuts i resistents. Obstinat com la repetició de la música que es converteix en aturdiment, tràngol i ritual per gaudir. L'obstinació com la identitat d'un Sud generós que es defensa del pensament únic dominant i d'una homologació cultural, social, econòmica i política que ha produït una nova marginació i una bretxa cada cop més gran entre riquesa i pobresa. El disc esdevé així una mena de manifest d'un nou possible "Poder mediterrani" en nom d'un passat fet d'art, cultura, ports oberts, trobades, intercanvis que com una gran xarxes s'han entrellaçat creant nous camins, històries compartides i una ànima mediterrània comuna. Es canta en sabir, una antiga llengua mediterrània que Saletti va tornar a la vida de l'oblit de la història per reviure-la en les seves composicions originals que també beuen del gran patrimoni de la literatura mediterrània.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Folkesange

Portava un temps cercant una joia. Una d’aquelles que l’has d’extreure amb excavadora. T’arremangues i busques entre fang i ones catòdiques, entre la matèria i l’invisible. T’apropes als prestatges de les biblioteques, les seccions són ingents i semblen turbines de tonalitats disperses. Visites una i una altra, i vet aquí que trobes el diamant, un diamant negre com el pelatge d’una pantera a la foscor inhòspita d’un bosc d'Escandinàvia. Aquesta pantera es diu Amalie Bruun, àlies Myrkur (‘obscuritat’ en islandès). Ella ve del black metal danès i s’ha guanyat el pòdium de metal head, una cara visible que suma al moviment ‘girls to the front’, entre les masculinitats del gènere. El tercer disc d’estudi ‘Folkesange’ ens capbussa en un folk dens d’intensitats atmosfèriques, d’arrels tradicionals i cançons populars tocades amb mandoles, lires i nyckelharpa o ‘violes de roda’ per evocar el poder de la mitologia nòrdica. La coberta és una obra magistral del pintor noruec Hans Dahl. L’àvia de l’Amalie li acostumava a dir que era ella la noia retratada al quadre, una jove de cabells daurats que camina plàcida per un paisatge bucòlic. Tornant al contingut, especial menció a ‘Ella’, tema que obre el disc; ‘House Carpenter’, reconeguda balada escocesa cantada per altres artistes com ara Joan Baez o els Waterson i ‘Ramund’, cançó tradicional danesa del segle XIX. Escoltar aquestes cançons t’empeny cap a mons i dies antics, dels que ja no vols tornar, a sons gentils, ànimes del bosc, éssers dels llacs, paisatges naturals que floten com estels lleugers i oscil·lants. És una melangia alegre, un estat de pau, de connexió profunda amb històries ancestrals d’un temps harmònic en les seves fantasies, gairebé utòpic, fins i tot, amb la seva ferotgia pagana. Són cançons d’hivern que culminen amb la bellesa floral de la primavera. Són foc i són gel. Us deixem amb un directe de ‘Tor i Helheim’, cançó que rememora un poema islandès. Més informació: Myrkur a les Biblioteques Myrkur a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

The Essentials

En el món digital actual on impera el format mp3 i la reproducció en streaming, costa recordar els vells dispositius que permetien gaudir de la música a qualsevol lloc. Potser ja ni recordem les gramoles, aquelles velles màquines llampants i cridaneres on es podia demanar una cançó desitjada. Les gramoles, en anglès, eren denominades jukebox. El peculiar nom d’Scott Bradlee’s postmodern jukebox és la targeta de presentació d’un projecte musical creat per Scott Bradlee, un pianista de Nova York que va formar-se en el jazz inicialment de forma autodidacta. Hi col·laboren prop de cinquanta músics de manera puntual o regular. La seva primera escolta produeix en l’oient casual un estrany dejà vu, com escoltar alguna melodia que ens resulta familiar, però no acabem d’identificar en un primer moment. El seu procés creatiu consisteix en seleccionar cançons dels 70 fins a l’actualitat, descontextualitzar-les de la seva època i el seu so original, i reconstruir-les pista a pista amb una instrumentació, uns arranjaments, un tempo i una caracterització en escena totalment diferents, pròpies de diverses dècades enrere. Una manera de viatjar en el temps, jugant amb llenguatges de diferents èpoques i gèneres musicals. En comptes de programacions i efectes d’estudi, trobem clarinets, trompetes amb sordina o cors doo wop. La part vocal es reparteix entre diferents cantants excel·lents que compaginen aquest i altres projectes: Morgan James, Maiya Sykes, Haley Reinhart, Wayne Brady... El seu repertori sembla haver estat escollit aleatòriament: adaptacions lliures d’Aerosmith, Cardigans, White stripes, Lorde, Daft punk, Bowie, Gloria Gaynor, Oasis, The Buggles, Pharrel Williams, Europe, Lady Gaga, Metallica... El resultat? sorprenent. És curiós com de natural sona Ed Sheeran interpretat a la manera dels anys 50. O Thriller com si hagués estat un hit dels anys 30 amb coreografia de claqué. O, per què no, Umbrella com Singin’ in the rain, una versió smooth jazz de la banda sonora de Joc de trons o la sintonia de Super Mario bros convertida en un ragtime? Us deixem amb una de les adaptacions que han fet de Sweet child o’ mine, adaptada al so clàssic de Nova Orleans. En aquest cas amb la impressionant veu de Miche Braden al capdavant.     Més informació: Scott Bradlee's Postmodern Jukebox a les Biblioteques Super Mario Bros. Ragtime Piano Medley Evolution Of The "Friends" Theme Song - 1920s to 1990s - ft. The Rembrandts Pàgina web oficial Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Apocalypse Dudes

Quant fa que no escoltes l’“Age of Pamparius” de Turbonegro? Encara que la resposta sigui un minut, és massa temps. Quan divagava en aquesta qüestió i em decidia a parlar una mica d’aquest disc, ens va colpejar la notícia, encara ara sembla fruit d’un macabre pla de màrqueting. Hank von Hell, el que va ser líder vocal de la banda noruega Turbonegro i que estava a punt d’iniciar gira en solitari aquest 2022, ens ha deixat fa alguns dies. Mastegant aquestes paraules sentim l’efluvi de la terra a la que retorna la seva vida. Durant 17 anys va estar al capdavant de Turbonegro. Després de quatre àlbums van fer una aturada en sec i van tornar a la càrrega amb LPs tan bons com ‘Scandinavian Leather’ o ‘Retox’. Passada ’aquesta segona etapa, al 2010 deixaria la banda i començaria a la veu Tony Sylvester, àlies The Duke Of Nothing. És, per tant, bon moment per retrobar-se amb aquest disc, que forma part de la compilació 1001 àlbums que has d'escoltar abans de morir. Un disc que ens interpel·la a entrar a un món de cabaret i de lletres àcides com un manantial de sulfur. Apocalypse Dudes és la consolidació d’una banda amb una energia descomunal, amb un punk d’escorxador, un glam rock brut, sinistre i bufonesc. Amb aquesta cançó ens deixem anar fins a moure cada una i singular estructura òssia del cos, fins a agitar totes les articulacions físiques, fins a saltar i saltar i donar gràcies a Hank, i Turbonegro, per tots aquests anys de rock’n’roll!         Més informació: Turbonegro a les Biblioteques Turbonegro a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola del Vallès. 

Black to the future

Des de mitjans de la dècada anterior, Sons of Kemet ha estat catalogada com una de les millors bandes de Nu Jazz de l'actualitat, amb Shabaka Hutchings al capdavant en el saxofon i clarinet. Shabaka també és part de The Comet Is Coming i del seu propi projecte Shabaka and The Ancestors, a més que ha col·laborat amb la Sun Ra Arkestra, The Heliocentrics, Floating Points i més, un veritable virtuós. Black to the Future presenta un disc amb una alta dosi d’afrofuturisme jazzero assolit per aquest quartet que inclou tuba, les tradicionals bateries dobles i els instruments abans esmentats de Shabaka. Tot això es barreja amb fines col·laboracions vocals de personatges que estan dins de el món de l'grime, dub i altres gèneres que giren al voltant de la diàspora africana. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Muscle, a soundtrack

Igual que els paisatges sonors anteriors de Matt Johnson en altres pel·lícules, els estats d’ànim subjacents amb Muscle giren al voltant de la tensió, l’amenaça, la brutícia i la humanitat, lligats amb un raig d’esperança i tot un tros de malenconia. Atmosferes sinistres, una electrònica plena de temor, un ambient amb els ulls oberts i el tipus de tocs lounge-jazz que es podrien sentir a les entranyes de l’infern. O, com a mínim, els carrerons d’una jungla urbana distòpica plena de lladres, crimelords i escòria absoluta. Amb Muscle, estem tractant alguns d’aquests darrers sota l’aparença d’un món subterrani de culturisme, però, entre els temors temibles, gran part de la banda sonora de la pel·lícula és bonica i no sempre tracta de temors i por.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Hardcore from the heart

La cantautora catalana s'inspira en el llibre de el mateix títol, escrit per la sexòloga i assagista Annie Sprinkle, per traspassar conclusions a format disc a través de les seves lletres i música. La confronta a un reflex de si mateixa, cara a cara davant a l'abisme existent entre la vida real i la desitjada. La referència a l'obra de Sprinkle es completa utilitzant la pornografia com a referent il·lustratiu metafòric de l'obscenitat davant de la importància de rebutjar prejudicis a l'hora d'encarar experiències. Estem davant d'un àlbum emocionalment punyent i purificador sense pretendre resultar reparador. La seva proposta, navegant entre ritmes d'americana amb tonalitats dream pop i soft rock, ressona en aquesta ocasió amb un plus de sensibilitat afegida, una volta de rosca més al seu ja de per si elevat barem de delicadesa nata. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

The Voice of Catalonia : traditional catalan songs with lute and viol consort

Cançons tradicionals catalanes interpretades amb llaüt i conjunt de violes que es presenten arranjades per William Waters i que interpreta The William Byrd Barcelona Consort of Viols, format per Peter Krivda, Clara Hernández, Sara Guri i William Waters, a més de la soprano Mireria Latorre. A través d’aquestes cançons sentim la veu d’una nació, una de les més antigues d’Europa. En ells es concreta la identitat del poble català mitjançant una expressió popular del seu caràcter.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Bach en Fontfroide

Si algun dia, només quedés un únic enregistrament de música a tota la terra, seria una gran sort que fos la gravació de les 6 Suites per a violoncel sol de J.S. Bach. Les suites de Bach per a violoncel estan plenes de misteri, ja que no s’ha trobat mai el manuscrit original de J.S. Bach. Sí que s’han trobat manuscrits de còpies de l’Anna Magdalena Bach (1727 y 1731), el d’un alumne de Bach, Johann Peter Kellner amb data de  1726, i dues altres copies d’autors anònims que daten de la segona meitat i finals del segle  XVIII. En aquestes 6 suites, J.S. Bach explora totes les possibilitats polifòniques de l’instrument, innova en les seves sonoritats i aconsegueix  una gran expressivitat i discurs musical que connecta amb qui l’escolta sense  deixar-lo indiferent. Una peça per a violoncel sol amb moments de plena polifonia i de gran profunditat musical. Va ser Pau Casals, de qui celebrem ara els 50 anys  del seu cèlebre discurs d’agraïment que va fer a la seu de les Nacions Unides per haver rebut la Medalla de la Pau, qui les va interpretar en públic per primera vegada.         Com deia Pau Casals, les suites de Bach ho tenen tot: “Bach ha anat al fons de tots els sentiments nobles i els ha cantat en la forma més perfecta” Pau Casals considerava Bach com el geni musical per excel·lència i les suites de Bach en són un clar exemple, una música antiga per ser escrita ja fa uns segles,  però actual sempre, per tot allò que expressa i ens explica. La Suite, terme d’origen francès és la primera forma musical, nascuda al Barroc, formada per diferents moviments  basats en diferents danses com allemandes, courantes, sarabandes... precedides per un preludi que presenta el to i el caràcter de cada suite. Unes partitures que encara actualment es revisen per buscar la versió més propera a l’original i cada intèrpret hi cerca un caràcter personal. Durant molts anys es tocaven com a exercicis d’estudi de tècnica del violoncel. Va ser el mestre Pau Casals qui quan va descobrir i adquirir les partitures, en una botiga de vell de Barcelona i després d’un treball molt gran, les va començar a tocar en públic i van esdevenir  obres cabdals del repertori de tot violoncel·lista. Aquesta valentia li suposà un reconeixement mundial com a intèrpret del violoncel. Pau Casals tocava una suite cada dia de la setmana de forma ordenada i els diumenges repetia la sisena per ser la més difícil. Les sis suites han estat interpretades i enregistrades després,  per molts violoncel·listes de renom com Mstislav Rostropovich, Paul Tortelier i Yo-Yo Ma. Més informació: Johann Sebastián Bach a les Biblioteques Johann Sebastián Bach a la Viquipèdia Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

