Te estoy amando locamente

Sevilla, 1977. En un moment en el qual l'homosexualitat és delicte, Remi, una mare tradicional moguda per l'amor cap al seu fill, un adolescent aspirant a artista, s'involucrarà en el moviment LGTBI andalús, gestat paradoxalment en el si de l'Església. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Oppenheimer

En temps de guerra, el brillant físic estatunidenc Julius Robert Oppenheimer, al capdavant del 'Projecte Manhattan', lidera els assajos nuclears per a construir la bomba atòmica per al seu país. Impactat pel seu poder destructiu, Oppenheimer es qüestiona les conseqüències morals de la seva creació. Des de llavors i la resta de la seva vida, s'oposaria fermament a l'ús d'armes nuclears. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El Beso de la muerte

Un delinqüent de Nova York, Nick Bianco (Victor Mature) és ferit i arrestat durant l’atracament a una joieria. Després de ser condemnat, el fiscal Louis De Angelo (Brian Donlevy) li ofereix aconseguir-li la llibertat condicional, si delata als seus companys. Bianco es debat entre la lleialtat que deu als seus companys de malifetes i el deure que té amb la seva família ... però haurà de prendre una decisió. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Amanece que no es poco

Poques pel·lícules del cinema espanyol han tingut tanta repercussió com Amanece que no es poco. Estrenada el 1988, amb els anys s'ha convertit en tot un fenomen social. Des de rutes guiades als escenaris del rodatge ( els pobles d'Albacete d'Ayna, Liétor i Molinicos), a un 25º aniversari (el 2014) amb convenció d'amanecistas i reestrena de la pel·lícula inclosa. Pensada i dirigida per Jose Luis Cuerda, un dels directors de cinema espanyol imprescindibles des dels anys 80 a l'actualitat  i conegut pel gran públic per pel·lícules com El bosque animado, la marrana, La lengua de  las mariposas, entre d'altres; Amanece que no es poco suposa una fita en la història de l'humor cinematogràfic més surrealista. Filmografia del director La historia coral plantejada en el guió obert de  Cuerda es recolza en les delirants i divertidíssimes interpretacions d'uns personatges molt i molt peculiars. Antonio Resines, Cassen, Luis Ciges, Aurora Bautista, Enrique San Francisco, Chus Lampreave, Manuel Alexandre, María Isbert, Miguel Rellán, Gabino Diego, Ovidi Montllor, Queta Claver, Fedra Lorente son alguns dels actor que van treballar en aquest projecte. Humor absurd, crític, irreverent i intel·ligent amb regust local  i mirada universal sobre els grans temes: el sexe, l'amor, la mort. Recentment  s'ha publicat el llibre sobre la pel·lícula que conté el projecte inicial, el guió original, fotografies de rodatge,  així com un pròleg i anecdotari de Jose Luis Cuerda que farà les delícies dels més fans. Una autèntica joia pels incondicionals. Recomanat per Aurora Igual. Biblioteca Josep Soler Vidal. Gavà

En los márgenes

Amarga pel·lícula que explica la història de tres personatges amb tres històries entrellaçades que miren de sobreviure durant les 24 hores clau que poden canviar per sempre les seves vides. Un film que explora com l'estrès econòmic afecta les relacions personals i com la família, l'amor i la solidaritat poden ser el motor per seguir endavant. Un emocionant viatge a contrarellotge en els marges d'una gran ciutat. Entre el 2022 i 2023 va estar nominada als Premis Goya, Premis Feroz, Premis Platino, Festival de Venècia i Premis Forqué.   Més informació: Juan Diego Botto a les Biblioteques Juan Diego Botto a la Viquipèdia Recomanat per Lluïsa Huerta. Bib. El Pont de Vilomara i Rocafort. 

En algún lugar del tiempo

Basada en una novel·la de Richard Matheson, autor de relats de ciència-ficció clàssics com "Soy leyenda" o "El hombre menguante", el director de cinema Jeannot Szwarc dirigia aquesta pel·lícula l'any 1980 amb Christopher Reeve, Jane Seymour i Christopher Plummer. En aquesta història Reeve interpreta a un escriptor anomenat Richard que l'any 1972 rep l'estranya visita d'una senyora gran que li entrega un rellotge i li demana que torni amb ella. Dies després durant una estada en un hotel, es queda fascinat amb el quadre d'una actriu de principis del segle XX. Quan ho investiga descobreix que es tracta de la mateixa senyora que li va portar el rellotge, derivant en una obsessió que el portarà a intentar viatjar en el temps a través de la hipnosi, vivint així una intensa història d'amor durant l'any 1912.   Més informació: Jeannot Szwarc a les Biblioteques Jeannot Szwarc a la viquipèdia Recomanat per Núria Munt. Bib. Àngel Guimerà. Matadepera. 

