Guies de lectura

Frankenstein o el Prometeu modern

Frankenstein o el Prometeu modern

Amb només 18 anys, Mary Shelley va començar a escriure Frankenstein. Filla de dos intel·lectuals rebels, William Godwin i Mary Wollstonecraft, va ser també la segona esposa de Percy Bysshe Shelley, poeta líric i un altre gran rebel.

Frankenstein per a molts de nosaltres és el nom d’un monstre més que el cognom del creador d’un monstre. De fet monstre i creador són en realitat dues meitats antitètiques de la mateixa persona. Victor Frankenstein representa els sentiments i la seva criatura sense nom és l’enteniment. Aquesta imatge del doble del jo és una constant en escriptors com Blake i Shelley, i altres romàntics com Byron.  

El títol complet de la novel·la és Frankenstein o el Prometeu modern. Prometeu és la figura mítica que més es presta als usos de la poesia romàntica, perquè cap altra criatura tradicional posseeix un ampli rang de sensibilitat moral i una capacitat romàntica per a la creació i la destrucció.

Fill d’un tità, Prometeu passa per haver creat els primers homes, modelant-los amb argila. Tanmateix, aquesta llegenda no apareix a la Teogonia d’Hesíode, on Prometeu només és el benefactor de la humanitat, i no el seu creador. Va ser per afavorir els homes que Prometeu va enganyar Zeus. Una primera vegada en el decurs d’un sacrifici solemne. Així, per castigar Prometeu i els mortals, Zeus va decidir no tornar-los a enviar el foc. Aleshores Prometeu els va socórrer per segon cop; va robar llavors de foc i les portà a la terra amagades dins d’una tija de fèrula. Zeus va castigar els mortals i el seu benefactor. Contra els primers, va pensar d’enviar-los una criatura fabricada expressament, Pandora. Pel que fa a Prometeu, el va encadenar amb lligams d’acer al Caucas i envià una àliga perquè li devorés el fetge, que es regenerava constantment.

Aquest Prometeu s’agafa no només com analogia del Crist crucificat, sinó també com una mena de Lucífer, un fill de la llum merescudament expulsat del cel ofès.

Oskar Kokoschka, pintor expressionista austríac, va abordar un gran cicle al·legòric a l’estil dels pintors barrocs del segle XVII amb La saga de Prometeu (1950). Amb el mite de Prometeu, Kokoschka fa un al·legat a favor de la llibertat i el progrés, a la vegada que torna la seva mirada cap a l’origen grecollatí d’aquests valors i a l’origen pictòric de la seva tradició figurativa. Tot un manifest pintat sota la base que el pintor reclama per a la reconstrucció moral d’una Europa destruïda.

A les interpretacions romàntiques de El paradís perdut de John Milton, la doble identitat de Prometeu és també un element clau. És el poema del drama del paradís, de la caiguda de l’home, de l’angoixa i la desesperació de la humanitat.

 

El monstre és alhora més intel·lectual i emotiu que el seu creador, i supera àmpliament Frankenstein, tant com l’Adam de Milton supera al Déu a El paradís perdut. La major paradoxa i el més astorador de la novel·la de Shelley és que el monstre acabi sent més humà que el seu creador. Aquesta criatura sense nom −un modern Adam, així com el seu creador és un modern Prometeu−, resulta més estimat i més odiat que el seu creador, i desperta més compassió i més temor.

Com a curiositat científica, l’autora d’aquesta novel·la no recorre en cap moment a fets sobrenaturals, sinó que extrapola recerques científiques del moment. A la novel·la no es diu explícitament que el monstre recobri la vida amb descàrregues elèctriques, si bé se’n pot intuir l’ús. En el pròleg a l’edició del 1831, Mary Shelley recorda converses entre el seu marit i el seu gran amic, el poeta Lord Byron, que tractaven del principi de la vida. També es refereix al galvanisme com a possible mètode per reanimar un cadàver. El metge i físic italià Luigi Galvani investigava l’electricitat quan va fer un descobriment casual. Va veure que un petit corrent podia fer contraure la pota d’una granota morta perquè n’activava un múscul.

Dos-cents anys després de la primera publicació de Frankenstein, concretament l’1 de gener de 1818, volem retre-li homenatge amb aquesta guia de lectura.