Quina nit

Sau era una banda de rock català que va triomfar en la dècada dels anys 90 gràcies a l’àlbum “Quina nit” (PICAP, 1990) que els va consolidar com “un dels grans”. Aquest tercer àlbum de la formació osonenca, mostra alguns dels temes més coneguts del grup. S'estructura al voltant del desamor, la crítica a la política institucional o l'angoixa que apareixen a les catorze cançons que conté el disc. Les emocions, tanmateix, són l'element central d'aquestes cançons, per sobre de les lletres. Un disc que els dos principals integrants del grup, Pep Sala i Carles Sabater, promocionaven a la ciutat de Vic, el 22 d’octubre de 1990, per a la Televisió d’Osona:     Aquí podem veure el grup interpretant “Foc al cos” i “Deprimit” dos dels temes del disc:     Quan casualment es van conèixer Carles Sabater i Pep Sala en una escola de música de Vic, cap dels dos s’imaginava que acabarien formant un grup que, per a molts de nosaltres, ha deixat empremta ja per sempre a les nostres vides sobretot per la sobtada mort de Sabater, a la fi del concert de Vilafranca del Penedès, el 13 de febrer de 1999. Sau va ser un meteorit que va irrompre al panorama de la música en català amb una força difícil d,equiparar a qualsevol altre fenomen cultural dels últims anys. A més, va fer-ho en un moment d’una singularitat molt marcada. A tocar estaven les Olimpíades del 92 i els monstres de la desindustrialització i la digitalització. Allunyant-se lentament el rastre de la dictadura franquista i la progressiva instauració de la normalitat lingüística. Pep Sala recapitula dient que el fet diferencial de Sau va ser aconseguir “transcendir el nostre públic. Les nostres cançons les coneixia fins i tot gent que no havia vingut mai a un concert nostre ni havia comprat mai un disc. I això és molt difícil i passa molt poques vegades.”     El disc “Quina nit” (PICAP,1990) ja fa 30 anys que es va publicar, i per aquest motiu, els músics Pep Sala i Joan Capdevila dels Sau ens expliquen anècdotes, concerts irrepetibles, com el del Palau Sant Jordi del 14 de juny de 1991, i altres esdeveniments en aquest llibre.         Més informació: Sau a les Biblioteques Sau a la Viquipèdia "Quina nit" a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa.

The Complete Ann Peebles on Hi Record

Durant la dècada dels 70 va aparèixer a l’escena musical Ann Peebles, una cantant amb una veu portentosa, plena de força i matisos, i un repertori que transitava a cavall entre el rhythm & blues i el soul. En els seus àlbums sona acompanyada d’una potent secció rítmica, d’una secció de vents que subratlla les parts més energètiques i unes cordes que embolcallen i endolceixen els moments més suaus. Tot i arribar puntualment a les llistes d’èxits del moment, i malgrat el seu talent, no ha gaudit de la mateixa difusió que altres artistes contemporànies entre les generacions posteriors. The Complete Ann Peebles on Hi records recull totes les seves gravacions per a la discogràfica Hi Records, establerta a Memphis. Des del seu àlbum de presentació This is Ann Peebles del 1969 fins una dècada després, amb el darrer The handwriting is on the wall, ja amb una repercussió menor, degut a que el seu estil no encaixava amb l’apogeu de la música disco del moment. Entre elles podem trobar molts temes que val la pena rescatar i tornar a escoltar, com els covers que va enregistrar d’Otis Redding i Aretha Franklin. O d’altres propis, co-escrits amb Don Bryant; 99 pounds, If we can’t trust each other o la seva cançó més emblemàtica, I can’t stand the rain, versionada multitud de vegades. Us recomanem redescobrir la versió original, publicada al disc homònim el 1974.     Més informació: Ann Peebles a les Biblioteques Ann Peebles a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Love is a four letter word

Darrere aquesta coberta minimalista, on les formes geomètriques es converteixen en lletres, Jason Mraz va presentar el 2012 una dotzena de cançons amb diversitat de ritmes i unes melodies plenes de ganxo, que parlen de temes universals: l’amor, la distància, el present, la resiliència, la situació dramàtica del món a nivell social, ambiental... temes que han inspirat multitud d’artistes i cançons anteriorment, però a la seva original manera, des de la seva particular mirada i la seva manera honesta i directa de comunicar amb el públic. Tot i incloure moments agredolços, la seva música contagia bon rotllo. Un bon exemple és Living in the moment, on recull l’esperit de Bobby McFerrin. O la cançó que obre l’àlbum (The Freedom song), un tema escrit originalment per Luc Reynaud (Luc & the Lovingtons) després del rastre de destrucció que va deixar l’huracà Katrina a Louisiana, que Jason Mraz fa seu i fa sonar així de bé gràcies a la seva col·laboradors, amb unes harmonies vocals i una secció de vents genials. Un disc ideal per engegar el dia i tornar a la rutina amb les piles carregades d’energia positiva.     Més informació: Jason Mraz a les Biblioteques Jason Mraz a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Passion : officium hebdomadae sanctae : Romae 1585

L’Officium Hebdomadae Santae de Tomás Luis de Victoria és un dels exemples més ferms del geni creador d’un compositor, que acompleix una immensa obra mestra mística i corprenedora sobre la Passió de Jesucrist, creada plena de puresa, però amb subtilesa infinita. Compta amb la col·laboració de Jordi Savall que dirigeix la Capella Reial de Catalunya. Ad majorem Dei gloriam. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Pecata Beata

Pecata beata és el tercer àlbum com a compositora de la cantant i clarinetista Carola Ortiz. En aquest nou treball, l’artista egarenca, ha musicat poemes d’escriptores catalanes com Montserrat Abelló, Mercè Rodoreda, Víctor Català i Anna Gual, entre d’altres, per celebrar, a través dels seus versos, l’univers femení de la seva terra. Es tracta d’un disc que abraça temes com la sensualitat i la força d’atracció de la dona, la mitologia femenina mediterrània, de bruixes i sirenes, i al mateix temps, a través de la metàfora de l’art, l’obra vol servir de guariment del passat obscur viscut per les seves ancestres, i afronta temes com ara l’exili, la por a l’abús, la solitud i la desesperació. Herències rebudes per la dona d’avui. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Nomadland

La banda sonora original de la pel·lícula dirigida per Chloé Zhao i protagonitzada per Frances McDormand, inclou música de l'compositor Ludovico Einaudi  a més de cançons d'artistes com Ólafur Arnalds, Cat Clifford, Nat King Cole , Paul Winer, Donnie Miller o Tay Strathairn. +Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Somewhere to be

Un disc preciós, amb música tranquil·la, bonica, que t’acompanya. L’autor és  Andrew Taylor,  nascut el 16 de febrer de 1961,  músic, guitarrista, cantant, compositor i productor, més conegut com a Andy i sobretot conegut per haver estat membre de Duran Duran i de The Power Station. Va iniciar un primer període en solitari entre  el 1985 fins el 2002, quan va tornar de nou amb els Duran Duran, aquest retorn va durar quatre anys, el 2006 va abandonar el grup per desavinences creatives, i des de llavors va compondre de nou, en solitari, fins avui. Us recomanem aquest disc que porta el nom de la primera cançó, ”Somewhere to Be”. Aquest és el segon àlbum que va produir Andy en solitari,  escrit, interpretat i gravat el 2019. Les 10 cançons es van escriure durant un període de deu anys i finalment es van enregistrar en una breu sessió de gravació el juliol de 2019. Es tracta de música que podem etiquetar com a  pop- country, amb brillants melodies on la seva veu té tot el protagonisme, acompanyada de guitarres que creen àmplies harmonies. Molt recomanable!     Més informació: Andrew Taylor a les Biblioteques Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Ens estan matant!

Grup terrassenc creat el 2017. El grup està integrat per 4 dones: Marina Comelles, Marisa Torrent, Núria Tort i Anna López i presenten un projecte musical que s’emmarca dins l’estil punk-rock més integral. El quartet constitueix una banda contundent, reivindicativa i feminista, amb l’objectiu d’expressar tot allò que les preocupa, o molesta d’una manera plana sense retòrica ni complicacions. Les components d’aquest grup se senten influenciades per les bandes de punk rock nord-americanes com NOFX, The Offspring o Bad Religion. Amb el disc “Ens estan matant!” (autoeditat, 2019), van quedar finalistes al concurs Sona9. Aquest concurs musical organitzat per TV3, Catalunya Ràdio i Grup Enderrock,  celebrat a la sala Mirona de Salt, el passat 18 de novembre de 2020, premia cada any els grups novells o emergents. Les Buch van quedar segones, guardonades amb el “Premi Joventut 2020”, amb un directe potent en què aconseguiren presentar fins a nou cançons en vint minuts.       Més informació: Les Buch a les Biblioteques Les Buch a la Viquipèdia Les Buch presenten el seu segon EP: “Monstres” Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa.