Cyrano

Per a mi sempre serà un plaer de recomanar-vos l’adaptació reeixida d’una obra literària de qualitat. La recomanació d’avui és una versió cinematogràfica del drama més aclamat de la literatura francesa, el Cyrano de Bergerac escrit per Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918). Si el Cyrano de Bergerac (1990) dirigit per Jean-Paul Rappeneau, interpretat per Gerard Depardieu (Chasteurós, 1948 -  ), ens mostrava un cavaller acomplexat per la panxona i un nas de volada notòria, sense defectes de caràcter ni aparença més enllà dels límits que ell mateix s’imposava, el Cyrano (2021) de Joe Wright (Londres, 1972 -  ), adaptació de l’obra homònima (2018) de teatre musical dirigida per Erica Schmidt, ens dóna un motiu plausible d’aquest dany que un mateix es procura. L’elecció de Peter Dinklage (Jersey Shore, 1969 -  ) per al paper protagonista confereix al personatge una causa per justificar l’enamorament incapaç de transcendir els propis sentiments: un defecte físic notori. Les al·lusions al nas del cavaller, tan presents al drama original i les adaptacions més convencionals, han mudat en un cop de puny que no admet discussió. El nanisme —i també qualsevol altre defecte físic que surti del cànon anatòmic acceptat— marca la diferència entre els homes dignes de ser estimats per una dona de gran bellesa i aquells altres que han d’acceptar la incapacitat de merèixer aquest amor. Hom podria objectar que l’amor no es mereix sinó que es dóna, i els motius perquè sigui ofert no són sempre evidents ni han d’encaixar per força en un mercat materialista de relacions humanes. A la realitat, mai com al nostre temps, la gent ben plantada i atractiva no havia tingut tantes ocasions d’aparellar-se amb cònjuges pastats. Encara que al segle XVII les possibilitats d’arribar al casori des de l’atracció física no eren tan determinants, costa poc de posar-se al lloc del personatge creat per Rostand, perquè fins i tot William Shakespeare, a cavall entre els segles XVI i XVII, quan afaiçona la figura del rei d’Anglaterra Ricard III Plantagenet, el fa desgraciat en l’amor, car la dama que ell pretén el rebutja a parts iguals pels defectes morals i físics, com si la seva deformitat —a la vida literària— fos l’excusa per congriar un caràcter pervers. En el cas d’aquest Cyrano, el dèficit de presència corporal li representa un mur per a l’expressió dels afectes. En canvi, quant al caràcter, aquesta mancança no li pren res en bondat, coratge ni generositat. Peter Dinklage i Haley Bennett (Fort Myers, 1988 -  ) donaren vida a la parella protagonista (Cyrano i Roxanne) als escenaris, sota la direcció de Schmidt i, a la gran pantalla, amb Wright. Teniu al davant un drama musical d’època molt ben equilibrat. De vegades els films musicals enfarfeguen de tanta estona com els actors canten i no fan més que cantar. Per contra, es pot dir que Cyrano no cau en aquest defecte. El guió de Schmidt i la drecció de Wright reïxen a presentar una història ben lligada, amb diàlegs mordaços dins els límits de la bona educació i confidències en ambients de llum vellutada. Les manifestacions de rivalitat, tírria o menyspreu tenen reservats uns escenaris més llòbregs o, si es fan en entorns ben il·luminats, l’ofensor paga la pena del ridícul. La partitura ha estat escrita per Aaron Dessner i Bryce Dessner, membres del grup de rock The National i autors de la versió teatral amb Schmidt. Les peces musicals, siguin de cant o dansa, entren als diàlegs amb naturalitat, com un recurs per expressar amb contingut afegit el que les paraules simples no gosen dir. Remarco la bellesa de les coreografies de dansa i combat. Unides als exteriors i el vestuari, donen un embolcall d’acompanyament per embadalir l’auditori. En síntesi, una pel·lícula a l’estil de les grans produccions que ha merescut elogis, per bé que no ha estat premiada amb guardons principals ni ha gaudit d’un gran èxit comercial. A desgrat del dèficit que ha generat, sóc de l’opinió que amb els anys guanyarà valor i esdevindrà un film de culte entre els amants del cinema musical i d’època. El guió estableix un passat comú per als dos protagonistes: amics de la infantesa i units per les confidències, així com afinitats comunes per les arts, la literatura i les converses de qualitat. Ella l’admira, a més a més, pel seu coratge militar i la destresa amb les armes, però ell no sap com expressar els seus sentiments. Aquesta incapacitat el perjudica, car la Roxanne i un jove soldat, el Christian,  s’enamoren —superficialment—només de veure’s al foyer d’un teatre. El jove va destinat a la companyia del Cyrano, que és oficial de les tropes d’elit del rei de França, i la noia li demana que el tracti bé. La descoberta de l’afecte correspost entre els dos joves trenca el cor del protagonista principal. No obstant això, desitja per sobre de tot la felicitat de la seva enamorada, i ajudarà el Christian a consolidar el festeig amb unes meravelloses cartes d’amor. Kevin Harrison (Nova Orleans, 1994 -  ) fa el paper d’un enamorat poc dotat per a la paraula i aquesta mancança permet de reproduir moltes de les situacions còmiques de l’obra original, perquè la Roxanne no encaixa en un rol de figa-flor ni s’acontenta amb ser l’objecte de desig. Ella en vol més, exigeix que li desvetllin emocions amb la paraula i les accions més enllà dels clixés. Desitja casar-se per amor i rebutja el matrimoni de conveniència que li proposa un noble d’edat madura, malgrat ser òrfena i no tenir un ral. L’assetjament  d’aquest home l’empeny a un casament precipitat amb el Christian i la venjança del rival passa per enviar la companyia del Cyrano a la guerra i, amb ell, tots els seus soldats, també el flamant nuvi, que no té temps ni de consumar el matrimoni. D’embolic en embolic, de duel en duel, verbal o esgrimit, la narració avança, amb un elenc de secundaris espectacular per expressió facial i timbre de veu. Esmento Ben Mendelsohn, triat per al rol del noble pretendent de la Roxanne, i Monica Dolan, que fa el paper de dama de companyia de la jove. Amb recança m’abstinc de citar-los tots, perquè no acabaria. Quan quasi tot és dat i beneït, i només manca esperar el retorn o la mort, entre les privacions del front, el Cyrano troba temps per escriure cada dia a la Roxanne i tramet les cartes com si les escrigués el Christian. Les circumstàncies del festeig i el casori, unides a l’ajut que ha rebut per guanyar el cor de la Roxanne, minen la confiança del Christian, el qual es veu consumit per la inseguretat i la gelosia. L’adaptació de Wright és molt explícita a l’hora de reflectir la transformació de l’amistat en rivalitat a causa d’aquests equívocs i presenta canvis notoris amb l’obra de Rostand i l’adaptació de Jean-Paul Rappeneau. Mentre la versió més fidel mostra un Christian madur que anima el Cyrano a confessar la veritat, a l’adaptació de Wright i Schmidt veureu un Christian desesperat. Ja no morirà a la guerra per una fatalitat, ans hi deixarà la pell en una càrrega suïcida per reivindicar-se com un home d’honor i alhora aplanar el camí per a l’amic que tant l’ha afavorit. El recurs al defecte físic per justificar la renúncia a expressar l’enamorament significa, en darrer terme, una falta d’orgull: creure que els altres no saben estimar de debò i solament un mateix atresora l’amor autèntic separa el Cyrano de la Roxanne. A l’escena final, Roxanne confirma el que ja s’intuïa des del festeig amb el Christian: si bé la bellesa corporal pot atraure l’atenció, no la fa enamorar, ni es decideix per la passió o pel desig que hi posa l’home, ans per les emocions que li sap desvetllar amb una conversa interessant i culta. A la fi, descobreix l’amor no declarat gràcies a la recitació de memòria de la carta de comiat d’en Christian, a càrrec d’en Cyrano, amb tot just una mirada al paper per fer veure que llegeix. Per això, davant la declaració amorosa de la Roxanne, ”I have always loved Cyrano”, el Cyrano interpretat per Dinklage respon: “And I loved my pride”, una confessió del tot adient per a un home equivocat, que en una altra vida de ficció va dir alt i clar: “A Lannister always pays his debts”.   Més informació: Joe Wright a les Biblioteques Cyrano a la Viquipèdia Joe Wright a la Viquipèdia Buchanan, Kyle. “Peter Dinklage on Cyrano and life after Game of thrones”. The New York Times. The Projectionist (22 desembre 2021). Consulta: 1 febrer 2024. Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

Grizzly man

Poques històries reals són tan colpidores com aquesta: en el seu afany per protegir els ossos grizzly, Timothy Treadwell passa tretze estius vivint prop d’ells en una reserva natural. Lluny de fer cas als advertiments de les autoritats del parc sobre el perill del seu comportament, Treadwell persisteix i es dedica a documentar la seva convivència en incomptables vídeos que utilitzarà per a la divulgació i protecció de l’espècie a través de la fundació Grizzly People. El 2003 Treadwell i la seva parella moren atacats pels ossos que tant estimaven. El director bavarès Werner Herzog crea aquest documental a partir de les mateixes filmacions de Treadwell i d’entrevistes a persones properes a ell i a la seva tasca, així com a treballadors del parc i biòlegs. El resultat és impactant tant per la cruesa dels fets explicats com pels debats que planteja al voltant de l’ecologisme o els límits entre humà i animal.  A Així parlà Zaratustra, el clàssic filosòfic de Nietzsche, un ancià demana al protagonista si no voldria ser “ocell entre els ocells i os entre els ossos”. La vida de Treadwell pot fer pensar tota ella en una resposta a aquesta pregunta: la voluntat d’un home d’abandonar la humanitat, meitat missió sacrificial, meitat fugida d’una societat on no acaba d’encaixar. La veu narradora, de caràcter marcadament literari i pertanyent al mateix Herzog, ho diu ben clar cap a la meitat del metratge: la veritable lluita de Treadwell no és contra els caçadors furtius, sinó “contra la mateixa civilització”. Dues escenes clau 1. L’entrevista al director del museu Alutiiq, cultura nadiua d’Alaska, que declara: “Quan passes molt temps amb els ossos, especialment quan estàs al camp amb ells dia rere dia, hi ha un cant de sirenes, hi ha una crida que et fa voler anar-hi i passar més temps al seu món. Perquè és un món més simple, meravellós”. Després, preguntat per la mort de Treadwell, explica: “On vaig créixer, els ossos ens eviten i nosaltres els evitem a ells. No estan habituats a nosaltres. Si ho miro des de la meva cultura, Timothy Treadwell va creuar un límit amb el qual havíem viscut durant anys. És un límit no pronunciat, un límit desconegut. Però quan sabem que l’hem creuat, en paguem el preu”. 2. La trobada de Herzog amb una amiga propera a la parella per afrontar junts l’àudio que va quedar enregistrat a la gravadora de Treadwell durant l’atac que va causar-li la mort. En una decisió brillant, el director decideix no incloure el material sonor a la pel·lícula i, en lloc d’això, enregistrar-se ell mateix escoltant-lo amb auriculars davant l’amiga. En acabar, s'hi dirigeix seriosament: “No escoltis mai això”. “Ho sé, Werner, no ho faré”, respon ella.  Més informació Altres pel·lícules de Werner Herzog a les Biblioteques Werner Herzog a IMDB Lloc web de la fundació de Timothy Treadwell  Article al diari Ara sobre l’emissió al programa Sense Ficció de 3cat Material sobre els ossos a les Biblioteques Recomanat per Chantal Poch. Bib. Gironella.

