Guies de lectura

Frankenstein o el Prometeu modern

Frankenstein o el Prometeu modern

Amb només 18 anys, Mary Shelley va començar a escriure Frankenstein. Filla de dos intel·lectuals rebels, William Godwin i Mary Wollstonecraft, va ser també la segona esposa de Percy Bysshe Shelley, poeta líric i un altre gran rebel.

Frankenstein per a molts de nosaltres és el nom d’un monstre més que el cognom del creador d’un monstre. De fet monstre i creador són en realitat dues meitats antitètiques de la mateixa persona. Victor Frankenstein representa els sentiments i la seva criatura sense nom és l’enteniment. Aquesta imatge del doble del jo és una constant en escriptors com Blake i Shelley, i altres romàntics com Byron.  

El títol complet de la novel·la és Frankenstein o el Prometeu modern. Prometeu és la figura mítica que més es presta als usos de la poesia romàntica, perquè cap altra criatura tradicional posseeix un ampli rang de sensibilitat moral i una capacitat romàntica per a la creació i la destrucció.

Fill d’un tità, Prometeu passa per haver creat els primers homes, modelant-los amb argila. Tanmateix, aquesta llegenda no apareix a la Teogonia d’Hesíode, on Prometeu només és el benefactor de la humanitat, i no el seu creador. Va ser per afavorir els homes que Prometeu va enganyar Zeus. Una primera vegada en el decurs d’un sacrifici solemne. Així, per castigar Prometeu i els mortals, Zeus va decidir no tornar-los a enviar el foc. Aleshores Prometeu els va socórrer per segon cop; va robar llavors de foc i les portà a la terra amagades dins d’una tija de fèrula. Zeus va castigar els mortals i el seu benefactor. Contra els primers, va pensar d’enviar-los una criatura fabricada expressament, Pandora. Pel que fa a Prometeu, el va encadenar amb lligams d’acer al Caucas i envià una àliga perquè li devorés el fetge, que es regenerava constantment.

Aquest Prometeu s’agafa no només com analogia del Crist crucificat, sinó també com una mena de Lucífer, un fill de la llum merescudament expulsat del cel ofès.

Oskar Kokoschka, pintor expressionista austríac, va abordar un gran cicle al·legòric a l’estil dels pintors barrocs del segle XVII amb La saga de Prometeu (1950). Amb el mite de Prometeu, Kokoschka fa un al·legat a favor de la llibertat i el progrés, a la vegada que torna la seva mirada cap a l’origen grecollatí d’aquests valors i a l’origen pictòric de la seva tradició figurativa. Tot un manifest pintat sota la base que el pintor reclama per a la reconstrucció moral d’una Europa destruïda.

A les interpretacions romàntiques de El paradís perdut de John Milton, la doble identitat de Prometeu és també un element clau. És el poema del drama del paradís, de la caiguda de l’home, de l’angoixa i la desesperació de la humanitat.

 

El monstre és alhora més intel·lectual i emotiu que el seu creador, i supera àmpliament Frankenstein, tant com l’Adam de Milton supera al Déu a El paradís perdut. La major paradoxa i el més astorador de la novel·la de Shelley és que el monstre acabi sent més humà que el seu creador. Aquesta criatura sense nom −un modern Adam, així com el seu creador és un modern Prometeu−, resulta més estimat i més odiat que el seu creador, i desperta més compassió i més temor.

Com a curiositat científica, l’autora d’aquesta novel·la no recorre en cap moment a fets sobrenaturals, sinó que extrapola recerques científiques del moment. A la novel·la no es diu explícitament que el monstre recobri la vida amb descàrregues elèctriques, si bé se’n pot intuir l’ús. En el pròleg a l’edició del 1831, Mary Shelley recorda converses entre el seu marit i el seu gran amic, el poeta Lord Byron, que tractaven del principi de la vida. També es refereix al galvanisme com a possible mètode per reanimar un cadàver. El metge i físic italià Luigi Galvani investigava l’electricitat quan va fer un descobriment casual. Va veure que un petit corrent podia fer contraure la pota d’una granota morta perquè n’activava un múscul.

Dos-cents anys després de la primera publicació de Frankenstein, concretament l’1 de gener de 1818, volem retre-li homenatge amb aquesta guia de lectura.

Data de creació: 07/09/2017

Data d'actualització: 08/01/2018

Mitjana (2 Vots)

Seccions de la guia

Bibliografia

 El Paraíso perdido
El Paraíso perdido
Auladell, Pablo.  
Madrid: Sexto Piso, 2015.