Brave new world

Sona i sona i sona “Ohh, brave new world”. No és la millor cançó d’Iron Maiden, ni la més representativa, però ens funciona a la perfecció en temps dislocats, temps que es barallen brutalment amb l’harmonia del cosmos, és l’era en què la fita del projecte utòpic ha quedat enrere, ha donat pas a un món on la humanitat es trenca cada vegada una miqueta més i, tot i així, mirem endavant buscant llum entre les ombres. ‘Brave new world’ és el dotzè àlbum d’estudi d’aquesta banda incòlume, que havia de trepitjar terres barcelonines ara fa uns dies, setmanes, ara fa un any, ara ja no sabem quan en aquest èxtasi pandèmic que tot ho atura. Va ser el disc que va tornar a mobilitzar la banda després d’una temporada sense el cantant Bruce Dickinson. El títol rendeix tribut a l’obra ‘Un món feliç’ de Huxley, aquella obra futurista del 1932 que s’ha instal·lat a les nostres vides. Huxley, a més, va extreure’n el títol de les oraculars paraules de Miranda, la protagonista femenina de ‘La tempesta’ de Shakespeare, al veure per primera vegada més humans a part del seu pare:   Oh meravella de les meravelles! Quin seguit de galanes criatures! Oh, humanitat, que ets bella! Oh bell nou món, que estatges gent així.   El món nou i brau de viatges, descobriments  i colonialismes, de felicitat sintètica, de societat sense dolor, sense policromia. Un món on els civilitzats són els salvatges i els salvatges els veritables éssers amb sentit humà, i de pertinença a la natura.   Iron Maiden ja pertanyen a la història majúscula de la música, passen dels 60 anys i no sembla que tinguin relleu, ja sigui perquè la indústria musical no ho permet o perquè s’han guanyat aquest pòdium, amb una dignitat i una magistral posada en escena que no es troba a altres bandes contemporànies: l’espectacle dels Iron Maiden s’ha de veure, al menys, una vegada a la vida.     Més informació: Iron Maiden a les Biblioteques Iron Maiden a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

Rutas del rock

Aquest estiu serà complicat per anar de vacances gaire lluny, agafar gaires avions o visitar països exòtics, però, pels que us agrada la música, ha sortit un llibre musical que ens farà viatjar des de casa fins allà on va començar el Rock: Nashville, Nova Orleans, Memphis, Chicago, Nova York... Es tracta d’un llibre del periodista, crític musical, presentador de TV i músic italià, Ezio Guaitamacchi, autor d’una molt personal “Història del Rock” o de “1000 cançons que ens han canviat la vida”, entre molts altres. Perquè és molt recomanable endinsar-se en aquestes “Rutes del Rock – Viatge pels llocs de la música”? Doncs perquè ens fiquem en un relat escrit amb passió per la música i amb un coneixement exhaustiu d’aquesta. Un magnífic relat en clau de viatge musical que ens estimula la imaginació, tot desvetllant-nos tots aquells llocs sagrats, famosos o històrics de la història de la música rock, que ell va visitant. I el millor de tot és que a cada capítol, a més de les fotos, descripcions dels llocs curiositats de la zona o comentaris dels diferents músics, l’Ezio ens hi inclou la “Banda sonora” que podem anar escoltant si tenim a mà el nostre Spotify, Mp3, Youtube o qualsevol altre estri digital que reproduexi la música que ell ens proposa i que ens fa viatjar, només tancant els ulls i apretant el play, fins a l’itinerari proposat. La ruta ens introdueix pels camins del Blues; viatjant tot al llarg de l’anomenada autopista del Blues, la Highway 61 que puja fins a Chicago, tot buscant el fantasma de Robert Johnson, i trobant-nos músics com el guitarrista i cantant Johnny Winter. Banda sonora HIGHWAY 61 REVISITED – Johnny Winter – Second Winter (1969)     Transitant pels camins del blues amb el diable seguint-nos els passos, arribarem a la Ciutat de la Música dels USA, Nashville, centre econòmic de la indústria musical americana. Ens conduirà fins a Nova Orleans, la capital d’un so original i excitant, barreja de rythm & blues, rock, folk, gospel i jazz. Traurem el cap a Chicago, la Sweet Home Chicago, on es va electrificar el blues i d’on van sortir en gran mesura, el heavy metal, el house, l’indie o el hip hop. I acabarem la primera part del llibre veient la llum de la música Soul al cor d’Alabama. A la 2a part agafarem el darrer tren a Memphis, bressol del Rock’n’roll, on “el Rey” Elvis Presley va començar, va viure, va ser adorat i va desaparèixer tràgicament. Banda sonora THAT’S ALL RIGHT – Elvis Presley (1954)     Farem camí a la terra dels pantans, dels esperits, del diable, la misteriosa Louisiana i concretament la zona francesa del Bayou, la terra dels cajun. A la 3a i última part del llibre, ens desplaçarem cap a Nova York, el lloc on passa tot, amb els seus cèlebres edificis i els locals d’on continuen sortint notes i ritmes a seductors. Passejarem pel barri de Whashington Square al Greenwich Village, des de sempre el barri dels artistes, dels poetes, dels bohemis. Continuarem pels baixos fondos i les zones més marginals d’on van sortir bandes com la Velvet Underground o els Ramones, i cantants mítiques com Patti Smith o el gran Lou Reed. Banda sonora WALKING ON THE WILD SIDE – Lou Reed – Transformer (1972)     La darrera parada del viatge serà també en el temps, perquè ens traslladem al 1969 i al lloc on es va celebrar un dels festivals de música més fascinants de la història de la música, el lloc on 1 milió de joves hippies es van reunir per viure 3 dies de pau, amor i música. Espero que pugueu gaudir d’aquest meravellós, emocionant viatge-llibre-musical que us portarà als llocs on s’ha escrit la història de la música rock i els seus protagonistes, amb centenars de suggerències musicals i sorprenents curiositats. Bon viatge!!! Més informació: Ezio Guaitamacchi a les Biblioteques Ezio Guaitamacchi a la Viquipèdia Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

Icon

Recentment Peter Frampton ha publicat Frampton forgets the words, un disc completament instrumental, en la línia de Fingerprints. És el segon treball des que el 2019 va anunciar que pateix una malaltia muscular degenerativa que previsiblement el mantindrà allunyat dels escenaris. El recopilatori Icon repassa l’ABC de la seva dilatada discografia, que va començar com a guitarra solista a projectes com Humble pie i ha compaginat amb col·laboracions amb altres músics -David Bowie o George Harrison entre molts altres-, però marcada sobretot per la desproporcionada repercussió de Frampton comes alive! En el seu cançoner s’hi troben temes que oscil·len entre molts gèners diferents, però abunda el rock carregat de decibels, amb grans parts solistes i balades acústiques farcides de tornades memorables: Wind of change, Show me the way (amb el característic efecte talk box que fa “parlar” la guitarra) o aquest Baby, I love your way, que va veure la llum originalment el 1974, però va gaudir d’una segona joventut a ritme de reggae de la mà de Big mountain durant els 90.     Més informació: Peter Frampton a les Biblioteques Peter Frampton a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernandez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Cum silentio

El Cor Cererols, format l’any 2018 per un nucli d’antics escolans de Montserrat, que aplega els principals cantants de cor professionals del país, ha llançat el seu primer disc: Cum Silentio (Discos Abadia de Montserrat), que està dedicat principalment a l’obra coral del P. Anselm Ferrer (1882-1969), compositor i director de l’Escolania de Montserrat del 1911 al 1933. El P. Anselm Ferrer va escriure una obra coral breu, però d’una innegable qualitat. Es tracta, a més, d’una veu singular dins la música coral catalana del segle XX, tant pel seu estil –una amalgama entre la música romàntica més propera cronològicament i l’estil polifònic dels mestres del Renaixement- com per l’època en què s’emmarca el seu major període productiu, entre els anys 1930 i 1950. Aquesta és la primera vegada que la música del P. Anselm Ferrer és enregistrada per un cor professional, que en aquest cas s’ha fet a partir d’una alta exigència i qualitat artística. La figura principal del CD és el P. Ferrer, però el programa es completa amb la música de dos dels seus principals referents musicals, i que ell mateix dirigia sovint: una obra cabdal de la música coral ibèrica de principis del s. XX –pràcticament inèdita-, com és el Miserere de Vicente Goicoechea (1854-1916), i dues obres de Tomás Luis de Victoria (1548-1611), O Sacrum convivium a 6 i Salve Regina a 5.  **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Legacy +

El llegendari creador de l’estil Afrobeat, Fela Kuti, va utilitzar la seva música per denunciar les injustícies socials i la corrupció política en el seu Nigèria natal. Una convincent barreja de funk nord-americà high life de l'Àfrica Occidental, sovint es desenvolupava en ritmes fascinants que semblaven durar una eternitat. I aquesta era la clau: submergir profundament en el ritme i refugiar-se al ball. Femi Kuti, i al seu fill Made publiquen dos àlbums seguint la tradició de Fela però amb diferent abast. L'àlbum de Femi, "Stop The Hate", plasma el so afrobeat únic que ha forjat al llarg de la seva ja dilatada carrera. L'àlbum de Made, "For (i) ward", és un manifest de llibertat modern i progressista, que amplia encara més els límits de l'subgènere. Tots dos s'empaqueten en un àlbum doble anomenat Legacy + destinat a reforçar la rica herència musical de l'cognom Kuti.  **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Clamor

Els bits i els meteorits, els jardins i els confins, la tradició i la imaginació... Les veus es multipliquen i les guitarres es disfressen enmig d’una gran explosió. La pandèmia i el caràcter obsessiu de la badalonina Maria Arnal i el flixanco Marcel Bagés ha anat endarrerint la sortida del seu esperat segon àlbum, Clamor, en el qual el duet es reinventa, fidel a un jardí mutant. **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Grit

La llum conté un misteri, com va insinuar un mestre zen: “La mitjanit és la llum veritable, l'alba no és clara”. Què podem esperar d’una banda que neix a una illa del nord de Noruega? Si la llum de l’astre solar al ple dia pot resultar cegadora, pot descobrir-nos un món sense ombres, una realitat racional, abnegada i apol·línia, la llum vespertina ens mostra els somnis que toquen la nit, el trànsit de l’inconscient. El pas de la llum de mitjanit a la llum de matinada és ‘Madrugada’, el cicle que segueix a la nit i que antecedeix el dia. Madrugada, el moment de la claror estel·lar, del cel nocturn, de les aurores a l’hivern boreal. Madrugada fan un rock existencial, com si el veí Kierkegaard s’hagués posat a tocar la guitarra al segle XIX, un rock punyent i colpidor. No és ni massa obscur ni lluminós, d’aquí que el nom li vagi ideal. A la veu tenim a Sivert Høyem, hereu de l’estil “crooner” de Cash, Cohen o Cave, una veu penetrant i seductora sobrevinguda d’un paradís perdut, d’un Valhalla transfigurat. L’entorn tan proper al cercle polar àrtic, a un paisatge escarpat i solitari va permetre a la banda desenvolupar-se lliurement, sense pressions comercials i, tot i així, amb una música decididament metropolitana amb tints de garage rock, com el disc que ens ocupa. Trobem influències de la psicodèlica de Pink Floyd, amb guitarres oníriques i un aura mística, però també del jazz o el gòspel. Grit és un disc que combina el ritme furiós amb el rock fosc i pausat, un treball que neix a l’ombra del seu debut “Industrial silence” i l’àlbum “Deep end” publicat al 2005 i disc més venut a Noruega el mateix any. Tot i el nom en castellà no van tocar a la península fins el 2019, després de 10 anys sense activitat, degut, en part, per la mort sobtada del seu guitarrista. El mateix 2019 van gravar un tema ‘Half light’ per la pel·lícula Amundsen.     Amb anterioritat, el cantant va seguir amb projectes paral·lels com ara la col·laboració a la cançó ‘Phoenix’ amb la banda de black metal noruec Satyricon, el que demostra que sensibilitats diferents poden donar-se la mà.   En definitiva, Madrugada s’ha d’escoltar quan sonen les campanes de mitjanit, amb els peus flotant entre les gèlides aigües dels fiords com un ésser misteriós que llisca fins la pista de ball, s'adhereix al terra i brota electritzat amb la música de garatge amb olor a gasoil i herba fresca. Aquí el directe de ‘Majesty’, fang i cel: Més informació: Madrugada a les Biblioteques Madrugada a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central Cerdanyola. 