Els Encantats

Després de la seva recent separació, Irene s'enfronta per primera vegada a l'absència de la seva filla de quatre anys, que està passant uns dies amb el seu pare. Incapaç d'adaptar-se a aquesta nova realitat, decideix viatjar a un petit poble del pirinenc català on té una casa, buscant recuperar la seguretat i la calma que sent que fa temps ha perdut. Però el lloc, que en el passat va ser tan familiar, es presenta a poc a poc tan aclaparador com la seva nova vida i l'acabarà forçant a deixar de fugir per a enfrontar-se a les seves pors. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

20.000 especies de abejas

Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives de la resta i no entén per què. Tots al seu voltant insisteixen a cridar-li Aitor però no es reconeix en aquest nom ni en la mirada dels altres. La seva mare Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per a viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on resideix la seva mare Viró i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i la producció de mel. Aquest estiu que canviarà les seves vides obligarà a aquestes dones de tres generacions molt diferents a enfrontar-se als seus dubtes i temors. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Elemental

Ambientada en Ciutat Element, on conviuen habitants de foc, aigua, terra i aire. La protagonista de la història és Candela, una jove forta, enginyosa i amb caràcter, l'amistat del qual amb un noi sensible, afable i tranquil, anomenat Nil, canvia la seva perspectiva sobre el món en el qual viuen. És cert que els elements no poden barrejar-se? *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Soy el número Cuatro

“Soy el número Cuatro” és la primera de la saga de set novel·les de Los legados de Lorien, de Pittacus Lore. El llibre ens explica que nou criatures extraterrestres, amb forma humana i que posseeixen superpoders, son enviats a la terra. L’objectiu no és altre que tornar-se més forts per eliminar als seus enemics, una altra raça extraterrestre que els vol exterminar. Jhon (un de tants noms que utilitza el protagonista al llarg de la novel·la), junt amb el seu protector Henri es veuen obligats a fugir, ja que els enemics els han trobat abans. Amagant-se per sobreviure poc a poc Jhon es va entrenant i va trobant solucions i respostes, mentre ens expliquen la història de Lorien de fons i de la seva caiguda en desgràcia. Recomano la lectura, especialment als amants de la ciència ficció, ja que és un llibre amè, que des d’un inici desperta l’interès del lector i té un final amb un clímax de tensió que enllaça amb els llibres posteriors de la saga. El llibre va ser adaptat al cinema, però lamentablement es van quedar amb la primera entrega.   Més informació: Pittacus Lore a les Biblioteques "Soy el número cuatro" a la Viquipèdia Recomanat per Xavier Imedio Pereira. Bib. Districte 4. Terrassa. 

Los Niños lobo

Ens trobem amb la pel·lícula Wolf Children, una de les obres mes conegudes de Mamoru Hosoda.  Ens explica una història sobre el curs de la vida, la família i les decisions que porten a canvis dràstics. La història escrita Hosoda juntament amb Satoku Okudera, ens explica la vida de la Hana, una jove universitària que s’enamora de Takao, un home llop.  D’aquell amor molt aviat naixen dos nens: Yuki i Ame, que com el seu pare tenen la facultat de convertir-se en llops. El destí fa que Hana es quedi sola amb els dos nens. Per protegir el seu secret i buscar una vida tranquil.la es traslladen a viure a les muntanyes. En aquest nou entorn te que aprendre tot lo necessari per sobreviure juntament als seus llops. Tot i els esforços els petits creixeran i faran front a una important decisió que els marcarà per sempre. Per aquesta pel·lícula el director ha guanyat diferents estatuetes, entre elles Millor Pel·lícula d’Animació al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, premis als Manichi Film Awards de Japó, Festival d’Oslo, etc.  El director és un dels referents actuals del cinema d’animació japonès. És autor de llargmetratges com Belle (2021), Mirai, mi hermana pequeña (2018), El niño y la bestia (2015), Summer wars (2009).... Produccions que han impactat al públic per una estètica caracteritzada per la qualitat d’imatge i el detall de les composicions visuals. Les seves pel·lícules expliquen històries profundes amb una gran imaginació. Amb Wolf Children trobem una oda a la família, però en especial a les mares.   Més informació: Mamoru Hosoda a les Biblioteques Mamoru Hosada a la Viquipèdia Fitxa Recomanat per Anna Capdevila. Bib. de Mira-sol Marta Pessarrodona. Sant Cugat del Vallès.

El Hombre del norte

Crua, visceral, brutal, pel·lícula sense censura. Aquesta és la nova proposta del director Robert Eggers (EE.UU., 1983). Una cinta repleta d'acció, drama, aventures, i molta brutalitat. Es podria parlar de la típica historia de venjança, on el fill un cop ha crescut (imponent Alexander Skarsgard), busca venjar la mort del seu pare.  Cinta ambientada en temps de vikings, on es pot palpar tota sensació de fredor, de foscor, de cruesa i crueltat. Compta amb una posada en escena ben destacable, reflectint els paissatges nordics com un dels elements principals de la història narrada. La història, per molt simple que pugui resultar, no deixa d'impactar, perturbar i encisar a l'espectador tot junt a la vegada. Especial menció mereix l'actuació de Nicole Kidman, com a mare del nostre protagonista.   Més informació: Robert Eggers a les Biblioteques Robert Eggers a la Viquipèdia "El hombre del norte" a la Viquipèdia Fitxa Filmaffinity Recomanat per Adrià Serra Álvarez. Bib. del Nord. Sabadell. 

Vive como quieras

El director de cinema Frank Capra i el guionista Robert Riskin van decidir adaptar l’obra teatral de George F. Kaufman i Moss Hart, “You can’t take it with you”, guanyadora del premi Pulitzer de teatre al 1937 i amb 838 funcions a la seva esquena. Semblava una aposta segura i així va ser. La pel·lícula protagonitzada per Jean Arthur i James Stewart va guanyar els Oscars a millor pel·lícula i millor director al 1938. Al film, en Tony i l’Alice s’enamoren. I un fet que hauria de ser d’allò més normal es transforma en un problema perquè les seves famílies veuen la vida de maneres diferents. La d’en Toni valora els diners i el poder. La de l’Alice gaudir de la vida fent el que més els agrada. Aquesta obra segueix les temàtiques típiques d’en Capra: la família, la solidaritat, l’exaltació dels valors humans per sobre dels materials... tot enfocat des d’un punt optimista, amb alguns personatges deliciosament pintorescos i divertides situacions que acaben sent memorables.   Més informació: Frank Capra a les Biblioteques Frank Capra a la Viquipèdia Vive como quieras Recomanat per Bib. Ripollet.

