Xerrada sobre Mots i parèmies de Sant Feliu Sasserra

A càrrec de Jordi Dorca, dialectòleg presentat per Ester Puig, periodista

El filòleg Jordi Dorca va presentar fa deu anys el llibre El parlar del Lluçanès. Aportació al coneixement del català central, editat per l’Àmbit de recerca i documentació de l’associació Solc, música i tradició al Lluçanès. A l’Estudi de Lluçà, i amb la presència d’una cinquantena de persones, Dorca va explicar alguns dels trets característics lingüístics diferencials de la nostra comarca respecte a zones properes dels voltants ressaltant que tenim més afinitats amb el Berguedà que amb la Plana de Vic. Formant part del bloc oriental del domini lingüístic català, i inscrit en l’anomenat dialecte central, l’autor encara hi ha pogut trobar alguns trets característics en les persones de més edat, que en aquest moment ja són recessius. El llibre analitza detalladament la morfologia, la fonètica, la sintaxi i el lèxic, utilitzant les dades extretes de la trentena de converses que va fer els darrers anys a persones veïnes de tots els pobles del Lluçanès i ressalta el conservadorisme dels parlants, un fet que ell atribueix probablement a l’aïllament geogràfic que hi ha hagut fins avui. Per exemple va explicar que una de les característiques més definitòries és la utilització del mot re (o res) amb la vocal e tancada, la pronúncia de mots com tenre, tinré, vinria, sense la d; la iodització: abeia, aguia... en lloc d’abella, agulla i també les reduccions del grup ua en o en paraules com cinconta en lloc de cinquanta o cotre en lloc de quatre. Respecte al lèxic, una de les parts que per al lector sol ser més atractiva, va remarcar l’ús encara d’algunes paraules en determinats sectors d’edat com arna en lloc de rusc, pollar-se en lloc de corcar-se, abarganyar en lloc de fer malbé, enquetiar en lloc de molestar o estrelles en lloc de busques referint-se al rellotge. La publicació, tal com s’explica en el pròleg, a càrrec de la doctora Àngels Massip, de la Universitat de Barcelona, contribueix a aportar noves dades del català central en la seva evolució històrica, i ella mateixa ressalta que aquests dialectes, com el cas del Lluçanès, “són les formes vives on veiem fixades les etapes de l’evolució lingüística”, uns dialectes que són canviants perquè són vius per l’acció dels parlants, però que avui tendeixen a desaparèixer a causa de la uniformització general de la societat.