Peces corals

Parlar de Josep Anselm Clavé i els seus Cors el 2021 pot semblar un anacronisme, si pensem que va néixer el 1824, quan culturalment a Catalunya encara no es parlava de la Renaixença de la llengua, que s’esdevindria a partir de 1833, coincidint amb el Romanticisme literari i musical que esclatava a tota Europa, encara no es parlava dels drets dels treballadors a les fàbriques, que anirien sorgint amb l’aparició dels sindicats i partits d’esquerres que portaria la Revolució Industrial de 1832, ni tampoc es parlava encara de les Guerres Carlines que van sotraguejar el país a partir de 1833 i durant bona part del segle XIX. Doncs Josep Anselm Clavé va estar implicat, i molt, en totes aquestes conteses i batalles per les llibertats individuals, col·lectives i personals de la societat de l’època, ja que fou escriptor en català, compositor, fundador i impulsor del moviment coral a Catalunya i polític Diputat al Congrés i President de la Diputació de Barcelona pel partit Republicà. Com a escriptor, va beure del moviment romàntic europeu i va ser capdavanter en la Renaixença de la llengua catalana que propugnava la importància de l’amor i dels sentiments, i el redescobriment de la natura per part dels treballadors de les fàbriques.  “LES FLORS DE MAIG” Cor Jove i Orfeó Català. Esteve Nabona, dir.     Descrivia els ambients més humils de la societat i les feines més dures, com ara la dels pescadors.  “ELS PESCADORS” Anselm Clavé. Societat Coral Joventut Terrassenca     És el moment en que es recuperen els Jocs Florals que s’havien celebrat als segles XIII i XIV i s’havien perdut durant l’anomenada Decadència de la llengua, lligada a la llarga decadència política. Clavé va ser també un activista social i va ajudar a tot tipus d’iniciatives com ara el moviment dels castellers, als quals dedica un poema-cançó. “ELS XIQUETS DE VALLS” Josep Anselm Clavé. Societat Coral Joventut Terrassenca     És el compositor de "L'Aplec del Remei", la primera sarsuela en català, de caràcter còmic i costumista. Però la seva gran obra van ser la creació i impuls de les Societats Corals. Amb la idea de treure els treballadors de les tavernes i donar-los una formació musical, cultural i de lleure, que no tenien en absolut, a partir de 1850 Clavé va fundar la Societat Coral La Fraternitat, que posteriorment va derivar en Euterpe, una llavor i una idea de cant col·lectiu i polifònic, a 3 veus d’homes, amb un rerefons reivindicatiu d’esquerres, que ell mateix va anar encomanant i espargint per tot el territori català fins a fundar un centenar de Cors al final de la seva vida el 1874. Un film històric sobre els cors de Clavé (minut 8.30 al 17.10m) Actualment, el 2021, la Federació de Cors de Clavé agrupa vora 200 corals d’arreu de Catalunya i la Catalunya Nord, la majoria ja mixtes i no només d’homes com van ser durant molts anys, que canten tot tipus de repertori, no només el Claverià, però sí que és veritat que guarden al fons del cor les trobades de Corals de fins a 400 o 500 cantaires en que compartien cants, avis, pares i nets interpretant les “Peces Corals” emblemàtiques que troben en aquest disc, com ara La Maquinista. Va per aquests milers de cantaires que s’emocionen cada cop que senten aquesta peça, perquè els recorda aquest sentiment de pertinença a tot un moviment coral, però també de pertinença a la nació catalana treballadora. Visca el sentiment Clavé!      “LA MAQUINISTA” de J.A. Clavé - La Lira-Concert Claustre Sant Cugat 2013 (6.05m)     Més informació: Josep Anselm Clavé a les Biblioteques Josep Anselm Clavé a la Viquipèdia “Obres Corals” de Josep Anselm Clavé “Josep Anselm Clavé – Una vida al servei de la cultura i la llibertat” de Roger Canadell Rusiñol Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

Midnight manor

The Nude Party va ser una bona notícia en 2018 amb el seu àlbum de debut homònim i podem dir que la banda repeteix qualificació en aquest 2020 amb Midnight Manor, un esperat segon disc en el qual el sextet torna sobre els seixanta i setanta per a lliurar dotze cançons plenes de nervi. The Nude Party ha fet un disc que els cursis catalogarien com a deliciós. Bones lletres, guitarres tallants, interpretacions que van al gra. És impossible no gaudir de Midnight Manor. Tret que no tinguis ànima, clar. Extret de: José Dominguez a www.elukelele.com **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Folklore

"No sé si “Folklore” és el millor disc de Taylor Swift (pot ser-ho), no sé si és el millor dels nascuts en confinament fins ara (pot ser-ho), i ni tan sols sé si tenen sentit aquest tipus de classificacions, però el que és clar és que és un motiu més per a no dubtar de l'enorme talent de Taylor Swift, del seu olfacte per a la composició i del que s'han perdut (i continuen perdent) tantes persones pels seus prejudicis musicals, i potser no sols musicals." Pablo Tocino a www.mundosonoro.com Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Blackbirds

Bettye LaVette, cinc vegades nominada al Grammy,  torna amb un nou àlbum, Blackbirds, produït per Steve Jordan. Inclou cançons principalment popularitzades per companys, altres dones icòniques en la música que respecta i admira. L'àlbum la troba en la seva millor forma, oferint poderoses interpretacions de cançons que la van tocar personalment. "Strange Fruit" de Billie Holiday, "I Hold No Grudge" de Nina Simone, i més, tot en el to ric i aspre de LaVette amb un toc de blues. **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Blues of desesperation

Sembla mentida que ja estiguem davant del dotzè disc d'estudi de Joe Bonamassa. L'ascens d'aquest guitarrista des de l'anonimat a l'olimp del seu instrument ha estat meteòric i en poc més d'una dècada s'ha consolidat com una de les figures més importants de la guitarra Blues & Rock. I és que per les venes de Joe no corre una altra cosa: és un complet addicte al treball i, a més dels seus discos en solitari, li hem vist participar en un bon nombre de projectes diferents, deixant més i més clar el seu talent amb cada aparició. El més destacat és que, malgrat haver facturat treballs com “Dust Bowl”, “The Ballad Of John Henry”, el seu fantàstic disc de versions amb Beth Hart “Seesaw” o l'anterior “Different Shades Of Blue”, que es compten sense molt d'esforç entre els millors llançaments de Blues Rock dels últims anys, encara sembla que Bonamassa no ha aconseguit el màxim del seu potencial. Una sensació que el guitarrista sembla voler explorar en aquest flamant “Blues Of Desperation”. David Rodrigo (Coon) a www.metalcry. com **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Blacktop run

El febrer del 2020, poc abans de l’arribada de la COVID i el confinament que va aturar el món, el veterà Sonny Landreth publicava Blacktop run, un àlbum amb un cert aire a road trip. La seva música parteix principalment de les arrels del blues, inspirant-se en les diferents tradicions, combinant aquestes influències i filtrant-les a través del seu propi estil. Potser el tret més distintiu de la seva sonoritat (apart de la seva propia veu) és l’ús impressionant que fa de l’slide, tant en format acústic com elèctric. Les seves cançons sovint recorren camins ja transitats anteriorment per multitud de músics, però explorant nous sons i mantenint la capacitat de sonar fresc i original en l’actualitat. A Blacktop run tot el repertori és nou, incloent un parell de temes escrits pel seu col·laborador habitual Steve Conn (teclats). Entre ells, trobem intercalats diversos exclusivament instrumentals, alternant moments més reflexius amb moments alegres i fins i tot ballables, acompanyat d’una base rítmica i un acordió influenciats per la música zydeco, originària de la seva terra (Louisiana). Singles com The wilds of wonder o el que dóna títol al conjunt, editats amb videos plens  de vistes aèries i panoràmiques de paisatges espectaculars, són una bona mostra de com de bé sona Blacktop run, i fan venir ganes de desconfinar-se i tornar a gaudir de la natura.     Més informació: Sonny Landreth a les Biblioteques Sonny Landreth a la Viquipèdia Recomanat per Adrián Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Oxitocina

En un moment en que tots estem una mica emmurriats amb que no podem sortir gaire, que ens hem de posar la mascareta o que no sabem quan ni com ens vacunaran i si tot anirà més o menys bé o tot el contrari, agafar un disc del Guillem Roma és com obrir una finestra d’aire fresc i respirar a fons, agafar aire i deixar que un ventijol suau ens acaroni la cara. Posem per cas que anem a la Biblioteca i demanem “Oxitocina”, un disc autoeditat pel mateix Guillem el 2012. Només de sentir les primeres notes, ja ens sentirem transportats a un univers sonor mooolt particular, on hi tenen cabuda des de les sonoritats caribenyes, fruit de les seves llargues estades a Cuba i Mèxic, fins als ritmes balcànics, sempre presents, amb el so de trompetes, fiscorns i tubes que tan agraden a aquest músic manlleuenc. I és que de petit, un veí li van ensenyar com es feia per imitar el so d’una trompeta i  aquesta habilitat, s’ha convertit en una de les seves senyes d’identitat, com l’energia positiva que desprenen els seus concerts, com l’estil elegant, com la participació innegociable del públic, que ràpidament es deixa endur a un to optimista i juganer o les  històries plenes de màgia, amistat, llibertat i alegria.  El Senyor         Cançons sempre fresques, plenes de reflexions, que ens fan adonar que a la vida... Alguna cosa se’ns està escapant (versió Jardí)       Cantant i acompanyant-se de  la seva inseparable guitarra, amb seva germana Marta Roma al violoncel i les veus, una de les constants en la creació del Guillem Roma és la varietat de músics que han a format part de la Camping Band Orchestra, la seva banda. Dídak Fernandez a la bateria, Miquel Sospedra al baix, Guillem Plana a la guitarra elèctrica, Manel Valls a les trompetes i Coloma Bertran al violí, conformen la base sonora dels seus directes, tot i que li encanta experimentar amb nous col·laboradors i nous instruments, cosa que es veu reflectida en els discos d’estudi posteriors. El 2014 treu “Nòmades” on mostra la seva ànima viatgera i sense fronteres, el 2017 arriba “Connexions” ja amb la seva discogràfica Sulawesi Records, buscant la música que ens connecta amb el món, entre nosaltres, amb nosaltres mateixos. Tot aquest món canviant i divers es tradueix el 2019 en el disc “La constant i la variable” i, finalment, aquest mateix any 2021 treu tot el seu bon rotllo i energia tropical al servei de l’ecologisme i la lluita contra el canvi climàtic, amb un disc titulat “Kiribati”, nom del primer país que quedarà submergit sota el mar si no fem res per evitar-ho. Kiribati         Agafeu el disc que agafeu del Guillem Roma, immediatament us vindran ganes de ballar, d’agafar-vos la vida una mica més tranquil·lament, de gaudir de les estones de felicitat que tots ens mereixem. I tot, només posant un disc de la Biblioteca; imagineu-vos si aviat ja el podem anar a veure i sentir en directe... Més informació: Guillem Roma a les Biblioteques Pàgina web oficial Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella. 

Deep song

Fem el que cal fer amb tots els discos: fer-los espai. Evitem compromisos, tanquem les portes, i ens quedem a soles amb la música. Li donem al play. De seguida sentim aquesta corrent quasi marítima de la música complexa, de llargues composicions amb llargs desenvolupaments. Es pot dir que és jazz, per què s'improvitza, però no ens importa: al cap de vint minuts ja no separem una peça de l'altra, tot forma part d'un conjunt d'estímuls sonors que conviden a celebrar que l'art musical hagi arribat a aquests graus de sofisticació. Quan acaba el disc, només llavors, busquem els crèdits. Al capdavant hi ha Kurt Rosenwinkel, un dels millors guitarristes dels últims trenta anys. Era ell qui aportava aquest só cristal·lí, veloç, profund, com d'un altre planeta. Ell és qui composa la majoria dels temes. Amb ell, uns músics que han patejat els clubs de tot el planeta mil i una vegades: Jeff Ballard, Larry Grenadier, Joshua Redman i fins i tot Brad Mehldau. És el sisé disc de Rosenwinkel, a qui ja només la mort podrà aturar.      Més informació: Kurt Rosenwinkel a les Biblioteques Kurt Rosenwinkel a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Julián Figueres. Bib. Vapor Vell. Barcelona. 