Llenos de gracia

Estiu de 1994. Marina, una monja molt atípica, arriba a una escola socialment depauperada que és a punt de tancar portes. Els alumnes posen a prova la seva paciència i, ben aviat, són conscients que aquesta dona no només té una gran força moral sinó també una imaginació sense límits. En un entorn difícil i saltant-se algunes normes decideix crear un equip de futbol i això ho canvia tot. A banda de canalitzar energies, l'esport esdevé una eina bàsica per a fomentar valors com la capacitat de lluita i el treball en equip.  La interpretació de Carmen Machi en el paper principal és de les que enamoren, igual com les de la resta del repartiment, entre les quals destaca Paula Usero. Una pel·lícula que es pot veure en família i que obre debat sobre el funcionament de la nostra societat Recomanat per Anna Cabeza de la Biblioteca del Nord de Sabadell 

Las Diabólicas

El director d'un col·legi, el senyor Delasalle, conviu amb la seva esposa i la seva amant, la professora Horner. Però les dues dones, cansades de patir la constant tirania i maltractaments de l'home que comparteixen, decideixen que aquesta situació no pot continuar...   *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

El Triángulo de la tristeza

Després de la Setmana de la moda, Carl i Yaya, parella de models i influencers, són convidats a un iot en un creuer de luxe. Mentre que la tripulació brinda totes les atencions necessàries als rics convidats, el capità es nega a sortir de la seva cabina, malgrat l'arribada imminent del cèlebre sopar de gala. Els esdeveniments prenen un gir inesperat i l'equilibri de poder s'inverteix quan s'aixeca una tempesta que posa en perill el confort dels passatgers.   *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Decision to leave

Hae-Joon, un veterà detectiu, investiga la sospitosa mort d'un home en el cim d'una muntanya. Aviat, començarà a sospitar de Sore, la dona del difunt, mentre l'atracció que sent per ella li desestabilitzarà.   *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

Babylon

Basada en el polèmic llibre “Hollywood Babylon” del cineasta Kenneth Anger, Babylon està ambientada en Los Angeles durant els anys 20, i explica una història d'ambició i excessos desmesurats que recorre l'ascensió i caiguda de múltiples personatges durant una època de desenfrenada decadència i depravació en els inicis de Hollywood. *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals

La Maternal

Carla és una jove rebel de 14 anys que es queda embarassada del seu millor amic, l’Efrain. Viu en un vell restaurant de carretera als afores d'un poble amb la seva jove mare soltera. Quan la treballadora social s'adona que està embarassada de cinc mesos, Carla ingressa en 'La Maternal', un centre per a mares menors d'edat on comparteix el seu dia a dia amb altres joves com ella. Juntes amb els seus bebès, s'enfrontaran a aquest nou món d'adults per al qual no els ha donat temps a preparar-se.     *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Suro

L’Helena i l’Ivan marxen a viure a una masia heretada amb un bosc d’alzines sureres, del qual en volen treure profit, per fer-ho contractaran un grup de la zona, compost per obrers del territori i immigrants marroquins subcontractats. Els conflictes de raça, sexe i classe aniran apareixent mica en mica i posaran a prova els seus ideals.   *Recomanat per  Xarxa de Biblioteques Municipals 

As Bestas

Antonie i Olga són una parella francesa que fa temps es va instal·lar en una petita aldea de l’interior de Galícia. Un conflicte amb els seus veïns, els germans Anta, farà que seva vida no sigui tan idíl·lica com tenien previst.  *Recomanat per la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Muñecos infernales

La filmografia del nord-americà Tod Browning va desenvolupar-se a cavall entre el cinema mut i el sonor i va ser especialment remarcable en el gènere del terror, dins el qual va realitzar les seves millors pel·lícules. Algunes de les més destacables van ser Garras humanas (1927), Más allà de Zanzíbar (1928), Dràcula (1931) amb Bela Lugosi i la mítica Freaks (1932), titulada aquí La parada de los monstruos. També el film que recomanem a continuació, Muñecos infernales (1936).  Paul Lavond, és un banquer injustament empresonat durant disset anys que s’escapa amb el propòsit de venjar-se dels qui el van trair. Ho fa amb un altre pres, un científic boig que ha descobert una formula per reduir la grandària dels éssers humans i dominar-los perquè actuïn a la seva conveniència. Lavond se n’aprofita i viatja a París, on instal·la una botiga de joguines. Mentrestant, orquestra la revenja i es guanya la simpatia de la seva filla de forma encoberta, ja que ella l’odia en desconèixer la veritat.  Browning no va poder comptar amb el seu actor fetitxe, l’Home de les mil cares Lon Chaney, mort uns anys enrere, a qui el paper protagonista li hagués anat com anell al dit (passa gran part del metratge disfressat de velleta adorable). Per sort, hi havia un altre excel·lent actor, el guanyador d’un Oscar Lionel Barrymore, recordat per les seves intervencions en films imprescindibles com Vive como quieras (1938), ¡Qué bello es vivir! (1946) o l’aclaparadora Remordimiento (1932) d’Ernst Lubisch. Com a curiositat val a dir que Lionel formava part d’una nissaga d’actors important, era el germà gran d’Ethel i John Barrymore i el besoncle de Drew Barrymore. Una cosa similar ocorre amb l’actriu principal, Maureen O’Sullivan, la Jane de les pel·lícules de Tarzan amb Johnny Weissmuller, una bellesa contemporània lluny dels estàndards del cinema mut, ja que entre les seves filles hi ha ni més ni menys que Mia Farrow. Un altre punt fort del film són els efectes especials, realment fantàstics. Podria afirmar-se que van uns vint anys avançats a la seva època. Els espectadors d'aquells temps devien obrir uns ulls com taronges. D’alguna manera compensen l’argument, no gaire original. En aquest sentit és d’agrair la durada ajustada del film (79 minuts), tot un exemple de com narrar una història de forma efectiva sense esgotar el personal (més d’un cineasta actual hauria de prendre'n nota).   Més informació: Tod Browning a les Biblioteques Tod Browning a la Viquipèdia Muñecos infernales a la Viquipèdia Fitxa Filmaffinity Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona.

El Último duelo

Drama històric dirigit per Ridley Scott i protagonitzat per Matt Damon, Adam Driver, Jodie Comer i Ben Affleck. La trama es desenvolupa a França durant el segle XIV i explica la història real de dos cavallers que es veuen embolicats en un conflicte (una presumpta violació), que desemboca en un judici i un posterior duel per determinar la veritat. El film destaca per la seva narrativa no lineal i el seu enfocament als punts de vista dels personatges principals, cosa que li dóna un ritme únic i una profunditat emocional autèntica. El repartiment ofereix actuacions notables, especialment Jodie Comer, que interpreta amb poder i subtilesa la dona agredida. Ridley Scott recrea de manera precisa el món medieval on es desenvolupa l’acció. La fotografia i la música també són destacables, creant una atmosfera autèntica i emotiva. Ens trobem davant d’una pel·lícula intensa que ofereix una història commovedora sobre la justícia, la veritat i la violència sexual en el marc de l'últim duel judicial a França el 1386.   Més informació: Ridley Scott a les Biblioteques "El último duelo" a la Viquipèdia Ridley Scott a la Viquipèdia Filmaffinity Recomanat per Bib. Singuerlín Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