El Paradís perdut, l’obra mestre de John Milton, és un dels principals poemes èpics de la literatura universal, en la línia de les dues grans epopeies homèriques o la Divina Comèdia. El seu autor, John Milton (1608-1674), potser l’últim dels grans poetes barrocs anglesos, va compondre un llarg poema narratiu en dotze cants o llibres (els mateix que tenia l’Eneida) quan ja s’havia quedat cec, fet que l’emparentava encara més amb Homer. L’obra posa en joc la història paral·lela d’una doble caiguda, la de Satanàs (a qui la ira divina precipitarà als abismes més allunyats del Cel, a les profunditats dolgudes sobre les quals l’àngel caigut regnarà per tota l’eternitat, ferit en el seu orgull i maquinant una venjança sense fi) i la d’Adam i Eva (que es veuran expulsats del Paradís terrenal i llençats a la mortalitat, a un món habitat ja per la ruïna, la finitud i el pecat. Així, l’àngel rebel provoca la perdició de la nova criatura (que haurà de portar sempre en si mateixa aquesta doble naturalesa, angèlica i infernal) i obre un nou tauler de joc per a la seva eterna disputa amb Déu. L’adaptació que fa Pablo Auladell és impressionant en tots els sentits: tant pel pols narratiu que demostra en les seves vinyetes en el decurs del poema de Milton, com en l’apartat purament gràfic (que sap articular allò evocador, gràcil, grotesc, tots els tons celestes i infernals de l’obra). Auladell sap honrar l’encert de Milton a l’hora de presentar un Satanàs que, tot i caigut i maleït, en el seu orgull i en la seva rebel·lia, no ha perdut la dignitat.

 Les Aventures d'en Pinotxo
Les Aventures d'en Pinotxo
Collodi, Carlo.  
Barcelona: Joventut, 2003.

El desig més gran d’en Pinotxo és esdevenir un noi de debò, però només és un putxinel·li entremaliat, insensat i tossut, que sempre defuig les seves obligacions, i que inevitablement es veurà embolicat en una sèrie d’aventures calamitoses. El simpàtic Pinotxo finalment es convertirà en un noi de debò gràcies a la seva bondat i valentia.

Els nenes d’arreu del món desitgen una existència lliure de preocupacions, però la vida els sotmet constantment a prova i els presenta múltiples desafiaments, forces irresistibles que desperten la seva imaginació.

Narrada amb senzillesa i humor, la història intemporal de Pinotxo ha conservat el seu pols sempre vibrant i entretingut des de la seva publicació fa 120 anys.

Des que es va graduar en l’Escola de Belles Arts de Sofia el 1990, Iassen Ghiuselev ha dedicat els seus extraordinaris dots artístics a la literatura infantil. Les seves obres han estat publicades a tot el món i ha obtingut diversos guardons, entre ells el Premi a l’Il·lustrador de l’Any, a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, el 1994, per Les aventures d’en Pinotxo. Entre els més de quinze títols que ha il·lustrat, la història d’en Pinotxo segueix sent una de les seves favorites. Per a la present edició, ha creat moltes il·lustracions addicionals.

 Amor y sexo con robots
Amor y sexo con robots
Levy, David.  
Barcelona: Paidós, 2008.

Amor, matrimoni i relacions sexuals amb robots? No en un milió d’anys... Potser més del que ens creiem. David Levy, un dels principals experts en intel·ligència artificial, ens explica i argumenta un nou nivell d’intimitat en ls relacions d’humans amb robots. Des de Pigmalió, passant per Frankenstein i més recentment, Philip K. Dick i Michael Crichton, els éssers humans han estat captivats per la possibilitat de mantenir relacions emocionals amb les seves creacions tecnològiques. Amor y sexo con robots explora aquesta fascinació en l’història cultural i la psicologia de la intel·ligència artificial. Levy mostra com han evolucionat els autòmats a androides electrònics en l’edat moderna i també com han canviat les interaccions humanes amb la tecnologia. Necessitats afectives que s’han vist complertes amb aparells com el Tamagotchi o les relacions sexuals satisfetes mitjançant  nines o d’altres aparells. El concepte del que és normal ha canviat.

 Vampiros y zombis posmodernos
Vampiros y zombis posmodernos
Martínez Lucena, Jorge.  
Barcelona: Gedisa, 2010.

L’autor ens ofereix la clau per conèixer l’origen i el significat cultural de la figura literària i cInematogràfica del no-mort, i analitza les darreres mutacions sofertes tant pels descendents del comte Dràcula com pels morts vivents.