An Evening

An evening va ser enregistrat en directe a Nova York l’any 2000. És el testimoni de la química entre dos instrumentistes de qualitat extraordinària com Jordan Rudess i John Petrucci en format de duo, un format poc habitual en el rock, sense més acompanyament rítmic ni vocal, el què li dona un caire més intimista en certs moments i total llibertat d’improvisació. A cada tema exploraven una sonoritat i un to diferent, donant com a resultat a estones una música intensa i densa en idees i de vegades purament experimental. Però també hi havia espai per a moments més pausats, més focalitzats en la vessant melòdica i en potenciar l’expressivitat. State of grace va ser composada i publicada originalment per al fugaç projecte Liquid tension experiment, que integrava també a Tony Levin al chapman stick i Mike Portnoy a la bateria. Més reposat que la resta del repertori, servia d’interludi als temes més rockers dels seus directes. Una composició molt inspirada, d’aquelles que deixen el públic amb l’emoció a flor de pell.     Més informació: John Petrucci a les Biblioteques John Petrucci a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernández. 

Aretha Franklin : apología y martirologio de la reina del soul...

El periodista musical David Ritz va rebre l’encàrrec d’escriure les memòries de Aretha Franklin. Aquesta li va posar molts obstacles per donar a conèixer aspectes de la seva vida privada. El resultat va ser un llibre    que va aparèixer el 1999. L’autor es va proposar tornar-les a escriure, però amb el seu criteri i accedint directament a les persones que formaven part del cercle familiar de l’artista i comptant  amb les testimonis dels qui van conviure i van treballar amb l’Aretha. Heus aquí la biografia definitiva d'una de les més excelses i turmentades veus de la música sacra i popular de la cultura estatunidenca. Un aclaparador inventari de les tribulacions, encerts, disfuncions, il·luminacions, ambicions i despropòsits que van jalonar l'atzarosa existència de la Reina del Soul. Un document d'època heroic, honest, entranyable i sense censura. **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

La Música : una historia subversiva

"La música no és només una banda sonora que s'escolta de fons durant la vida, sinó que passa en nombroses ocasions a un primer pla, arribant fins i tot a alterar unes certes tendències socials i culturals que podrien semblar immunes a una cosa tan esquiva i intangible com una cançó. Gairebé sembla màgia, i tal vegada ho és”, explica Gioia en aquest llibre. I és que, d'una manera rigorosa i atractiu, Gioia recorre la història de la música analitzant com es relaciona amb els esdeveniments polítics, els tabús i els condicionaments de cada època. També explora com sorgeixen i moren els gèneres i com ha canviat la nostra concepció de la música a través del temps. Si és una història subversiva és perquè ens deixa molt clar que la música sorgeix sempre en els marges de la societat. Més que una recerca històrica, aquest llibre és un recorregut per la història de les nostres emocions més profundes convertides en art per la successió harmònica de sons i silencis.  Ted Goia és compositor, crític, professor i historiador. Ha publicat diversos llibres, entre altres Historia del Jazz  que és una obra de referència sobre aquest estil musical. Extret de www. docenotas. com **Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Existir

Aquest és un disc per als introvertits, els silenciosos, els que baden mirant les fulles d’hivern caure sobre un llit esponjós daurat, groguenc, vermell de natura morta, però tan viva… Aquest disc és per aquells tímids que oloren la vida sense destil·lacions, per als que gosen plorar i no amagar-se, restar quiets, contemplatius i no deixar-se agitar per la violència d’un temps trepidant i voraç. Madredeus, escoltem batecs de la mare terra, penetrants, amb arrels de folklore portuguès, el fado, la cançó popular enigmàtica de paisatges meravellosos, solitaris, folls, somrients. Una mirada antiga al món, una mirada delicada i subtil que acarona i bressola, ens embolcalla entre cançons que parlen del mar, les peregrinacions, la terra i els somnis.   Amb aquesta singularitat ens trobem amb el segon disc, el primer d’estudi, de la formació Madredeus, Existir, de l’any 1990. Pot diluviar, caure meteorits, podem batallar amb naus interespacials, que aquesta música no es perdrà entre la pluja d’estels siderals. Necessitem, sovint, la senzillesa melòdica i els càntics de litúrgia religiosa per sentir en uns minuts, el que dura una peça musical, el pes de l’ésser humà, el seu fang i la seva mestria; necessitem una cadència que no sigui rígida, ni tèrbola, que ens transporti al bell mig de l’Atlàntic entre el boirim flotant i fugaç dels vespres infinits, només blaus. Quan escoltem Madredeus, una banda que recupera la tradició per allunyar-se’n, un fado sense fado, escoltem tota la força de la natura, tota la fragilitat d’un món en tensió. Madredeus, com diu Pedro Ayres Magalhães, compositor i un dels fundadors, emergeix d’una necessitat marítima, de construir un vaixell. Madredeus és un vaixell-taller, una embarcació salvífica que parla sobre l’enyorança –la «saudade»–, un estat anímic fronterer, com el purgatori, entre la felicitat i la tristor.   Us deixem amb el conjur de guitarra i cello d’O pastor, per dansar i dansar, giravoltar com dervixos sufís.         Més informació: Madredeus a les Biblioteques Madredeus a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola. 

Reality check

En Theo Hill és un jove pianista i compositor  novaiorquès   que està obtenint un notable reconeixement internacional com un dels millors representants del jazz actual. Theo Hill té una gran personalitat musical en la creació jazzística. En aquest CD que ha presentat recentment, Reality Check, en  Theo Hill toca amb un quartet de músics joves que ens ofereixen un jazz de magnífica qualitat. Música per sonar, per deixar-la a  l’aire i escoltar-la. Un jazz de quartet amb un  teclat, un baix, bateria i un vibràfon. Theo Hill al piano, amb Joel Ross al vibràfon, Rashan Carter al baix i Mark Whitfield a la bateria . Tots quatre es conjuren per crear amb 10 peces diferents, uns sons molt atmosfèrics, plens d’aire, música molt dinàmica, expressiva i plena de vida. És un jazz contemporani, trencador, que juga amb una gran diversitat de ritmes, colors i melodies  que et transporten. Una música també trepidant en certs moment i de gran calma en d’altres. En Theo Hill combina el piano acústic amb el piano Rhodes: un piano elèctric inventat per Harold Rhodes,  que va esdevenir particularment popular durant els anys 70 del segle XX. Theo Hill utilitza també sintetitzadors. Tres sonoritats diferents, piano, Rhodes i sintetitzador, que enriqueixen les composicions que junt amb el so del vibràfon, la bateria i el baix creen una música molt personal.  El vibràfon  de Joel Ross és increïble,  dona una gran atmosfera. El diàleg  entre el vibràfon i els teclats són mereixedors d’una escolta activa. En aquest CD tenim 10 peces diferents, la majoria signades pel mateix Theo Hill, excepte una versió del clàssic Superwoman de Stevie Wonder i dues peces dels pianistes i compositors de jazz  David Berkman i Mulgrew Miller. Un jazz contemporani i jove. Gaudiu-ne. Més informació: Theo Hill a les Biblioteques Theo Hill a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicent de Castellet. 

The Ascension

Sufjan Stevens destaca com un dels autors més immensos del pop contemporani, i també, conseqüentment, dels més impredictibles i inconformistes. The Ascension corrobora tots aquests apriorismes, tot a costa de posar a prova a l'oient amb una proposta que no té un mil·ligram d'escolta confortable. Ens hem d’arremangar abans d'afrontar una escolta que acaba convertint-se gairebé en singladura aventurera: ens esperen 80 minuts densos i sense respiració de pop èpic, severa densitat electrònica i, ja entrats en feina, una temàtica angoixant que va alternant les crisis existencials, les que concerneixen al planeta de manera global i les apel·lacions a un cristianisme crític i redemptor. Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

Have you lost your mind yet?

Fusió d’elements de hip-hop, R & B, funk, soul, i rock 'n roll. Inspirat pels àlbums sociopolítics de Amèrica Negra de finals dels 60 i principis dels 70, l'àlbum ens mostra a Negrito explorant la lluita i les complexitats dels problemes de salut mental mentre continua amb la seva anàlisi líric de la situació social i política d'EUA, cada vegada més fracturada. Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

You make me feel

Don Bryan, llegenda del soul sureny , cantant a l’amor per la seva dona. Soul clàssic, amb els metalls cremant i l'ànima trencant-se a través una veu que es manté en forma, i sempre amb la seva dona present. Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La Companyia Minimíssima

Aquest primer àlbum de La Companyia Minimíssima s'ha gravat entenent-lo en el seu conjunt com un acte de resistència poètica, una reivindicació de la música d’arrel, de la senzillesa i també de la tendresa com a elements imprescindibles. Tot i que La Companyia Minimíssima està formada per un sol integrant, el disc s'ha volgut fer amb diverses col·laboracions d'artistes de diferents procedències units per llaços d'amistat i l'interès comú per fer música també al marge dels grans interessos. El disc és resultat d'haver estat l'artista guanyador del Concurs Sons de la Mediterrània 2019. Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

The Passion of Octavius Catto

The Passion és un oratori interpretat de manera per l’Orquestra Catto Freedom i el Philadelphia Choral Ensemble, dirigit per André Raphel. Uri Caine, amb cor de jazzman, ha escrit algunes escenes de blues i himnes i dos passatges orquestrals furiosament atractius per als episodis de la màfia. La dramàtica mitja hora transcorre molt ràpidament.  Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Planetari

Una cançó, un llibre! Això si que és una bona idea! Us imagineu que cada cançó tingués el seu llibre? O el seu conte? O el seu àlbum il·lustrat? Seria genial. Doncs aquí us  presento un exemple bonic d’aquest binomi fantàstic: música i llibre. És tracta d’una cançó  amb lletra i música d’en Joan Isaac, amb il·lustracions  de Daniel Sesé i editat per Llibres del Segle. Escoltes la cançó mentre passes pàgines del llibre i et submergeixes en un Planetari personal, on se’ns presenten els satèl·lits i els planetes del nostre sistema solar.  Un imaginari de fantasia, on la Lluna, els planetes i les constel·lacions es personifiquen i celebren un casament, una festa, una trobada plena d’alegria, d’amor i amistat. Apareix la Lluna vestida de núvia, l’Ossa Major amb un ram de flors, un Príncep d’Orió, Mart parant la taula , Venus, Neptú amb petxines blanques, Júpiter jugant amb serpentines,  Saturn,  el Sol... i personatges aventurers que volen per l’espai. Un Planetari fantàstic, màgic que desperta la imaginació. La lletra, la música i les il·lustracions precioses es complementen meravellosament. Imatges ben definides, imatges planes, sense profunditats, imatges que floten en l’espai,  sobre un fons negre, el negre de l’univers, el negre de la immensitat, del desconegut. I la música sona i sentim el ritme de les òrbites planetàries i la dels satèl·lits, com la nostra Lluna. Una música que ens transporta en l’espai immens de l’univers on sembla que l’equilibri i l’ harmonia imperen. Però hi ha una excepció, la nostra  estimada Terra, habitada pels humans. Mentre tots celebren l’alegria de l’univers, sembla que la Terra, la nostra Terra, està trista… “del planeta blau no hi ha ningú, diuen que navega cap enlloc, al banquet de les estrelles avui no hi ha lloc per la tristor…” Aquesta cançó-llibre és un petit regal pels sentits, per a tothom,  tan pels grans com pels petits. Gaudiu-lo,  compartiu-lo. Aquí una petita presentació en format vídeo:     La cançó està inclosa també, en el darrer disc del cantautor català Joan Isaac, "L’estació dels somnis", on trobem una versió de la cançó també en castellà. Més informació: Joan Isaac a les Biblioteques Blog  Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet. 