The Lady in the van

Mitad ficción mitad autobiográfica, Alan Bennett describe en "La dama de la furgoneta" su particular relación con una anciana que aparca su furgoneta en el carril de su casa de Crescent Road, en el barrio londinense de Camdem Town. Ella afirma que su casa está cerca del Sr. Bennett y, aparentemente, el hombre parece interesado en ella. Sin embargo, la señorita Shepherd tiende a guardar su basura, papel higiénico, servilletas y otros desechos debajo de su camioneta y, de vez en cuando, entra a la casa de Bennett para usar su baño. Pronto se convierte en una molestia, una mujer en tierra de nadie. En realidad, ella no tiene adónde ir. Sin hogar y sin familia, su familia se convierte en el Sr. Bennett y la gente de Crescent Road. Al final cede a las pretensiones de su trabajadora social y acepta ir al Centro Social de Día donde se baña, se recompone un poco y regresa a su furgoneta a morir.   Més informació: Alan Bennett a les Biblioteques Alan Bennett a la Viquipèdia The Lady in the van a la Viquipèdia Lecturalia Recomanat per Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

Nop

Jordan Peele, nascut el 21 de febrer de 1979, és un aclamat director, guionista i productor nord-americà. Va començar la seva carrera en el món de l'espectacle com a membre del duo còmic "Key & Peele", juntament amb Keegan-Michael Key. El seu debut com a director va ser l'any 2017 amb la pel·lícula "Get Out" o s'aborden temes de raça i discriminació d'una manera innovadora i provocadora. Peele va ser premiat al Millor Guió Original als Premis de l'Acadèmia. La seva següent pel·lícula va ser "Us" (2019). On també explora temes socials a través del gènere del cinema de terror. Jordan Peele és conegut per barrejar temes tan dispars com l'humor i l'horror, amb un enfocament atrevit i un estil de narrativa perspicaç. NOP transcorre al Vall de Santa Clarita (Los Angeles. EEUU). OJ i Emerald Haywood (dos germans), han heretat el ranxo de cavalls del seu pare, el llegendari Otis Haywood , conegut en la indústria cinematogràfica per ser el millor domador de cavalls per a cinema i televisió. Al costat del ranxo es troba Jupiter's Claim, un parc temàtic familiar basat en la història i estètica de l'època la febre de l'or californiana, gestionat per pastors evangèlics i pel seu propietari, Ricky "Jupe" Park , una estrella de cinema infantil amb una tràgica història al darrere. OJ i Emerald comencen a viure fenòmens inexplicables a la seva propietat i intenten registrar que és el que està passant amb càmeres. Decidits a descobrir, se submergeixen en situacions cada vegada més complexes i perilloses fins que acaben per posar en risc l'única cosa que tenen: el negoci del seu pare... A la producció més ambiciosa de Peele es barregen enfocaments i gèneres diferents: terror, ciència-ficció, comèdia, drama i elements del western. La trama d'aquesta producció manté a l'espectador en constant tensió esperant la seva resolució.   Més informació: Jordan Peele a les Biblioteques Jordan Peele a la Viquipèdia Recomanat per Marta Serrano. Bib. del Fondo. Santa Coloma de Gramenet. 

La Emperatriz rebelde

La nit de Nadal de 1877, Elisabeth d'Àustria (Vicky Krieps) compleix 40 anys i es considerada oficialment una dona gran. Primera dama d'Àustria, dona de l'emperador Franz Joseph I (Florian Teichtmeister), no té dret a expressar-se i s'ha de mantenir bonica i jove per sempre en el paper d'emperadriu. Per satisfer aquestes expectatives, adopta un estricte règim de dejuni, exercicis, perruqueria i mesurament diari de la seva cintura. Asfixiada per aquestes convencions, i amb una necessitat voraç de coneixement i de viure, cada cop es rebel·larà més contra aquesta imatge. Aquest relat fictici d'un any en la vida de l'emperadriu Sissi esdevé un biopic poc convencional recolzat per la brillant interpretació de Vicky Krieps (La isla de Bergman, El hilo invisible, El hombre más buscado), per la bellesa de les seves imatges, i per una exquisida ambientació en la que s’introdueixen elements anacrònics com la banda sonora. La emperatriz rebelde (Corsage, 2022) és el darrer llargmetratge de la directora, guionista i activista cultural Marie Kreutzer (Graz, Àustria, 1977). També ha dirigit El suelo bajo mis pies (Der Boden unter den Füßen, 2019) i The Fatherless (Die Vaterlosen, 2011). Guanyadora del premi a la millor pel·lícula al BFI London Film Festival, i del premi com a millor interpretació (Vicky Krieps) al Festival de Cannes 2022 i als Premis del Cinema Europeu EFA 2022.   Què n’ha dit la crítica? "El retrato psicológico de Kreutzer juega a esos anacronismos que inauguró la María Antonieta de Sofía Coppola con una banda sonora pop, algún que otro objeto extemporáneo y una envolvente puesta en escena”. Elsa Fernández-Santos (El País) Més informació: Reportatge al programa ‘Días de Cine’ (rtve) Marie Kreutzer a IMDB  Documental Women Make Film: una nueva road movie a lo largo de la historia del cine a les Biblioteques   Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

Holy Spider

Una periodista de Teheran se submergeix als barris amb pitjor reputació de la ciutat sagrada de Mashhad per investigar una sèrie de feminicidis. Aquests crims són obra de l'anomenat "Killer Spider", un assassí en sèrie que vol netejar la ciutat dels seus pecats i que ataca prostitutes a la nit. La pel·lícula està basa en la història real de Saeed Hanaei, un assassí en sèrie que el 2001 va matar setze dones en nom de Déu. Aquest thriller policíac que denuncia l'odi a les dones a la societat iraniana, tot i ser una proposta visual i narrativa força arriscada, va obtenir una molt bona rebuda per part de la crítica. Entre d'altres, ha guanyat el Premi a millor actriu al Festival de Cannes 2022 i al Festival de Sevilla 2022 i el Premi a millor pel·lícula als Premis del cinema alemany (Lola 2023). Holy Spider. Araña sagrada (Holy Spider, 2022) és el tercer llargmetratge del director i guionista iranià Ali Abbasi (Teheran, 1981). Anteriorment, ha dirigit Border (2018) i Shelley (2016).   Què n’ha dit la crítica? "La mujer asediada según la mirada hipnótica de Ali Abbasi (...) El director (...) regala ahora un 'thriller' magnético con el poder de las metáforas que explotan sobre el machismo, el feminicidio y otros accidentes del patriarcado". Luis Martínez (Diario El Mundo) Més informació: Reportatge de Holy Spider al programa ‘Días de Cine’ (RTVE) Ali Abbasi a IMDB Y nació el asesino en serie : el origen cultural del monstruo en el cine de terror estadounidense / Erika Tiburcio Moreno   Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

El acontecimineto

Una jove estudiant brillant, amb un futur prometedor al davant, s'enfronta a un embaràs no desitjat als anys seixanta, una època en què l'avortament era il·legal a França. A mesura que el seu embaràs avança, Anne (Anamaria Vartolomei), se sentirà cada vegada més atrapada i desesperada. Un retrat brutal i honest d'una dona jove lluitant contra les restriccions socials i legals per prendre decisions sobre el seu propi cos i el seu futur. La pel·lícula està basada en la novel·la autobiogràfica de l'escriptora Annie Ernaux, L'événement. Publicada el 2000, relata un episodi clau en la vida de l'autora: l'avortament que va dur a terme el 1963, quan tenia vint-i-un anys i just estava acabant la carrera universitària i preparant una tesina sobre la dona en el surrealisme. Audrey Diwan (1980) és una periodista, escriptora, guionista i directora de cinema francesa d'origen libanès. És membre de Collectif 50/50, una ONG francesa que promou la igualtat entre homes i dones a la indústria cinematogràfica. Amb El acontecimiento (L'événement, 2021), Diwan va obtenir el Lleó d'Or a la millor pel·lícula i el Premi del Jurat de la Critica Internacional-FIPRESCI de la 78ena Mostra Internacional de Cinema de Venècia 2021. Convertint-se així, en la sisena dona que guanya el Lleó d'Or; la primera fou Margarethe von Trotta el 1981.   Què n’ha dit la crítica? "Convierte el aborto en un duro, febril y extremadamente riguroso testimonio emocional y político (...) La directora adapta la novela de manera magistral". Luis Martinez (Diario El Mundo) Més informació: L’esdeveniment d’Annie Ernaux a les Biblioteques Reportatge al programa ‘Días de Cine’ (RTVE) Audrey Diwan a IMDB Documental Women Make Film: una nueva road movie a lo largo de la historia del cine a les Biblioteques   Recomanat per Glòria Massana Figueras. Biblioteca el Molí de Molins de Rei.