Data de creació: 07/09/2017

Data d'actualització: 08/01/2018

Mitjana (2 Vots)

Seccions de la guia

Cinematografia

 Frankenstein
Frankenstein
Whale, James.  
Madrid: Universal, 2012.

El doctor Henry Von Frankenstein emprèn un experiment tenebrós: construir, a partir de fragments de cadàvers, un nou ésser humà. Amb l'ajuda del seu criat Fritz, s'endinsa durant la nit en els cementiris de la localitat per arrencar als cadàvers les parts que necessita. El que ignora és que el cervell que ha utilitzat en el seu experiment havia pertangut a un criminal.

Molts actors han donat vida a la criatura, però Boris Karloff va passar a la història com a icona del terror gràcies al seu monstre de Frankenstein. Com a curiositat, els estudis Universal van arribar a registrar el maquillatge dissenyat per Jack P. Pierce, que va influir en nombroses adaptacions del clàssic de Mary Shelley.

 Remando al viento
Remando al viento
Suárez, Gonzalo.  
[S.l.] : Warner Bros, 2005.

Dos poetes anglesos, Mary Shelley i Lord Byron, es veuen obligats a fugir d'Anglaterra. Durant el viatge, la Mary recorda com va conèixer a casa del seu pare adoptiu el jove i apassionat poeta Percy Shelley, com el va estimar i com va fugir amb ell. També evoca una cita amb el Byron a Suïssa. Però, sobretot, rememora una nit de novembre del 1816 durant la qual, mentre els seus amics explicaven històries de terror, ella donava a llum al llegendari monstre de Frankenstein. De fet, Suárez va voler interrelacionar la creadora amb la seva creació.

Aquest procés creatiu va ser no només homenatjat a la pel·lícula de Gonzalo Suárez sinó també al pròleg de la pel·lícula La Novia de Frankenstein, una pedra angular del cinema de terror dirigida pel James Whale al 1935.

 Dioses y monstruos
Dioses y monstruos
Condon, Bill.  
Madrid: Columbia Tristar, 1999.

James Whale va ser el director de nombroses pel·lícules de terror del cinema mut, entre elles Frankestein; la seva vida personal va ser menys terrorífica, era un gran esteta, pintor aficionat, obertament homosexual… i en aquesta pel·lícula ens narra els últims moments de la seva vida i l’admiració per la carnal bellesa del seu jove jardiner.

 Eva
Eva
Maíllo, Kike.  
Madrid: Paramount, 2012.

L'Àlex, un reputat enginyer cibernètic, torna a la ciutat d'on se'n va anar per tirar endavant un encàrrec molt especial: la creació d'un nen robot. En el seu retorn, recupera la seva família: el seu germà David, la seva cunyada Lana i una neboda de la qual no sabia l'existència, Eva. Per ajudar-lo en les tasques domèstiques, l'Àlex té un assistent especial interpretat per l’estupend Lluís Homar.

Eva no és una pel·lícula de ciència-ficció tradicional. S'allunya dels tòpics, però s'inspira també en els clàssics del gènere. I és una història d'amor, també. I de mort. Kike Maíllo va dir, a propòsit d'Eva, que el que més li interessava era reflexionar sobre la relació entre humans i màquines: “És possible que els humans ens arribem a sentir tan atrets o tan propers a les màquines, per perfectes i per semblants a nosaltres, que puguem arribar a establir llaços emocionals tan poderosos com amb altres humans?".

 Pinotxo
Pinotxo
Disney, Walt  
Madrid: Paramount, 2015.

Per realitzar el seu segon llargmetratge, Walt Disney va escollir el famós conte de Carlo Collodi, tot un tractat moralitzant sobre la conducta infantil.

En aquesta pel·lícula animada musical, Gepetto, un vell fuster, desitja que la seva última creació, Pinotxo, una bonica titella de fusta, pugui convertir-se en un xiquet de veritat. La Fada Blava li concedeix el desig, no sense abans advertir Pinotxo que per ser un xiquet de veritat, haurà de demostrar que és generós, obedient i sincer. El grill Pepet l’ajudarà en aquesta tasca, ell serà la seva consciència. Els dies següents, en compte d’anar a escola, Pinotxo es veu embolicat en una sèrie de males aventures plenes de desobediències i mentides. Però en el fons Pinotxo té un bon cor i gràcies al grill Pepet s’adonarà de tots els errors que ha comès. Al final, Gepetto aconsegueix el seu anhelat desig: que Pinotxo es converteixi en un xiquet i no torni a ser desobedient ni a portar-se malament, ni a dir mentides.

