Notícies

Adéu a la gran icona del jazz, Ornette Coleman
Adéu a la gran icona del jazz, Ornette Coleman
Mitjana (0 Vots)

L'home que ha encarnat la més gran i formidable conquesta musical del jazz es diu Ornette Coleman, i va néixer a Texas l'any 1930 i va morir fa pocs dies amb 85 anys. Malgrat el furor que ha provocat i la fama extravagant del free, es tracta d'un home silenciós fora d'escena: tranquil, místic, reservat, introspectiu, d'escasses paraules, auster, lent, d'extrema educació, permanentment relaxat, amb una presència que contagia pau. Un home que no vol ser considerat avantguardista, ni res per l'estil, només un músic. Un músic que ha creat una música alegre, sensible i dramàtica alhora, una música sempre lliure. 

 

I què va passar amb aquesta música? Segons és sabut, una nit de jazzblues al Baton Rouge -un club de Texas- un jove Ornette de 19 anys estava tocant un solo amb una banda, encaixant un tipus de frases ben desconcertants, inclús pels músics de bop. No sabem què passaria pel cap dels espectadors. Sí sabem que el músics locals l'esperaren a la sortida, l'apallissaren durament fins a deixar-lo inconscient i li trencaren irreparablement el seu saxo. Era l'any 49. Molts músics el van "convidar" a abandonar la música de diferents maneres; el públic s'enfurismava perquè no sabia ballar amb ell, el feien fora de totes les bandes. Calia sortir de Texas. Després de treballar com a ascensorista a Los Angeles, es va mudar a Nova York. Aquest viatge marca un camí al final del qual la música ja no va tornar a ser el mateix.

La seva irrupció a l'escena jazzística contemporània a Kind of Blue va ser un escàndol. Formà una banda pròpia i aconseguí un contracte al Five Spot de Nova York. Quan el seu grup va començar a tocar la seva música es van generar una corrent de rumors perplexos a la ciutat. "...Un saxofonista que toca amb un saxo de plàstic, malament, fora de temps, desafinat...", "Un negre indigne"... Això circulava entre els propis músics negres o blancs, entre els aficionats i els periodistes. En decenes de bars i sales es van muntar aldarulls perillosos, amb nombrosos intents -alguns amb èxit- de colpejar-lo, i llançaments d'ampolles a l'escenari. L'objectiu principal era ell, i el seu company de banda, Don Cherry (el pare de Nene Cherry). Les seves actuacions al Five Spot van començar a despertar ires, hostilitats i passions, crits de geni o de frau. Les batusses s'estenien als diaris, a l'ambient jazzístic, negre, hardbopper.

Mireu aquest vídeo gravat a Berlin, l'any 72. Coleman, sol, sensible, lliure de raça, pàtria, sexe, idioma, forma i potser de temps. Tanqueu els ulls: 
 

 

L'any 59 (deu anys després de la seva primera pallissa), un dels bateries emblemàtics del jazz, Max Roach, que ja havia tocat amb precursors com Parker i Monk, va anar a sentir-lo al Five Spot i li va clavar un cop de puny a la boca en acabar un tema. Segons expliquen les cròniques, a les 4 d'aquella mateixa matinada Roach encara convidava a Coleman, al peu de la finestra de casa seva, a barallar-se per resoldre les seves diferències. Literal:"I know you're up there, motherfucker! Come down here and I'll kick your ass!"
Per sort sempre hi ha algú que, qui sap per quina intuïció, sent que allà passa alguna cosa interessant des del punt de vista artístic (a ells va dedicada aquesta sèrie). Per exemple, algú tan gran i reconegut com John Coltrane -que ja havia gravat Kind of Blue i Giant Steps-, en sentir-lo li va demanar immediatament classes... classes a un autodidacta total!! Ah.

No us perdeu aquest assaig comentat:  

La llibertat no és pot desglossar, però té alguns elements signiticatius:
- harmònics: va trencar l'ordre, les progressions i la seva previsió.
- temporals: va dissoldre la dependència del beat, de la simetria.
- dinàmics i formals: atenia només a la dinàmica de la seva sensibilitat, destacant els punts àlgids i matisant els suaus.
- teòrics: pel fet de ser negre, dels 50, americà i músic de jazz no es de comportava com el clitxé resultant, ni es vestia ni parlava ni tocava en relació a això.
- socioculturals: alliberat d'estètiques i formalismes va introduir el seu fill Denardo a tocar la bateria a la seva banda amb 12 anys; i era veritat que tocava amb una saxo de plàstic.

No cal continuar. Només cal sentir els discos: una música oberta, a 8.000 metres d'espontaneïtat sobre el nivell del mar. Però aquesta llibertat no es tradueix en un caos: només hi ha la cerca de la bellesa, d'una veu interior i d'un so humà del seu instrument i de la seva música.

"El so ens afecta a tots per igual. El so, com una idea, no pertany a ningú i tot el món acaba convergint al mateix punt sense importar la raça o la condició social. Per això, la música és una de les poques arts equànimes que existeixen", va dir a una entrevista a El País al 2007.

No conec ningú que, en el seu àmbit artístic, representi el que representa Ornette Coleman a la música. Ell ja no és viu mentre escric això, i saber-ho m'emociona.

15/06/2015 13:16h