El Coche fúnebre a rayas

A "El cotxe fúnebre a ratlles", el detectiu Lew Archer rep del coronel Mark Blackwell l’encàrrec trivial d’investigar els antecedents i la personalitat de Burke Damis, un pintor pobre, rebel i desconegut que amenaça convertir-se en marit de la seva filla única, pròxima a rebre un substanciós llegat. Tot i això, la investigació rutinària aviat es veu complicada per una desaparició i per un assassinat, relacionats amb Damis, i es desencadena una trepidant successió d'esdeveniments que descobreix progressivament el particular entramat de dolor, passió i frustració que articula les accions i omissions dels personatges. Macdonald va ser el primer hereu del llegat literari de Dashiell Hammett i Raymond Chandler com a escriptors de novel·la negra. A l'estil dels seus predecessors afegeix una mica de densitat psicològica i més disseny dels caràcters. A més, les trames de Macdonald són més complexes i ronden sempre sobre lamentables secrets de família; els fills pròdigs són tema recurrent. Com a dada curiosa, l'escriptor Jaume Fuster traduí al català el nom de Lew Archer i va crear Lluís Arquer, detectiu protagonista del recull "Les claus de vidre", que vol ser un homenatge a la novel·la 'La clau de vidre', de Dashiell Hammett.   Més informació: Ross Macdonald a les Biblioteques Ross Macdonald a la Viquipèdia Recomanat per Joan R. Herredor. Bib. Pública de Cabrils.

En los márgenes

El compte enrere de tres personatges, amb sengles històries entrellaçades, que tracten de sobreviure a 24 hores claus que poden canviar el curs de les seves vides. La pel·lícula explora l'efecte que una situació d'estrès econòmic té sobre les relacions personals, i com l'afecte i la solidaritat poden ser un motor per a tirar endavant.   

Grease

Estiu de 1959. Sandy (Olivia Newton John) i Danny (John Travolta) han passat un romàntic i meravellós estiu junts, però, quan les vacances s'acaben, els seus camins se separen. Inesperadament, tornen a veure's en l'institut Rydell, però l'actitud de Danny ja no és la mateixa: ja no és el noi encantador i atent que va enlluernar a Sandy.    *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El Hombre que mató a Liberty Valance

Ransom Stoddard (James Stewart), ancià senador del Congrés dels Estats Units, explica a un periodista per què ha viatjat amb la seva dona (Vera Miles) per a assistir al funeral del seu vell amic Tom Doniphon (John Wayne). La història comença molts anys abans, quan Ransom era un jove advocat de l'est que es dirigia en diligència a Shinbone, un petit poble de l'Oest, per a exercir l'advocacia i imposar la llei. Poc abans d'arribar, va ser atracat i colpejat brutalment per Liberty Valance (Lee Marvin), un temut pistoler.   *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Modelo 77

Presó Model, Barcelona 1977. Manuel (Miguel Herrán), un jove comptable, empresonat i pendent de judici per cometre un desfalc, s’enfronta a una possible pena d’entre 10 i 20 anys, un càstig desproporcionat per a la quantia del seu delicte. Aviat, amb el seu company de cel·la, Pino (Javier Gutiérrez), s’uneix a un grup de presos comuns que s’està organitzant per exigir una amnistia. S'inicia una guerra per la llibertat que farà trontollar el sistema penitenciari espanyol. Si les coses estan canviant fora, a dins també ho hauran de fer dintre.  

El Arca rusa

Tot i que el jurat del Festival de Cannes 2002, presidit per David Lynch, la deixés fora del palmarès d’aquella edició, “El arca rusa” es va convertir instantàniament en una fita cinematogràfica entre la cinefília de tot el món. El seu director, Aleksandr Sokúrov, no era en absolut un novell dins el gremi. En actiu des de mitjans dels anys setanta, ja era un dels noms clau del cinema soviètic i un autor reconegut i recurrent dins el circuit de festivals, amb participacions a certamens com els de Berlín o ja anteriorment a Cannes en dues ocasions, entre molts altres.   Però “El arca rusa” era un projecte destinat a deixar empremta: més de dos mil intèrprets en el seu repartiment; accés a trenta-tres de les sales del Museu Hermitage per a representar tres-cents anys d’història russa; tres orquestres a disposició…i sobretot, l’audàcia de compactar-ho tot en un sol pla seqüència de noranta-sis minuts. Tan sols Hitchcock amb “La soga” s’havia atrevit abans amb una filmació tant llarga sense talls (pura màgia del muntatge, perquè el material fílmic de l’època no ho permetia). Un cúmul d’ingredients que la van convertir en un film imprescindible per als paladars més inquiets de l’època, i en una obra de culte per a les noves generacions cinèfiles d’ara. Alhora, la seva radicalitat de forma (i de fons: sovint el cinema de Sokurov transita territoris reals i onírics per igual, amb un to contemplatiu) la condemnava fora del radar mediàtic. En definitiva, “El arca rusa” és una pel·lícula com de ben segur no haureu vist cap d’igual abans. Un insòlit viatge en el temps, sensorial i aclaparador, en el qual pràcticament anem de bracet d’un sorneguer diplomàtic francés del segle XIX, que ens fa d’amfitrió mentre diverses personalitats històriques del pais eurasiàtic ens avancen, ens contemplen, i queden enrera a mesura que avancem en la història (i en la Història).    En la edició en DVD que us recomanem la gaudireu, a més, remasteritzada.   Més informació: Aleksandr Sokurov a les Biblioteques Aleksandr Sokurov a la Viquipèdia Recomanat per Arnau Espinach. Bib. Joan Pomar i Solà. Sant Esteve de Sesrovires. 

Belfast

Kenneth Branagh se serveix dels seus records personals d’infantesa per signar una coming of age[1] situada a Irlanda del Nord a finals dels 60. En una època tempestuosa en molts sentits, la vivència del petit Buddy és la del nen que veu com el seu món, fins llavors segur, trontolla i s’esquerda. A banda de descobrir la violència desfermada i sense sentit, el protagonista experimentarà el dol i la pèrdua, però també l’amistat i la fantasia, i la capacitat única que tenim el éssers humans per desconnectar cap a altres realitats. Feia anys que Brannagh no lliurava una història tan personal ni tan allunyada del mainstream (ara que ja s’havia identificat amb el Poirot), i cal reconèixer-li l’esforç que ha posat en Belfast per evitar caure en el més lacrimògen. L’aposta pel blanc i negre ja dona una idea de les concessions a que està disposat, i encara que hi ha moments en que no pot evitar voler agradar, el to general és d’estar davant d’una més que correcta obra. De tots els premis a que aspirava, molts van coincidir a assenyalar que era el millor guió de l’any: els Oscar i els Globus d’Or; a Toronto es va endur el premi del públic.   Danny Boyle triant pel·lícules al videoclub:   Recomanat per Jaume Felipe. Biblioteca Maria Àngels Torrents i Rosés de Sant Pere de Riudebitlles  