 Blade Runner
Blade Runner
Scott, Ridley.  
Madrid: Warner Bros., 2008.

A la importància de Blade Runner sens dubte hi ha contribuït el culte que envolta l’autor Philip K. Dick i en concret la seva novel·la que la inspira, Els androides somien xais elèctrics? Escrita en ple apogeu de la guerra del Vietnam i obsessionada pels horrors de l’Alemanya nazi, segueix sent una de les reflexions més clares que existeixen sobre què significa ser una criatura pensant i racional i per tant conscient de la pròpia mortalitat.

A principis del segle XXI, la poderosa Tyrell Corporation va crear, gràcies als avenços de l’enginyeria genètica, un robot anomenat Nexus 6, un ésser virtualment idèntic a l’home però superior a ell en força i agilitat, al qual es va donar el nom de Replicant. Aquests robots treballaven com a esclaus a les colònies exteriors de la Terra. Després de la sagnant rebel·lió d’un equip de Nexus-6, els Replicants van ser desterrats de la Terra. Brigades especials de policia, els Blade Runners, tenien ordres de matar a tots els que no hagin acatat la condemna. Però això no s’anomenava execució, se li deia “retir”.

Blade Runner compta amb quatre versions: el muntatge original i l’internacional del 1982, el director’s cut del 1992 (que suggereix que Deckard potser és un replicant) i el muntatge final del 2007, que soluciona digitalment les impureses dels efectes analògics originals.

 Ex machina
Ex machina
Garland, Àlex.  
Madrid: Universal, 2015.

Caleb (Domhnall Gleeson) és un jove programador informàtic que guanya un concurs organitzat per l’excèntric propietari de l’empresa on treballa (Oscar Isaac). El premi consisteix a passar una setmana a la seva mansió privada, situada en un lloc remot al mig de la natura, per participar en un experiment científic fascinant en companyia d’Ava (Alicia Vikander).

 

Emmarcada en la millor tradició audiovisual britànica de ciència-ficció i amb un estil molt proper a Black Mirror, aquesta pel·lícula es constitueix com un thriller psicològic que aconsegueix mantenir un equilibri molt elegant entre el respecte per les convencions del gènere i la voluntat de fer uns quants passos més enllà. Visualment brillant i narrativament sorprenent, avança amb força sense caure en la inèrcia dels tòpics. En definitiva, un excel·lent exercici cinematogràfic en què destaquen les magnífiques interpretacions dels tres protagonistes.

 Inteligencia artificial
Inteligencia artificial
Spielberg, Steven.  
Madrid: Warner Bros., 2002.

L'escriptor britànic Ian Watson, autor de diversos títols de referència en el camp de la ciència ficció, va fer la seva única incursió al cinema de la mà de Stanley Kubrick, com a adaptador del relat de Brian Aldiss que donaria peu al guió original d’Inteligència artificial. El projecte va quedar interromput amb la mort de Kubrick, el 1999, però Spielberg el va reprendre amb un nou guió desenvolupat a partir de l’argument de Watson.

El resultat, segons el crític de cinema Jordi Costa, és “una distòpia trista sobre una humanitat necessitada de pròtesis emocionals però incapaç d'assumir una responsabilitat moral davant d'aquestes” que, com altres treballs d’Spielberg, aconsegueix portar l’espectador “a zones inexplorades de l'emoció cinematogràfica".

 2001: una odisea del espacio
2001: una odisea del espacio
Kubrick, Stanley.  
Madrid: Warner Bros., 2007.

Pel·lícula basada en la novel·la de l’escriptor anglès Arthur C. Clarke adaptada al cinema per Stanley Kubrick.