Handfuls of night

Recentment ha arribat a les biblioteques un d’aquells CD màgics, que et transporten a altres mons sense sortir de casa, que t’obren la finestra a paisatges nous i llunyans, immensos, també íntims i freds, antàrtics. Música que impacta directament als nostres sentits  visionàriament. La Penguin Cafe va ser creada  per Arthur Jeffes el 2009, després de reunir a un grup de músics de gran talent, per interpretar el llegat del seu pare Simon Jeffes,  fundador de la mundialment famosa Penguin Cafe Orchestra, deu anys després de la seva prematura mort el 1997.  El 2009 presenten l’àlbum The Imperfect Sea, inspirat en l’Antàrtida i l’octubre del 2019 presenten el Handfuls of Night. Un  CD que neix per encàrrec de Greenpeace qui li va demanar a Jeffes, que escrivís quatre peces musicals corresponents a quatre races de pingüins antàrtics autòctons, per ajudar a sensibilitzar  sobre la realitat dels mars antàrtics i de la seva  biodiversitat en perill. Quatre espècies  de pingüins cadascuna amb les seves pròpies característiques singulars que queden plasmades i descrites en 4 de les peces de l’àlbum que porten els seus noms: ‘Chinstrap,‘ Adelie ’, l’Emperador ’i el‘ Gentoo Origin . La viola, el violoncel, el contrabaix, la percussió, els pianos verticals i de cua, el sintetitzador... entre tots es crea aquesta màgica música minimalista, profunda, emocional, rítimica i descriptiva d’un paisatge antàrtic i gèlid ple de vida.  Podreu escoltar peces realment colossals, delicades i immenses que segueixen fidels el llegat de la mítica Penguin Cafe Orquestra.     Més informació: Penguin Cafe a les Biblioteques Penguin Cafe a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Midnight blue

Si algú imagina el jazz com un bar fosc, probablement a un soterrani, poca llum, potser és dimarts i a fora plou, potser estem gaudint dels whiskys, potser esperem algú que ens agradi, potser tenim hores de felicitat per davant i potser els músics no tenen pressa... encertarem en aquest cas. Heus aquí un d'aquells discos feliços, de pura lleugeresa. El guitarrista Kenny Burrell (ojo que va tocar amb Coltrane!) posa el seu cristal·lí al servei d'una música diàfana, aparentment bluesera, gràcil. El swing aquí és irresistible i, per si fos poca cosa, encara estan les congues del gran Ray Barretto per passar directament a la caipirinha.     Més informació: Kenny Burrell a les Biblioteques Kenny Burrell a la Viquipèdia Midnight blue a la Viquipèdia Recomanat per Julian Figueres. Bib. Vapor Vell. Barcelona.

30 anys Tradicionarius

Doble CD recopilatori en commemoració del 30è aniversari del Festival Folk Internacional Tradicionàrius, creat l’any 1987 amb la voluntat de promoure la música d’arrel tradicional catalana. Tot i que fa uns quants anys que el recopilatori ja no s’editava (concretament des del 2011), els organitzadors han cregut oportú fer una edició especial per dos motius: rememorar un dels seus senyals d’identitat històrics i fer un balanç de totes les edicions. Òbviament ha estat impossible encabir els gairebé mil solistes i formacions que han format part del cartells del 30è Tradicionàrius en aquest recull. L’encarregat d’aquesta tasca ha estat Josep Vicenç Frechina, conegut musicòleg i crític musical, que ha fet una selecció de 41 grups i solistes que són una representació de tots els enregistraments existents, que permeten fer un recorregut per la sonoritat folk catalana al llarg de les darreres tres dècades.       Més informació: Tradicionarius a les Biblioteques Inici de Tradicionarius 2021 Festival Folk Internacional Tradicionàrius Centre Artesà Tradicionàrius a la Viquipèdia  Pàgina web oficial Recomanat per Lluís Martínez. Bib. Poblenou-Manuel Arranz. Barcelona. Carol Durán Moreno. Directora Artística del Centre Artesà Tradicionàrius.

Farsa (género imposible)

Sílvia Pérez Cruz presenta “Farsa, género imposible” (Universal, 2020) com un àlbum que no es pot classificar, d’aquí el seu nom, (impossible) i que recull la seva mirada al voltant de les arts escèniques amb cançons originals i adaptacions que ha creat en relació a la dansa, el teatre, el cinema i la poesia. Aquest àlbum té a veure amb com és ella, amb la seva essència, amb com mira les coses i com les crea. I és que quan era petita la seva mare, que era mestra i tenia una escola d’art, la portava allà i s’hi passava hores embriagada amb la ceràmica, el dibuix, la fotografia, el mim i el cinema que mostrava als seus alumnes. L’àlbum, per tant, és com un record a la infància i a la manera com la seva mare li havia ensenyat a mirar el món des de ben petita. “Farsa, género imposible” és la continuació del Proyecto drama (Universal, 2020) que va començar fa més d’un any i en el qual es va fixar en com la gent sortia a les xarxes socials, falsejant la seva identitat, creant una mena de farsa del que realment volem ser però no som en realitat. Segons diu la Sílvia, aquest àlbum “reflecteix la diferència entre allò que som i allò que ensenyem a les xarxes ”. Una dualitat entre el personatge que es mostra a les xarxes i el que realment som. En definitiva, mostra la fragilitat de la condició humana.   “Farsa (género imposible)” té un repertori divers i heterogeni que ha cosit anant a l’etimologia del mot “farsa”: els núneros de farciment que els comediants i la gent de la faràndula feien en els entreactes teatrals a la Cort francesa. La farsa finalment és l’espectacle de la vida, el mirall de la veritat, tal com veuen Sílvia Pérez Cruz i els seus músics. El disc conté 13 cançons, cantades majoritàriament en català i en castellà, que ella tenia fetes dels darrers dos o tres anys, que no estaven publicades, i que ara finalment s’han gravat en directe amb la col·laboració de diversos artistes: Mario Mas, Aleix Tobias, Marco Mezquida, Carlos Monfort i Bori Albero. De fet aquest quintet es diu Farsa Circus Band i són músics i grans amics i col·laboradors de la Sílvia des de fa molts anys. La seva idea és fer una gira presentant el disc en directe quan les restriccions per la pandèmia de la covid 19 els hi ho permetin. Tenen tantes ganes de trobar-se tots junts que fins i tot han dissenyat un vestuari i cadascun d’ells ja sap quin personatge ha de representar dins de la farsa.   Esperem veure’ls ben aviat en directe en la seva presentació oficial de l’àlbum.     De moment, us deixem aquí aquesta playlist:     Més informació: Sílvia Pérez Cruz a les Biblioteques Sílvia Pérez Cruz a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Elisabet Torrell. Bib. Central. Terrassa. 

State of euphoria

Avui fa un bon dia per posar-se paco metal. Dilluns solejat, dilluns de nostàlgia. A falta de Trust, bons són els Anthrax. Hi ha una cançó que ens balla pel cap. D’aquelles que han fet història, i que els seus autors han quedat lapidats pel temps i per la fama dels altres. Tant que no els tenim a la xarxa. Trust va ser una banda francesa de hard rock dels anys 1980. Aquella època en què hi havia garitos arreu i el rock dur sonava a la ràdio i a la tele, les sonoritats més estridents encara no havien estat vetades i podies veure les bandes més trash a la franja prime time sense la censura de les bones maneres. Del disc ‘Répression’ va sortir aquesta cançó que més tard versionarien Anthrax.         Aquesta mixtura de melodia, envestida de les paraules, ràbia, denúncia, ritme marcat va atreure l’atenció dels americans Anthrax. Per escoltar-la hem d’agafar en préstec el disc ‘State of Euphoria’, del 1988, vuit anys després de la seva creació original. Un àlbum net, tècnic i amb molt pes de la percussió, però que no arriba als nivells d’excel·lència de les obres anteriors. Tot i així, s’ha d’escoltar per penetrar millor als tocs d’humor negre que fan servir com a eina de crítica social. Encara podem avançar al 1997 amb El ‘Sant Francisco Express’ dels gallecs Los Suaves per tornar-la a escoltar amb una interpretació més literal del francés que els Anthrax. Aquesta vegada amb la irrepetible veu de Yosi. La cançó ens remou les vísceres. Soc antisocial, ergo existeixo. Antosocial perquè anulo les meves relacions i estableixo distàncies. Perquè em cuido i tinc cura dels altres. Perquè paro en sec el virus. Antisocials perquè hem begut oli en una societat atomitzada, parcel·lada, asimètrica, brutalment desigual. Perquè com diu la cançó “tota la vida treballant sense parar per pagar-te una fossa”. Antisocials, però vius i redundant amor a la música i el seu directe radiant. Preparem un bon calçat perquè trepitjarem el virus a sobre de tots els escenaris buits i els omplirem de canya i protesta per transformar el món que ens envolta. Més informació: Anthrax a les Biblioteques Anthrax a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Cerdanyola.

Ben l'Oncle Soul

Ben l’oncle soul és el nom d’un personatge fictici interpretat pel músic francès Benjamin Duterde. Després de llicenciar-se en belles arts, va començar la seva trajectòria com a cantant professional el 2009 amb la publicació d’un EP compost íntegrament de versions. El seu primer treball amb repertori propi va arribar l’any següent, amb la publicació d’un disc homònim editat amb el segell de la Motown. En aquest primer àlbum de llarga durada alternava temes originals escrits en anglès i francès amb la seva banda, excepte una animada versió del Seven nation army dels White stripes. Inicialment va adoptar una sonoritat d’evident inspiració en el soul i rhythm&blues dels 60 i 70, mimetitzant també l’estètica a través del personatge. Els ritmes, arranjaments i registres vocals homenatjaven a mites com Otis Redding, Stevie Wonder, Curtis Mayfield, Ray Charles, etc. Al llarg d’aquests anys la seva música ha anat evolucionant a un so més modern, eclèctic i reposat, fusionant-hi també reggae, rocksteady, hip hop… Entre el seu repertori podem trobar un grapat de versions sorprenents de temes popularitzats per Joe Cocker, Al Green, Nina Simone, Frank Sinatra… I adaptacions com l’I wanna be like you (del Llibre de la jungla) en francès. Però també en destaquen temes propis com aquest, inclòs en el seu debut discogràfic.     Més informació: Ben l'Oncle Soul a les Biblioteques Ben l'Oncle Soul a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Ascension

Ei! Ei! Pareu les màquines que tenim un disc d'actualitat! Es diu Ascension i l'ha enregistrat John Coltrane. Què? Que es va publicar el 1965? No importa: encara està acabant d'arribar a les nostres orelles, encara es dispersa pel nostre món del 2020 amb una potència de neonat. Coltrane, continuant la seva cerca musical, l'exploració de les cantonades de la música, organitza unes sessions obertes que coquetejen amb el free, l'atonalitat i tot allò que li serveix a un improvisador per sentirse veritablement lliure. La base la forma el seu quartet clàssic, amb Elvin Jones a la bateria, Jimmy Garrison al baix i McCoy Tyner al piano. Però  hi ha set músics més per fer volar aquest transatlàntic com una big band. Aquesta és l'orquestra que fa enlairar el Titànic cap al cel, sortejant l'iceberg pels aires. Què són 55 anys per aquesta música? Hem arribat nosaltres a ella encara?  Més informació: John Coltrane a les Biblioteques John Coltrane a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Julián Figueres. Bib. Vapor Vell. Barcelona