The Old man & the gun

Forrest Tucker (Robert Redford) és un lladre de bancs que, amb vuitanta anys i després d’haver fugit de la presó divuit vegades, viu en una llar de jubilats i ha trobat l'amor de la seva vida, Jewel (Sissy Spacek). Malgrat tot, encara no ha renunciat a la seva passió pels atracaments i quan un dia veu el detectiu John Hunt (Casey Affleck) per televisió, decideix donar un darrer cop. Fins aquí la sinopsi de rigor, que podria ser la d’una pel·lícula més de lladres i serenos. Però no ho és, sobretot per dos motius: en primer lloc, per un ritme pausat (que no lent), una mirada un punt nostàlgica i emotiva (que no trista) i un subtil sentit de l’humor que el director David Lovery sap donar de manera molt encertada a tot el film; i en segon lloc, i és aquí on volíem arribar, per Robert Redford. La gran estrella del cinema (actor, director, productor, fundador del Festival de Cinema de Sundance, etc.) interpreta aquí el seu darrer paper, i ho fa amb un personatge fet a mida: elegant, seductor, amable i convincent. Robert Redford fent de Robert Redford? Potser sí, però quina meravella. Aquest aire de comiat amara inevitablement tota la pel·lícula, que no pot (ni segurament vol) defugir un cert to crepuscular i que s’acaba convertint en el millor testament cinematogràfic possible d’un actor de llegenda.   Més informació: David Lowery a les Biblioteques The Old man & the gun a la Viquipèdia David Lowery a la Viquipèdia Robert Redford a les Biblioteques Recomanat per  Bib. Ferran Soldevila. Santa Maria de Palautordera. 

La naranja mecánica

Una de les obres més controvertides de la literatura contemporània, convertida en obra de culte gràcies a l’adaptació cinematogràfica de Stanley Kubrick. Burgess va començar a escriure la novel·la l’any 1961, just després del retorn a Anglaterra de la seva època com a professor a Malàisia. Un cop establert al seu país natal, l’autor té la percepció del notable canvi que ha experimentat la societat anglesa mentre era fora. Aquest pessimisme es veu agreujat pel patiment d’una misteriosa malaltia que l’autor creu, erròniament, que és un tumor cerebral. El títol de la novel·la prové de l’expressió «As queer as a clockwork orange” que el mateix autor tradueix com es extraño hasta el límite de lo extraño. La trama es basa en un fet ocorregut a la seva primera dona, Lyne Jones, que va ser agredida i violada per un grup de soldats desertors nord americans. A banda del títol, Burgess es va cuidar molt de donar sentit a l’estructura de l’obra. Concebuda en tres parts, cadascuna de les quals inclou 7 capítols, l’obra conté un total de 21 capítols: un número simbólico de la madurez humana en la aritmología tradicional. Àlex, el protagonista i vuestro humilde narrador té 15 anys quan comet tots els actes violents amb la seva banda. Tot el que es pugui explicar de la novel·la referent a la violència dels protagonistes es queda ben curt. L’autor no dubta en recrear-se en el delirium tremens dels adolescents. Burgess, com a bon catòlic, creu en la redempció d’Àlex, no gràcies al mètode Ludovico, sinó a partir de la seva elecció personal i moral. La novel·la està escrita en nadsat, un llenguatge inventat per Burgess a partir una barreja de rus, anglès amb tocs d’alemany i el bolo de los gitanos. L’equivalent rus al sufix -teen anglès és nadsat i així s’anomena el dialecte juvenil empleat pels protagonistes de la novel·la. La traducció del nadsat per al guió espanyol de la pel·lícula va anar a càrrec de l’escriptor Vicente Molina Foix, autor que participa al documental La naranja prohibida (2021) sobre l’estrena de la pel·lícula a l’Espanya franquista. L’edició especial 60 aniversari, a banda d’incloure el glossari nadsat-castellà, conté una interesant introducció a càrrec d’Andrew Biswell sobre la gènesi de l’obra i la relació de l’autor amb Kubrick, així com articles del propi Burgess, entrevistes amb l’autor i la reproducció de part del manuscrit original de la novel·la. Més informació: A Clockwork orange - The International Anthony Burgess Foundation La naranja mecánica a Tusitala451.blog

El Acusado

Els Farel són una parella poderosa: en Jean és un destacat expert francès i la seva esposa Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme radical. Junts tenen un fill exemplar, l'Alexandre, que estudia en una prestigiosa universitat d'Estats Units. Durant una breu visita a París, l'Alexandre coneix la Mila, la filla de la nova parella de la seva mare, i la convida a una festa. L'endemà, la Mila presenta una denúncia contra l'Alexandre per violació, que destrueix l'harmonia familiar i posa en marxa una complicada màquina judicial mediàtica que confronta versions oposades.   *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals

La Chica salvaje

Basada en la novel·la homònima de Delia Owens. Kaya, és una noia solitària,  que viu a les maresmes de Carolina del Nord i que va ser abandonada per la seva família.  Atreta per dos joves de la ciutat, Kya s'obre a un món nou i sorprenent. Però quan un d'ells és trobat mort, la comunitat l'assenyala immediatament com la principal sospitosa.   *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Alcarràs

Durant generacions la família Soler ha conreat fruita dolça a Alcarràs, ara les seves terres són arrasades per construir una planta de plaques solars.  Pel·lícula dirigida per Carla Simó i protagonitzada per actors i actrius no professionals.  Ós d’or al Festival de Berlín a la millor pel·lícula (2022), Premi Feroz a la millor direcció (2022), 5 premis Gaudí (millor pel·lícula, millor guió, millor direcció, entre d’altres).   *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals  

Una Íntima convicción

El cinema d’autor europeu produeix drames judicials molt diferents de les grans produccions nord-americanes. Une Intime conviction (2019), dirigida per Antoine Raimbault (1979 -  ), ens presenta un procés judicial absurd per un assassinat sense cadàver. Quan es coneix el rerefons de la història, encara sorprèn més que Raimbault volgués fer la seva primera pel·lícula a partir d’una trama que no podia aportar certeses. El film usa l’argument d’un cas real i els noms dels seus protagonistes, per bé que es permet algunes llicències amb la introducció de personatges ficticis. Suzanne Viguier, mare de tres fills, va desaparèixer l’any 2000, presumptament després de demanar el divorci del seu espòs Jacques, a causa de maltractaments recorrents. El marit va ser acusat d’assassinat i processat. Va ser absolt en primera instància i en apel·lació. Per seguir els tràmits de la recerca policial i els processos judicials, consulteu a la Viquipèdia en francès l’article “Affaire Suzanne Viguier”. L’obra de Raimbault reprèn la història a l’inici de la preparació del judici d’apel·lació. El director va obtenir el permís de la família Viguier per usar els noms dels personatges reals. Notareu que Raimbault és un realitzador sobri, car no ens sorprèn amb girs inesperats per assolir l’efecte d’enjòlit ni exposa una conspiració recargolada que pretén d’enfonsar la vida d’un home exemplar. Els personatges d’Une Intime conviction són persones vulgars, de classe mitjana o quasi baixa i no tenen res a veure amb el cànon de bellesa a l’ús. Per descomptat, han estat caracteritzats sense el glamour i el vestuari de Perry Mason i Los Ángeles’ law. La trama, simplement ressegueix de manera monòtona totes les proves acumulades. Explora les contradiccions de l’acusació i retrata la ceguesa d’una recerca policial destinada a encolomar la morta a un culpable abans que escatir la veritat. Marina Foïs (Boulogne-Billancourt, 1970 -  ) interpreta la Nora, una mare amiga de la família que creu en la innocència de Jacques Viguier i prova d’inculpar l’amant de la Suzanne. Va d’acord amb els fills de l’acusat, el pare i la sogra. Cau en l’atribució de la culpa perquè n’està convençuda, amb un raonament idèntic al que aporten la policia i la fiscalia per demanar la condemna de l’acusat: tot encaixa. És a dir, primer condemna l’amant i després cerca les proves. Potser ja ho intuïu, la Nora és el personatge de ficció i s’inspira en la nova parella de Jacques Viguier entre el 2001 i el 2008. Per contra, les germanes de la desapareguda creuen culpable el marit. Olivier Gourmet (Namur, 1963 -  ) fa el paper d’advocat defensor al judici d’apel·lació, fastiguejat entre la muntanya de documents legals i l’obsessió de la seva assistent. Laurent Lucas (París, 1965 -  ) és el marit i, amb un posat glacial, ens fa creure en la seva culpabilitat. Per sort per a ell i, com diu l’advocat, amb la convicció no n’hi ha prou per condemnar-lo: in dubio, pro reo. Més enllà del cas judicial, la pel·lícula ens acara amb la pressió que fa recaure sobre la família i la vida laboral una causa aparentment justa. Defensar-la a ultrança acaba per perjudicar la família i la fidelitat als compromisos adquirits no sempre troba comprensió entre els qui en pateixen les conseqüències. A més a més, podreu veure com s’explora tot l’entramat de relacions i martingales a l’entorn de les febleses humanes, des de les relacions tòxiques fins a l’afany de notorietat, amb un bon repertori de mentides i accions de dubtosa explicació quan es tracta d’obtenir un profit.   Més informació: Antoine Raimbault a les Biblioteques Filmin “Interview Antoine Raimbault, réalisateur du film Une Intime conviction”. Baz’art : des films, des livres (4 février 2019) Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal. 