Fa milions d'anys, abans de l'aparició de l'Homo sapiens, uns primats descobreixen un monòlit que els condueix a un estadi d'intel·ligència superior. Milions d'anys després, un altre monòlit, enterrat en una lluna, desperta l'interès dels científics. Per últim, durant una missió de la NASA, HAL 9000, una màquina dotada d'intel·ligència artificial, s'encarrega de controlar tots els sistemes d'una nau espacial tripulada. 

Una de les pel·lícules de ciència-ficció per excel·lència de la història del cinema, que narra els diversos períodes de la història de la humanitat, no tan sols del passat, sinó també del futur, amb una gran dosi de realisme científic. L'evolució humana, la intel·ligència artificial, la tecnologia espacial, la vida extraterrestre..., són alguns dels temes que es tracten a la pel·lícula.

La grandesa de 2001: una odisea del espacio rau tant en la seva explicació del nostre passat com en la prodigiosa visualització d’un futur que encara sembla llunyà. Amb profundes connotacions filosòfiques i morals, el film és una fita insuperada del cinema.

Com a curiositat, Kubrick va estrenar aquesta pel·lícula, coincidint amb l’arribada de l’home a la Lluna.

 El Espíritu de la colmena
El Espíritu de la colmena
Erice, Víctor.  
Madrid: El País, 2003.

Som als anys 40, en un poble de Castella. La Guerra civil acaba de finalitzar. La pobresa i la tristesa esquitxa molts pobles. Potser per aquest motiu, la gent, sobretot les dones i els nens, tenen necessitat de distraccions i van a una sessió de cinema ambulant. Entre aquests espectadors, commoguts per les imatges de la pel·lícula Frankenstein, destaca la mirada d’Anna, una nena de 6 anys que ha anat a la projecció acompanyada per la seva germana Isabel. Anna se sent fascinada pel que veu a la pantalla, no gesticula, sembla no tenir por, no es tapa la cara quan apareix el monstre, vol veure i entendre. Després de la projecció Anna vol comprendre el que acaba de veure, es fa preguntes sobre el bé i el mal, sobre la mort. Les respostes de la seva germana “lo que pasa en el cine es mentira, todo son trucos” no satisfan la seva curiositat, no la tranquil·litzen, no la convencen, per Anna la ficció del cinema no està separada de la realitat, creu en l’existència de Frankenstein i busca amb determinació senyals de la seva presència.

El espíritu de la colmena és una pel·lícula sobre la infantesa i un homenatge al cinema. Com per Anna, per molts infants dels anys 40 i 50, el cinema va ser una finestra oberta al propi món i també a altres realitats.

 Frankenweenie
Frankenweenie
Burton, Tim.  
Madrid: Disney, 2013.

El Víctor és una noi solitari amant de la ciència. El seu únic amic és l’Sparky, un gos alegre que un dia mor atropellat per un cotxe. Amb la tristesa que li provoca, el Víctor decideix fer reviure la mascota amb la força de l’electricitat. El gos torna a la vida i el noi intenta amagar-ho, però quan l’Sparky és descobert pel carrer, els altres nens de l’escola intenten fer el mateix amb les seves antigues mascotes. Tot i així, l’experiment no surt tant bé com el primer cop, així que aquestes mascotes que tornen a la vida ho fan d’una manera monstruosa i terrorífica.

Frankenweenie va ser un dels primers treballs de la carrera de Tim Burton, estrenat com un curtmetratge de 26 minuts al 1984. Ja aleshores, Burton havia fet el seu primer treball, també amb la Disney, el curt en blanc i negre: “Vincent” (1982), saludat per la crítica i que definiria el seu estil. Quan va presentar Frankenweenie, va rebre també una gran acollida per part de crítica i públic, però la Disney el va acomiadar per considerar-lo massa terrorífic pels nens.

 La Novia de Frankenstein
La Novia de Frankenstein
Whale, James.  
Madrid: Universal, 2002.

L’obra de Mary Shelley està més present en aquesta adaptació que en la primera pel·lícula de James Whale, tot i proposar idees novedoses i personatges totalment nous.

Una nit de tempesta, Percy Bysshe ShelleyLord Byron feliciten Mary Shelley per la seva història de Frankenstein i el monstre. L'escriptora els recorda que la seva intenció era crear una lliçó moral, i afegeix que encara no els ha narrat la història completa. Mary els convida a escoltar la resta dels aconteixements, els quals tenen lloc immediatament després dels narrats a la pel·lícula anterior.