El lector trobarà, a la primera part, una breu explicació de la figura del no-mort basat en els clàssics literaris que estableixen el seu paradigma: Frankenstein o el prometeu modern , L’estrany cas del Dr. Jekyll i el Sr. Hyde , El retrat de Dorian Gray i Dràcula . Aquests sinistres personatges sorgeixen en el romanticisme anglès en resposta a les conseqüències més materialistes del cientisme radical de la il·lustració.

L’extraordinària proliferació de novel·les, sèries i pel·lícules realitzades als darrers anys testimonien el creixent interès per les criatures de l’obscuritat. Per aquesta raó, la segona part del llibre se centra plenament en el món cinematogràfic.

Una lectura recomanada tant per als apassionats de les històries de no-morts com per tots aquells que simplement s'omplen d'admiració per l’èxit comercial i estètic d’aquests dimonis gòtics. Un extraordinari compendi d’imprescindibles obres literàries i conematogràfiques que han marcat la nostra cultura i la societat contemporània.

 El Paradís perdut
El Paradís perdut
Milton, John.  
Martorell: Adesiara, 2014.


El Paradís perdut, una de les obres mestres de la poesia universal, manté intacta, encara avui, la seva sublimitat. Com digué Carles Riba, «amb Milton, a cada nova lectura, revivim, com qui tan intensament el visqué en el seu cor i en el seu cap, el drama del paradís, Adams que som cadascun de nosaltres. I això, miracle de la poesia, pren forma i signes en el llenguatge, allò que de més noble l’home guardà de la seva primera plenitud». I si és sublim el magne poema anglès, també ho és la imponent traducció que en va fer Josep M. Boix i Selva, i que ell mateix va anar esmenant, durant dècades, fins a la seva mort. Aquest volum inclou els canvis que el poeta i traductor barceloní va deixar anotats amb vista a una nova edició de l’obra.

 La Noche en que Frankenstein leyó el Quijote
La Noche en que Frankenstein leyó el Quijote
Posteguillo Gómez, Santiago.  
Barcelona: Planeta, 2012.

Qui va escriure les obres de Shakespeare? Quin llibre perseguia el KGB? Quina novel·la va amagar Hitler? Qui va pensar en l’ordre alfabètic per organitzar els llibres? Quin autor va enganyar l’índex de llibres prohibits de la Inquisició? Aquests i d’altres enigmes literaris troben resposta en les pàgines d’aquest llibre captivant.

Tanmateix, a la pàgina 81 us delectareu amb un capítol dedicat exclusivament a Frankenstein i la seva relació amb El Quixot. I us preguntareu, què té a veure Frankenstein amb El Quixot? Doncs, Mary Shelley escrivia durant tot el dia, però també compartia amb altres persones vetllades de lectura col·lectiva.  Una nit especial, el seu marit Percy va escollir una obra mestra de la literatura espanyola: El Quixot. Així ho reconeix la pròpia Mary Shelley al seu diari a l’entrada del dia 7 d’octubre de 1816. Sorprenent, oi? Pels que en voleu saber més...no dubteu a agafar aquest llibre en préstec!

 Pigmalió
Pigmalió
Shaw, Bernard.  
Barcelona: La Magrana, 1998.

Pigmalió és una obra de teatre publicada el 1913 per Bernard Shaw. Té un interès sociocultural que va més enllà de la simple intenció teatral, encara que siguin moltes les seves qualitats escèniques, cosa que ha estat unànimement reconeguda per la crítica. Quan Bernard Shaw estrenà el seu Pygmalion l'any 1913 –inspirant-se en el mite clàssic de l'escultor xipriota que s'enamora de la seva estàtua, Galatea, a qui Afrodita dóna vida–, traslladà el mite en una societat moderna, la societat anglesa, que encara vivia les darreres ramalades de l'època victoriana. Pigmalió és una comèdia en la qual el llenguatge és l'element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure.

Des dels seus orígens fins a l’actualitat, el mite clàssic de Pigmalió ha inspirat infinitat de creacions: literatura, teatre, pintura, òpera, ballet, cinema, sèriesde TV… des de Pinotxo a Frankenstein, des d’un tema tecno-pop de Mecano a My far lady, passant, entre molts i molts altres exemples, per Shakespeare, Goya, Hitchcock o el guionista Grant Morrison, amb la creació del professosr Pyg per a Batman.

A cada cultura i a cada època hem anat adaptant el tema segons la nostra visió del món. Cada societat, a la seva manera, ha mirat d’explicar i explicar-se aquesta inquietud, aquesta passió per crear, per construïr la perfecció, donar-li vida i posseir-la. Ha estat, és i mol probablement seguirà essent una de les dèries de la humanitat. Potser per acomplir el desig o la necessitat de sentir-nos una mica déus.

