Notícies

Ken Loach: “Optimisme i esperança”
Ken Loach: “Optimisme i esperança”

El director de “I, Daniel Blake” presenta a la Filmoteca una retrospectiva de la seva carrera

Ken Loach va guanyar la segona Palma d’Or en el darrer festival de Cannes per “I, Daniel Blake”, un honor que només comparteixen un grapat de cineastes de tot el món: Kusturica, Haneke, Coppola, i els germans Dardenne, entre d’altres. Aquesta setmana va ser a la Filmoteca per presentar un cicle retrospectiu amb setze de les pel·lícules de la seva filmografia.

En roda de premsa davant de nombrosos mitjans, Loach va començar per agrair a la Filmoteca aquest cicle i que es puguin veure pel·lícules antigues “que espero que us agradin”. No havia trepitjat Barcelona d’ençà del rodatge de “Tierra y libertad” (1995), i fidel al seu caràcter compromès, no la va trobar tan canviada perquè “si bé és cert que les coses han canviat en la superfície, no en el fons. Les tensions són presents: els rics són més rics, els pobres són més pobres, i cada vegada depenen més de la beneficència, així que tenim moltes coses en comú”.

Als 81 anys Loach es manté perfectament lúcid i combatiu, i era impossible que no parlés de política, com quan li van preguntar per la situació en Catalunya i Espanya: “sóc conscient que m’estic posant en un camp minat”, va reconèixer, “i tot i que he anat seguint el millor que he pogut aquest procés des d’un país estranger, el que em crida més l’atenció és que no he vist per enlloc quin paper juga l’agenda social en tot això. No entenem quin és el programa social de la independència envers el govern de Madrid; la classe obrera a Catalunya és igual a la de la resta d’Espanya o a d’altres llocs d’Europa, amb els mateixos interessos, el que volen és seguretat, casa, feina, benestar... no sabem si en cas d’independència aniríem endavant o endarrera, en aquests temes”.

Com hauria de tractar el cinema aquest tema? “Hi ha una gran diferència entre cinema i periodisme. Mentre el periodisme fa un registre del que passa al carrer i enregistra les coses tal com passen, els que fem pel·lícules, com jo, intentem veure l’origen del conflicte, i això només es pot fer en retrospectiva. En les meves pel·lícules sobre Irlanda, per exemple, vam intentar mostrar que Irlanda era la última colònia d’Anglaterra, i que el seu procés d’independència va ser una lluita contra l’imperialisme. Quan vaig venir aquí, vaig intentar mostrar la solidaritat de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. El que intentem sempre és mostrar els interessos de la classe treballadora, i esbrinar si aquests interessos són defensats o atacats”.

En el cas del seu país, i a la pregunta de si Daniel Blake hagués votat pel Brexit, Loach no està del tot d’acord en que la classe treballadora votés per marxar d’Europa: “el vot del Brexit va ser majoritàriament de dretes. És cert que un terç dels votants del Labour van votar a favor, però van ser votants de zones industrials deprimides que no han estat regenerades, cosa que es pot interpretar com un vot de càstig. En certa manera, el judici que fan de la UE aquests votants és just, perquè la prioritat de la UE és el benefici per les empreses, i el benestar dels treballadors és secundari. El lliure moviment de capital i persones perjudica sempre la classe treballadora... el més trist és que aquesta visió de la UE se sumés al que pensa l’extrema dreta contra la immigració, que va aconseguir dividir les persones. Ara bé, la veu de l’esquerra amb prou feines es va poder sentir en el debat, perquè els mitjans estan en mans de l’establishment”.

 

 

 

Daniel Blake és contrari al progrés i la tecnologia, realment s’ha de mirar enrere? “La tecnologia en si mateixa no és bona ni dolenta, és neutra. El problema és qui controla la tecnologia. Quant a mirar enrere.. de nen, durant la postguerra mundial, vaig viure un estat d’ànim on tothom treballava pel bé comú, la idea de servei públic era popular i estimada, era el que la gent volia. Des de llavors l’estructura de la societat no ha canviat, ja llavors érem una societat capitalista, però sí que es va substituir, a partir dels anys vuitanta amb Thatcher al poder, la idea de bé públic per la de l’avarícia individual”.

Davant d’aquesta situació, com es pot ser d’esquerres avui dia, com es pot canviar aquesta tendència electoral a la dreta en tot el món? “Amb dos paraules: optimisme i esperança. El seu sistema s’està col·lapsant. Allà on mires només veus que empreses que volen fer més benefici. L’altre dia llegia un article en un diari on s’explicava que la gestió dels nens que queden orfes i se’ls ha de proporcionar una família d’acollida, a Anglaterra està en dos terços en mans d’empreses privades, els beneficis de les quals van a parar a paradisos fiscals. Quan el sistema arriba a aquests extrems, és tan corrupte i intolerable que la ira creix. Potser per això el Partit Laborista s’ha col·locat molt més a l’esquera del que ho estava en temps de Tony Blair... per una vegada, Anglaterra podria ser un mirall per Europa, en aquest sentit, així que, companys, movem-nos a l’esquerra!. Pel que fa a la tendència electoral, és clarament un problema de lideratge polític”.

Quant a la corrupció, que sembla que ho impregni tot, com es pot combatre? “Organitzar, agitar i educar. S’ha de treballar en política i amb els sindicats si no són corruptes. El fatalisme és el pitjor enemic. Fins i tot una petita victòria dona confiança, així que s’han de explicar, commemorar, celebrar i recordar les petites històries de petites victòries, perquè creen ànim i esperança”.

Però Ken Loach també va tenir temps de parlar de cinema tot i mantenint el to social que el caracteritza. Per ell, el més important després de triar un bon guió, és l’elecció dels actors: “el primer és trobar els actors que siguin creïbles pels papers que han de representar. La feina del director consisteix a ‘revelar’ els personatges que han d’interpretar durant la pel·lícula. Si tens una bona història i un bon guió, els personatges han de viure aquell conflicte, i el conflicte més important s’ha de resoldre encara que sigui només amb dos o tres personatges”. I quan se sap que és una bona història? “Cada film és una exploració i no ho saps del cert. Has de pensar que funcionarà i creuar els dits, és una intuïció. Per exemple, amb “Tierra y Libertad” la idea obvia era la lluita antifranquista, però el dilema real era “guanyarem la guerra a través de la revolució?”, que ha estat el dilema de totes les revolucions”.

Es creu hereu del “Free Cinema”? “Del Free Cinema ningú en parlava fins uns anys després, crec que existeix més en els llibres d’història del cinema que en l’experiència real. Sí que és cert que cinc o sis pel·lícules van mostrar la vida de la classe treballadora, a finals dels 50 i principis dels 60, i van ser importants en aquest sentit, però de seguida aquells directors van marxar a Hollywood. I com que eren joves, amb aquella arrogància que dona la joventut, van pensar que tot allò era una moda i no un compromís, amb el que no van continuar per aquest camí”.

I per acabar, quina de les seves pel·lícules creu que ha contribuït més al debat social? “Fa uns anys hagués dit “Kes”, perquè en el seu moment va crear un gran debat social, però ara diria que potser “I, Daniel Blake”. Aquesta pel·lícula mostra com es castiga a la gent més vulnerable, i això és una cosa que tothom sap però de la qual ningú no en parla... el cas és que ha generat debat, i això és bo”.

 

 

 

 

 

02/02/2018 13:21h
Mitjana (0 Vots)