Després de la fugida del monstre creat pel doctor Frankenstein, el sinistre doctor Praetorius proposa al científic la creació d'una companya per al monstre.

Com a curiositat, Universal té la intenció de tornar a la gran pantalla La novia de Frankenstein, i Bill Condon serà l’encarregat de dirigir aquesta nova versió. El mateix Condon l’any 1998 va escriure i dirigir Dioses y monstruos (per la que va guanyar l’oscar al millor guió adaptat) que narrava els darrers dies de James Whale; director de Frankenstein i de La novia de Frankenstein. S’està negociant amb Angelina Jolie perquè sigui la protagonista d’aquest projecte (sense dates de rodatge ni d’estrena anunciades) però encara no hi ha cap confirmació oficial.

 La Maldición de Frankenstein
La Maldición de Frankenstein
Fisher, Terence.  
La Laguna: Impulso, 2008.

Aquesta és la primera de les cinc adaptacions que Fisher va fer sobre el mite de Frankenstein en l’època en què la productora Hammer va revitalitzar tot el gènere de terror partint dels mites recreats per la Universal als anys trenta. La combinació que el director fa de tenebrositat i morbositat és magistral, alhora que aconsegueix una atmosfera insana de gran bellesa formal.

Gràcies a aquest film Christopher Lee va poder presumir de ser l'únic actor –de primera fila– a interpretar els dos mites universals del terror: el monstre de Frankenstein i Dràcula.

 The Rocky Horror Picture Show
The Rocky Horror Picture Show
Sharman, Jim.  
Madrid: Twentieth Century Fox, 2007.

Un matrimoni jove i purità es perd en una nit de tempesta i arriba al castell de Frank-N-Furter, un científic transvestit que acaba d'idear una criatura, Rocky, per al plaer sexual propi. L'etiqueta de culte es va inventar per a aquesta pel·lícula transgressora, plena de cançons memorables.

De fet, es tracta d’una aproximació al mite de Frankenstein en clau de musical de rock, seguint les pautes de l’obra escrita per Richard O’Brien, amb una visió gai de la història.

L’adaptació fílmica va esdevenir –més enllà dels seus valors cinematogràfics– una autèntica pel·lícula de culte, especialment en les sessions “golfes”, gràcies a un públic entregat que corejava, a les sales, les cançons del film.

 El Jovencito Frankenstein
El Jovencito Frankenstein
Brooks, Mel.  
Madrid: Twentieth Century Fox, 2001.

Filmada en blanc i negre, per donar-li un toc vintage de sèrie B molt aconseguit, ens explica com Frederick Fronconstin, hereu del Baró von Frankentein, creador del monstre, recupera els manuscrits de l’avantpassat on s’explica com crear la vida a partir de cadàvers. Si al principi renega del llegat, a mesura que avança el metratge està més convençut que arribarà a repetir la fita de l’avi.

La història fusiona la paròdia amb els jocs de paraules i els acudits picants, i segueix fil per randa un guió de Gene Wilder que, amb una fotografia en blanc i negre i una iconografia que remet al clàssic de terror de la Universal dirigit per James Whale, està farcida d’escenes i de personatges memorables, sobretot el del servent fidel Igor, interpretat per l’inoblidable Marty Feldman.

 Frankenstein de Mary Shelley
Frankenstein de Mary Shelley
Branagh, Kenneth.  
Madrid: Columbia, 1998.

Branagh va dirigir i coprotagonitzar aquesta pel·lícula, i es va envoltar de grans actors que van donar-li més rellevància al treball: un notable Robert de Niro, interpretant a la pertorbadora criatura del Dr. Frankenstein, l’Helena Bonham Carter com Elizabeth, la promesa del doctor (el seu primer paper gòtic d’una llarga sèrie que interpretaria de la mà de Tim Burton), i Aidan Quinn encarnant el capità Robert Walton de manera molt eficient.

A la seva estrena la crítica la va polvoritzar i el públic no es va mostrar molt apassionat. Diuen d’ella que està sobreinterpretada per Branagh, que els deliris de grandesa del seu director la fan pedant i pretensiosa. La polèmica està servida...

Tornar