From out of nowhere

Fa quasi 50 que Jeff Lynne es va fer un espai al panorama musical internacional amb l’Electric Light Orchestra. Després de quasi mig segle escrivint, interpretant i produint cançons encara és capaç de sorprendre al públic, no tan a nivell estilístic -que es manté similar però amb matisos- com per la qualitat de les cançons en sí mateixes. From out of nowhere va ser publicat el 2019, a punt de fer els 72 anys, poc abans de l’arribada de la pandèmia de la COVID19 i del confinament que va alterar els seus plans per retornar als escenaris.           Amb menys experimentació en la sonoritat o l’estructura de les cançons, i una presència una mica més discreta dels acompanyaments orquestrals característics dels seus principis, però mantenint la mateixa essència; les mateixes harmonies, l’estètica “futurista” de les cobertes dels seus primers treballs, amb la ja tradicional nau espacial des d’A New world record, i, fins i tot, les mateixes ulleres de sol. L’àlbum sona com un viatge en el temps, com si tots aquests anys que han passat el món hagués estat en standby.   Tot i que el tempo de part del repertori s’ha alentit i un to de melancolia recorre alguns dels temes, segueix sonant fresc com si hagués estat enregistrat molts de temps enrere. Per exemple, a temes com One more time, un rock’n’roll com els de tota la vida, però que sona com si fos el primer. O Time of our life, escrita en agraïment al seu públic, encara amb l’emoció ben present després d’un concert multitudinari.           Més informació:   Electric Light Orchestra a les Biblioteques Electric Light Orchestra a la Viquipèdia From Out of Nowhere a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernández. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Musica sacra per alto

Vivaldi, Vivaldi i “Les quatre estacions”!  Qui no les ha  escoltat alguna vegada... però existeix un altre Vivaldi i aquest CD ens el descobreix. Aquest és un disc per conèixer la música més desconeguda del gran compositor del Barroc. Es tracta d’una   recopilació de  música religiosa, un registre de Vivaldi que  ha quedat en segon pla davant de la gran producció de música instrumental que el van dur al reconeixement internacional. En aquest Cd podem escoltar Aries i peces procedents del Miserere “Filiae maestatae Jerusalem” (RV 638), l’ Hymnus “Deus tuorum militum” (RV 612), el Concert en re major “Per la SSma Assontione di Maria Vergine” (RV 582), la antífona “Salve Regina”, el Miserere “Non in pratis” (RV 618) i la antífona “Regina coeli” (RV 615) amb les veus de  Delphine Galou, contralt, Alessandro Giangrande tenor i el violí d’ Alessandro Tampieri acompanyats per l’Accademia Bizantina sota la direcció d’ Ottavio Dantone. Un CD de 59 minuts gravat a la Sala Oriani del Convent de Sant Francesc de Bagnacavallo (Italia) el gener de 2018.   Una música que l’Accademia Bizantina, aquesta reconeguda formació especialitzada en la interpretació de la música dels segles XVII i XVIII amb instruments originals de l’època interpreta amb gran cura i rigor per acostar-nos al so més fidel de la música d’aquella època. Aquesta música sacra de Vivaldi  menys coneguda, no és a causa d’una menor qualitat, tot el contrari, Vivaldi mostra el seu gran talent en aquest registre més intimista i místic que aquí podem escoltar amb la veu de la contralt Delphine Galou acompanyada pels músics de l’Accademia Bizantina. L’orquestra mostra la seva gran qualitat i el violí d’Alessandro Tampieri , deixa demostrat  sense cap dubte  el seu virtuosisme en el concert per a violí en Re Major per a  la Santíssima Assumpció de la Verge María, un concert que  no té res a envejar d’altres concerts per a violí i orquestra. Música delicada, precisa, expressiva i de caràcter místic que Vivaldi va compondre  durant  la dècada de 1720 quan era el Maestro de coro de  l'Ospedale della Pietà de Venècia, un orfenat i escola de música per a nenes de Venècia.       Recomanat per Anna Artigues. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Si voleu ballar corrandes

A finals dels 70 i primers dels 80 del segle passat hi hagué tot un moviment de recuperació de la música tradicional catalana que s’havia mantingut viva en llocs aïllats del Pirineu, i del qual en van sortir tot un reguitzell de grups que van fer reviure aquesta música quasi bé oblidada pel gran públic, traduint-se en un moviment sostingut i vital al voltant del C.A.T. Centre Artesà Tradicionarius. De la mateixa manera, una tradició tan arrelada a la nostra terra com són les corrandes, o sigui, l’art d’improvisar una lletra sobre una melodia donada, ha viscut en els darrers anys una revolució sostinguda, de manera que hem passat de sentir corrandes només en indrets o moments molt concrets com les caramelles o la festa major de cada poble, a tenir-les presents en concerts o festivals.  Aquesta va ser la il·lusió que va moure el grup CORANDES SÓN CORRANDES el 2013: generar una proposta innovadora de cançó improvisada per a presentar a dalt d’un escenari. És així com Anaís Falcó i Christian Simelio a les veus improvisades, Gerard Ibáñez a l’acordió diatònic i Marc Torrent al guitarró (entre altres instruments), s’aventuren a cantar la realitat del nostre país, basant-se en els cants tradicionals ja existents i revisitant-los. En el 2n disc “SI VOLEU BALLAR CORRANDES” (2018), Irene Augé agafa el relleu de Gerard Ibáñez a l’acordió diatònic i el grup s’endinsa en un treball on l’art i l’emoció de la paraula conversen més profundament amb la música i amb el ball de la Catalunya Vella, per a presentar un espectacle creatiu, fresc i molt festiu. Així podem trobar-hi ritmes arrelats a la tradició pirinenca com polques, valsets, xotis, masurques, pasdobles, contradanses o marxes, per acabar amb balls plans i corrandes, sempre amb l’ideal del grup de: passar-ho bé cantant, ballant i tocant, una clara i atrevida declaració de principis. Vitalitat, festa, pensament crític, tradició, creació, bon gust, improvisació, emoció, identitat, música, ball, paraules: Corrandes Són Corrandes.     Més informació: Corrandes són Corrandes a les Biblioteques Corrandes són Corrandes a la Viquipèdia Pàgina oficial del grup Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella.

Lligadetes amb un fil

A finals dels 70 i primers dels 80 del segle passat hi hagué tot un moviment de recuperació de la música tradicional catalana que s’havia mantingut viva en llocs aïllats del Pirineu, i del qual en van sortir tot un reguitzell de grups que van fer reviure aquesta música quasi bé oblidada pel gran públic, traduint-se en un moviment sostingut i vital al voltant del C.A.T. Centre Artesà Tradicionarius. De la mateixa manera, una tradició tan arrelada a la nostra terra com són les corrandes, o sigui, l’art d’improvisar una lletra sobre una melodia donada, ha viscut en els darrers anys una revolució sostinguda, de manera que hem passat de sentir corrandes només en indrets o moments molt concrets com les caramelles o la festa major de cada poble, a tenir-les presents en concerts o festivals.  Aquesta va ser la il·lusió que va moure el grup CORANDES SÓN CORRANDES el 2013: generar una proposta innovadora de cançó improvisada per a presentar a dalt d’un escenari. És així com Anaís Falcó i Christian Simelio a les veus improvisades, Gerard Ibáñez a l’acordió diatònic i Marc Torrent al guitarró (entre altres instruments), s’aventuren a cantar la realitat del nostre país, basant-se en els cants tradicionals ja existents i revisitant-los. En el seu 1r disc “LLIGADETES AMB UN FIL” (2017), transiten per diferents melodies tradicionals sobre les quals s’ha anat improvisant històricament, ja siguin Cobles, Dècimes o Cançons tradicionals, però sobretot entren a donar una nova dinàmica a les Corrandes pròpiament dites, les de Salelles, les de Beget, les del Pallars, les de Folgueroles o les de Viladecavalls, cadascuna amb una melodia emblemàtica i amb les diferents temàtiques que l’actualitat ens dona per cantar-hi a sobre en el moment present.            Més informació: Corrandes són Corrandes a les Biblioteques Corrandes són Corrandes a la Viquipèdia Pàgina oficial del grup Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella.

Un Día nada más

Des de que el món és món, des de la nostra finita i efímera consciència, escoltem la seva veu plana, sense floritures ni glamur, desgarrada i ronca. Enrique Villarreal, àlies ‘El Drogas’, s’ha reinventat en solitari després de deixar la banda que més va sonar a la nostra joventut. El seu nom li fa un mal servei, ja que tothom qui el coneix sap que ni beu, ni fuma, ni es droga. I si alguna cosa d’aquestes va passar, ara queda molt lluny. El músic navarrès, figura clau del rock, va ser durant 30 anys la veu i el baix de la coneguda banda Barricada. Quan va deixar el grup, però no la música, no aconseguia omplir les sales, fins i tot, alguns concerts van ser cancel·lats. Tanmateix, en pocs anys el veiem brillar als escenaris amb un look entre elegant i macarra, una mixtura entre el Capità Sparrow i Phileas Fogg, amb una banda sòlida, els components de l’anterior Txarrena, el grup pont que va formar entre Barricada i El Drogas, uns cors apoteòsics i un estil rhythm & blues que posa la pell de gallina. Qui no hagi tingut el plaer de conèixer aquest personatge és crucial veure’l en alguna entrevista. Poques persones queden, pocs músics, amb aquest nivell d’entrega, d’honestedat, d’intel·ligència, de crítica social no exempta d’implicació en la res publica. Un exemple palmari és la col·laboració amb el projecte Motxila 21 de l’Associació Síndrome de Down de Navarra o el seu esforç per la recuperació de la memòria històrica sobre la Guerra Civil. Qui no hagi sentit les cançons de El Drogas hauria de provar fer un bany total sense por, una escolta integral. Les lletres van directes al problema, ens recorden que no vivim entre cotons, com sovint ens volen fer creure amb els fils musicals de la ràdio. Aquí us deixem la versió ‘Héroes’ del mític tema de David Bowie. Un cant a l’esperança, un himne a la vida:         I si encara ens ho permet el destí, entre brots i rebrots enmig de la pandèmia del segle i una cultura totalment castigada, el podrem veure a les "Nits del fòrum del Primavera Sound" el 07 d’agost. "Que resuene el eco del apátrida y del vagabundo, / que se apaguen los tañidos fúnebres que caen a las horas / y el tiempo acaricie el polvo de la memoria… / que acaricie el temblar de los caminantes solitarios, / esos que guardan como secreto / las cicatrices de las dentelladas que les lanzó la vida. / Sin billete ni estación, / sin punto de partida, sin noches y sin días, / sin maleta que se pierda en el arcén, / sin prisa." Enrique Villarreal El Drogas. Tres puntadas. Desacorde Ed., 2013. Més informació: Barricada a les Biblioteques Enrique Villareal a la Viquipèdia Pàgina web oficial Teaser del documental ‘El Drogas. Sin reverencias’ Recomanat per Amaya Lomba. Bib. Central. Cerdanyola.

As falls Wichita, so falls Wichita Falls

Hi ha discos que ja no són música per nosaltres: són el percutor d'una època, d'uns amics, d'una habitació a la que ja no vivim, d'un amor que hem perdut pel camí. Així passa amb aquest disc. També s'han perdut algun dels seus músics pel camí: Lyle Mays va morir fa uns mesos. I també s'ha mort l'amic amb el que parlaves amb una fascinació mai fingida d'aquesta música. Ja no es pot res, està tot atrapat dins aquestes peces. La vida és curta i l'art és llarg. I el disc fins i tot és llarg: basta una sola cançó. Es diu September Fifteenth, i està dedicada a un altre mort: el pianista Bill Evans. Poc importa ja aquesta cadena de cendres que és la vida. Importa aquesta urna immortal que són els 7 minuts 45 segons que dura la peça. Explicar aquests set minuts em portaria mil hores, quatre mil pàgines, una magdalena de Proust, una retrospectiva vertiginosa que fa que Metheny y Mails ens mantinguin fora de la vida, i també fora de la mort, invulnerables durant set minuts.         Més informació: Pat Metheny a les Biblioteques As falls Wichita, so falls Wichita Falls a la Viquipèdia Pat Metheny a la Viquipèdia Recomanat per Julián Figueres. Bib. Vapor Vell. Barcelona.