 Frankenstein o El Prometeu modern
Frankenstein o El Prometeu modern
Shelley, Mary Wollstonecraft.  
Barcelona: Proa, 2017


El jove científic Víctor Frankenstein, estudiant els secrets del cos humà, creu haver descobert la causa de la generació i la vida. Per demostrar que és capaç d’infondre una espurna vital a la matèria inanimada, realitza un seguit d’experiments que culminen, una lúgubre nit de novembre, en el naixement d’una criatura monstruosa. Frankenstein o el Prometeu modern és un dels mites més potents del romanticisme i la més cèlebre de les novel·les de terror gòtic. Les qüestions de tot ordre que planteja (religioses, existencials, morals i filosòfiques) conserven la mateixa vigència de fa dos-cents anys, i el tremp amb què sap captivar la imaginació dels lectors des del començament fins al final no ha perdut ni una engruna del seu poder de fascinació.

 Frankenstein, o, El moderno prometeo
Frankenstein, o, El moderno prometeo
Shelley, Mary Wollstonecraft.  
Barcelona: Ariel, 2017.


El Frankenstein de Mary Shelley ha perviscut en la imaginació popular durant dos-cents anys. Iniciat com un relat de fantasmes per una autora intel·lectualment i socialment precoç de divuit anys, la dramàtica història de Victor Frankenstein i la seva estranya criatura pot llegir-se com la paràbola definitiva de l'arrogància científica. Aquesta edició de Frankenstein acompanya la versió original de 1818 del manuscrit –meticulosament revisada i corregida línia per línia per Charles E. Robinson, una de les autoritats més destacades del món en el text– amb anotacions i breus assaigs d'estudiosos de renom que exploren els aspectes científics, socials i ètics d'aquest meravellós relat.

 Prometeo liberado
Prometeo liberado
Shelley, Percy Bysshe.  
Madrid: Hiperión, 1994.

Percy Bysshe Shelley va marxar d’Anglaterra l’any 1818 per no tornar mai més a la seva pàtria. Tenia vint-i-cinc anys. Va anar a parar a Itàlia, buscant un clima favorable per a la seva dolenta salut. A Roma, a les termes de Caracal·la, va escriure l’any 1919 els tres primers actes d’aquest drama que completaria amb un quart mesos després, ja a Florència.

Prometo liberado és potser l’obra més ambiciosa del seu autor. En aquesta, a partir dels mites grecs, que interpreta i renova a la seva manera, planteja problemes fonamentals com la lluita entre el bé i el mal, el sistema de la creació i el destí de l’espècie humana, i la lluita d’aquesta i de la naturalesa pel seu alliberament davant les forces de l’opressió i la destrucció. El poema finalitza amb un gran cant d’esperança en el triomf de l’amor com a llei del món.

 El Prometeu encadenat
El Prometeu encadenat
Èsquil.  
Barcelona: La Magrana, 2001.

Tragèdia atribuïda a Èsquil, i escrita cap el segle IV aC. És la primera part d’una triologia formada per El Prometeu encadenat, Prometeu alliberat i Prometeu portador del foc.

Prometeu representa la democràcia atenesa, qui ajuda i ofereix la cultura als homes. També s’expliquen les causes del càstig de Prometeu. Hi ha un conflicte entre Zeus (tirania) que no aixeca el càstig del tità i aquest últim (savi, filantropia) que no revela a Zeus qui el destronarà.

Escriptors de totes les èpoques han recreat el mite de Prometeu per la seva universalitat, ja que explica els inicis de la civilització a partir de la introducció del foc, així com de la ramaderia i l’agricultura, l’establiment dels primers poblats, l’ús d’herbes medicinals…

Des de l’època clàssica, el mite de Prometeu ha gaudit de gran popularitat, de fet un cop a l’any els joves atenesos celebraven les Lampadedròmies, unes curses atlètiques en les que els participants corrien amb torxes de foc, en honor a Prometeu

 RUR
RUR
Čapek, Karel.  
Barcelona: Minotauro, 2003.

A una llunyana illa d’algun lloc de l’oceà trobem la central de la fàbrica de Robots Universals Rossum (RUR). L’empresa ofereix al mercat mundial androides com a mà d’obra barata. A instàncies de l’esposa de l’amo, l’artífex dels robots els confereix ànima, és a dir, la facultat de prendre decisions i de comportar-se com a persones. Amb aquesta nova qualitat declaren la guerra als humans , considerant que els conflictes bèl·lics han estat el gran motor de la seva història.

RUR és una obra de teatre llegendària no només per haver introduït la paraula “robot” sinó també per la seva originalitat i fascinant trama.

Tornar