Them changes

Aquest mes us recomanem un disc del què s’acaba de complir el seu 50è aniversari, les noces de plata. Them changes, de Buddy Miles. Va ser un percussionista principalment conegut per haver acompanyat a Jimi Hendrix en els seus anys daurats a la Band of Gypsys. Va debutar quan encara era molt jove a la banda del seu pare, els Bebops. I va treballar amb una llarga llista de músic mítics: Wilson Pickett, Santana, Bootsy Collins, Jeff Beck, Eric Clapton, Stevie Ray Vaughan, Steve Cropper, Muddy Waters, BB King, John McLaughlin, Electric flag... Però més enllà del seu talent amb les baquetes, Buddy Miles va revelar-se també com un guitarrista i cantant de soul fantàstic que, a més d’interpretar els temes d’altres, els escrivia ell mateix. Ajudat pels Memphis horns, una secció de vents que li conferia color i força als temes, va confeccionar una bona col·lecció de temes propis i aliens que es movien perfectament entre el rhythm‘n’blues, el funk, el soul i el rock. Amb el seu so i la seva estètica cridanera (cabells afro, roba llempant i una portada amb les timbales tunejades amb la bandera nord-americana), Them changes és un disc molt recomanable de dalt a baix per a qualsevol que gaudeixi del R&B i el soul de finals dels 60 i principis dels 70. Tot i que ha seguit editant discos, ja oblidat pel gran públic, aquest és potser el seu treball més emblemàtic. A l’alçada dels grans artistes als que va acompanyar.         Més informació: Buddy Miles a les Biblioteques Buddy Miles a la Viquipèdia Recomanat per Adrià Fernàndez. Bib. Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca. 

Salvavidas de hielo

Les dificultats aguditzen l’enginy, i amb el confinament obligatori degut al COVID19 n’estem veient multitud d’exemples en el món de la cultura. D’entre milers us en recomanarem un, que no descobrirem ara, però que, un cop més, demostra la seva capacitat de sorprendre amb la seva originalitat i sensibilitat a cada treball: l’uruguaià Jorge Drexler. Havent-se vist en la tessitura de cancel·lar la gira (com tota la resta de músics i artistes), ha realitzat també un concert sense públic a l’auditori de Costa Rica on hauria d’haver actuat el dia 10 de març. La xarxa ha permès que arribés a temps real al públic de tot el món, permetent a la gent escollir el repertori des de casa. Malgrat l’estranyesa d’actuar sol, amb el pati de butaques buit. Sense cap aplaudiment. En temps de distanciament social, d’immediatesa i xarxes socials, ha publicat també via Twitter una composició inspirada en el confinament causat pel virus (Codo con codo), encara sense cap acompanyament, gravada utilitzant un pot de xampú com a peu de micro. Tot i que respon a l’estereotip de cantautor amb guitarra, incorpora contínuament nous ritmes i sons per enriquir la seva música, aprofitant tant els instruments tradicionals com les possibilitats de les darreres tecnologies. Entre la seva discografia, podem trobar cançons basades en enunciats de lleis físiques, cançons 2.0 on l’oient podia intercanviar les pistes i l’ordre dels versos al seu gust en combinacions infinites des d’una app, i fins i tot lectures de diagnòstics de traumatologia musicalitzats. "Salvavidas de hielo" és el darrer treball d’estudi publicat, produït per Carles Campi. Un àlbum que ens recorda la fragilitat de tot plegat des del mateix títol. La peculiaritat d’aquest disc és que no utilitza cap més instrument que les cordes vocals i les guitarres, en qualsevol de les seves formes i caixes de ressonància. Les seves cançons ressonen més enllà de la seva escolta. A més de música i poesia, inclouen una bona dosi de reflexió, des d’una perspectiva sempre interessant. En les seves lletres aborda temes clàssics i universals com l’amor, però també tracta sobre la migració, el canvi climàtic, les telecomunicacions, les quimeres... I també dedica una cançó al silenci.         Més informació: Jorge Drexler a les Biblioteques Jorge Drexler a la Viquipèdia Pàgina web oficial Documental "Salvavidas de hielo" Recomanat per Adrià Fernández. Bib.Aigüestoses. Sant Andreu de la Barca.

Mari

Mari Samuelsen és una de les grans violinistes del nostre temps, per la seva gran tècnica instrumental i el seu immens talent. Mari Samuelson va néixer a Noruega i toca el violi des dels 3 anys. Toca amb un violí Guadagnini de 1773, luthier venecià. En aquest doble CD Mari samuelson ens presenta amb gran valentia 21 peces increïbles per a violí  sol acompanyat en algunes, per orquestra. En tots dos CD podem escoltar majoritàriament, i per això la valentia, obres d’autors contemporanis, minimalistes o post minimalistes com el nortamericà Philip Glass, en Pēteris Vasks, l’alemany Max Richter o Harry Gregson Williams,molts d’ells compositors de música per a pel·lícules. Al costat d’aquest autors contemporanis que exploren al límit les possibilitats del violí a nivell tècnic i expressiu també hi tenim peces del gran Johann Sebastian Bach, posant-nos en evidència la seva atemporalitat i com aquella música era i és encara també contemporània o atemporal.  És bonic escoltar com compositors tan allunyats en el temps escriuen músiques per a violí tan properes en el llenguatge i en el so. Algunes peces són de gran complexitat tècnica i d’altres d’una senzillesa increïblement delicada. En aquests 2 CDs Mari ens presenta peces que conviden al retrobament d’aquest món sense estrès, aquest món de calma que també existeix. Com diu ella mateixa, “la necessitat d’estar en una habitació i simplement escoltar, gairebé com una teràpia sonora, és més gran del què ens pensem. La gent ho necessita”.  És un retrobament amb la natura, amb   aquest món de calma que existeix en paral·lel  al nostre món ocupat i complicat de cada dia. Gaudiu-lo molt, és una música per escoltar una vegada i una altra i descobrir i sentir noves experiències. Totes són peces increïbles.         Més informació: Mari Samuelsen a les Biblioteques Mari Samuelsen a la Viquipèdia Pàgina web oficial Recomanat per Anna Artigas. Bib. Salvador Vives Casajuana. Sant Vicenç de Castellet.

Juan Sebastian Elkano

Acollit a la discogràfica Alia Vox del gran divulgador de la música antiga Jordi Savall, l’instrumentista de cordes basc Enrike Solinís, al capdavant de la seva Euskal Barrokensemble des de la seva creació el 2006, ens presenta aquest nou projecte sobre Juan Sebastian Elkano, un navegant del petit poblet de Getaria, a la costa de Guispúscoa, que a primers del S. XVI aconseguirà circunnavegar el globus terraqui i trencar així el mite medieval de la terra plana per entrar al renaixement i demostrar la capacitat que té l’home, com a creació de Déu, d’esdevenir el centre de la creació. Per explicar aquesta feta, Alia Vox, en l’estil dels llibres-disc ja coneguts de l’extensa discografia Savall, ens presenta un doble CD amb 27 i 28 tracks cadascun, que ens portarà a un viatge iniciàtic en el temps i en l’espai, començant per il·lustrar la antiga tradició de grans navegants bascos que ja al segle XII pujaven fins a Suècia i Islàndia o baixaven per l’Ebre, navegable de Tudela a Tortosa llavors, cap a la Mediterrània per obrir vies de comerç que conectaven la Navarra medieval on convivien jueus, àrabs, gitanos i cristians, amb els pobles mediterranis europeus, de l’orient mitjà i el nord d’Àfrica. La part principal del viatge s’inicia amb Elkano embarcant-se de contramestre en la flota del Regne de Castella a les ordres del capità portuguès Fernando de Magallanes per anar a buscar la riquesa que donaven les espècies a Orient, però en lloc de resseguir l’Àfrica per mar cap a les Indies, com ja feien els portuguesos, ells intenten travessar l’Atlàntic seguint la ruta oberta per Colom i trobar un pas que travessi el continent americà. Amb tot de cançons tradicionals basques, moltes recuperades en un excel·lent treball musicològic, s’il·lustra aquell moment històric en ple renaixement, fent palesa també la diversitat cultural amb danses i cants jueus o àrabs. El fet que les naus toquin l’Orient, amb l’arribada a les Filipines, llavors dita Mactán, queda reflectit amb ritmes, melodies i sonoritats exòtiques pròpies d’aquells llocs. Un dels encerts del disc és que el caràcter de cada peça, ja sigui festiva per transmetre l’eufòria de la sortida de les naus, dramàtica quan topen amb els habitans de Mactán i maten el capità Magallaes i gran part de la tripulació, èpica en la travessa de l’oceà Índic fins al cap de Bona Esperança que fa la nau Victòria, ja amb Elkano erigit com a capità, o litúrgica en el moment que el gran navegant dicta el seu testament. En tota aquesta aventura musical narrada en euskera i castellà, s’hi intercalen petits textos de grans savis de cada moment històric i s’acompanya d’un llibret magníficament il·lustrat amb mapes antics i explicacions de la milenària tradició marinera basca, la figura històrica de Juan Sebastian Elkano, com va ser la gran aventura de travessar els oceans al segle XVI i, és clar, la traducció de totes les cançons i explicacions a vàries llengües com el castellà, francès, anglès, eukera, català, alemany o italià. En definitiva, un extraordinari treball discogràfic i editorial en el que han treballat magníficament bé els cors de grans i joves de l’Orfeon Donostiarra i solistes vocals i instrumentals de talla internacional, tots sota l’aixopluc d’una inspirada i potent Euskal Barokensemble amb el lideratge indiscutible del mestre de les cordes Enrike Solinís. No us perdeu aquest extraordinari viatge, és una gran aventura, ben explicada, ben cantada, ben tocada. Que la gaudiu molt!!         Més informació: Enrike Solinís a les biblioteques Pàgina web oficial Documental Recomanat per Joan Alsina. Bib. Gironella.

El gran truco final

 Aquest doble cd i dvd de la banda de Santi Balmes és un agraïment als fans que fa vint anys que els segueixen com a grup. Està format per vint-i-dos cançons que podeu escoltar (cd1 i cd2) i també veure (dvd1 i dvd2) amb una qualitat excel·lent. El gran truco final és eufòria, ansietat, plaer, catarsis… tot plegat forma un document únic que intenta envasar totes aquestes emocions juntes. Aquí interpreten “Bajo el volcán”, la cançó número 3, molt enèrgica i llargament corejada.  Són dos anys de la Gira Halley (2016 i 2017) en els quals “volíem deixar constància del moment en què la llum del Poeta Halley brillava més que mai al nostre cel, sovint massa fosc. Era el moment de fer-ho: o llavors o mai”-- diu Santi Balmes. En el segon dvd, hi ha les col·laboracions d’Iván Ferreiro (ex-cantant del grup Los Piratas), a la cançó “El planeador” i de El Mago Pop, que fa tres trucs de màgia increïbles. Aquí tenim Santi Balmes i Ivan Ferreiro abraçats després de cantar-la en un Sant Jordi Club ple, de gom a gom, el 25 de novembre de 2017, punt de final de gira, després de dos anys i mig, passejant “El Poeta Halley”, per tot l’estat espanyol i Amèrica del Sud. Ah, i quin és aquest Gran Truc Final? Potser us preguntareu. Doncs no és una altra cosa que el seu públic habitual: som tots nosaltres. Segons la banda, som aquells i aquelles que els escoltem i seguim: ets tú, vosaltres, nosaltres… i tots i totes les que éreu allà, al voltant de la banda de Sant Vicenç dels Horts. I aquí us deixem amb la seva llum i la cançó “El poeta Halley”... , on veureu que surt també Joan Manuel Serrat, recitant algun dels versos finals d’aquesta cançó. I fins al proper truc, o no,… éssers de l’Univers. Més informació: Pàgina web oficial El grup a la Viquipèdia A les biblioteques A Spotify Recomanació feta per Bet Torrell. Biblioteca Central de Terrassa