Delicioso

Fantàstica pel·lícula que ens situa a la França de finals de s.XVIII, a punt d'esclatar la Revolució Francesa. L'acció comença quan el cap de cuina d'una casa noble, Pierre Manceron, és acomiadat i perd el gust per cuinar. El cuiner decideix tornar a la seva casa al camp, i allà, amb l'ajuda del seu fill i l'enigmàtica Loiuse, aconsegueix retrobar la passió per la cuina i obrir el primer restaurant del món!! Una pel·lícula pels amants de la gastronomia i la història!!   Més informació: Éric Besnard a les Biblioteques Recomanat per Bib. El Pont de Vilomara i Rocafort. 

Everything everywhere all at once

És probable que Todo a la vez en todas partes no transcendeixi com una de les millors pel·lícules que han guanyat l'Òscar en les seves noranta-cinc edicions, però és evident que ha fet història en molts sentits. Que una pel·lícula de gènere fantàstic, protagonitzada per dues actrius de més de seixanta anys que han fet carrera en el cinema de gènere, que visibilitzi la comunitat asiàtica als EUA i posi la maternitat i el desgast que això suposa per les dones al centre d'una història esbojarrada que passa al multivers... Doncs potser això sí que és quelcom destacable! L'Evelyn és la propietària d'una bugaderia a qui hisenda està investigant. Mare d'una adolescent a qui no entén, amb un matrimoni que no funciona i un pare exigent amb les tradicions asiàtiques, la nostra protagonista està esgotada i desbordada... i just en aquell moment apareix una versió d'un altre univers del seu home, en Waymond, per dir-li que ha d'ajudar-lo a evitar que la Jobu Tupaki deslligui el caos al multivers. Aquest punt de partida tant esbojarrat serveix als directors per parlar de la bretxa generacional i d'on ens porten les decisions que prenem a la vida, però també ens parla sobre l'amor incondicional que tot ho pot salvar... Sí, un pèl suat això, però who cares! Todo a la vez en todas partes és una pel·lícula difícil de catalogar, a mig camí entre el cinema de ciència-ficció, el drama familiar o el cinema d'arts marcials, és la segona creació conjunta de Daniel Kwan i Daniel Scheinert, coneguts popularment com The Daniels. Es van conèixer estudiant cinema a l'Emerson College de Boston i van començar fent videoclips, entre d'altres, el popular 'Turn down for what' de DJ Snake. La seva primera pel·lícula va ser una altra bogeria, Swiss Army Man, on un nàufrag a una illa deserta acaba travant una bonica amistat amb un cadàver que l'aigua arrossega fins a la vora...to per parlar del sentit de la vida. Van guanyar diversos premis, entre ells, millor pel·lícula i actor (Daniel Radcliffe) al Festival de Sitges de 2016 i la trobareu també a la xarxa de biblioteques. Trieu la vostra pròpia aventura! Més informació: Prestatge de cinema Recorreguts cinematogràfics IMBD Recomanat per Bea Garcés. Biblioteca de Vilanova Armand Cardona Torrandell. 

Una Odisea espacial : la saga completa

Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick van escriure plegats el guió de la pel·lícula 2001: una odisea del espacio. Paral·lelament, l'autor va desenvolupar aquest guió en una novel·la, sense haver vist la pel·lícula completament .  Malgrat que l’autor no es plantejava escriure una seqüela, l’any 1979 la sonda Voyager viatja a Júpiter amb les primeres fotografies properes del planeta i les seves llunes. Fet que impulsa Clarke a continuar la saga, que comença amb el despertar de Bowman a l’habitació de l’hotel, l'any 2010. Clarke segueix amb interès les missions espacials. El desastre del Challenger impedeix tenir noves imatges de Júpiter i les seves llunes. Decideix no esperar una nova missió. La visita del cometa Halley l’any 1985 li proporciona la data i la trama de la tercera odissea, ja que el cometa tornarà al nostre sistema solar l’any 2061. A 3001: odisea final retrobem els personatges en un futur ple d’avenços tecnològics. Una visió utòpica de Clarke del futur de la humanitat. De Moon Watcher a la desaparició de les guerres. Un punt final a una odissea que comença a la terra quan encara no érem humans. Recomanat pel Prestatge de novel·la

Germanes

El 7 de març de 2008 s’estrenava “Germanes” a La Villarroel de Barcelona, una peça teatral premiada amb el Premi Max a la millor autoria teatral en català, tres Premis Butaca al millor muntatge de la temporada, actriu per a Maria Lanau i text teatral més el Premi de la Crítica de Barcelona a la millor direcció. Tot un fenomen que va consagrar a la dramaturga Carol López l’any 2008, amb més de 66.000 espectadors, fins al punt que l’any 2012 va fer el salt a la pantalla amb la TV-Movie creada per TV3, en què es va respectar gairebé tot el repartiment teatral a excepció de Nora Navas que substituí l’actriu Marta Domingo. Un èxit que segons el crític teatral Marcos Ordoñez en un article al diari El País, Al fin una comedia: “Germanes”, de Carol López, té molt a veure amb la valentia d’arriscar-se a fer comèdia, un gènere que moltes vegades s’encasella sota un teatre banal, evasiu i comercial, malgrat la necessitat de portar la comèdia a la vida quotidiana com a experiència vital i terapèutica. “Germanes”, entre l’humor i el drama, narra la història de tres germanes protagonitzades per Aina Clotet (Ivonne), Marta Domingo (Irene) i Maria Lanau (Inés), les quals es reuneixen a la casa de la seva infància després de la mort del seu pare juntament amb la inefable mare, interpretada per Amparo Fernández. Una primera trobada on se li sumarà un segon retrobament al cap d’un any, i que servirà no només per gestionar emocionalment la pèrdua del progenitor sinó també per examinar les complicitats familiars. Un argument aparentment senzill en un entorn molt quotidià, la cuina d’una casa rural, on s’aniran desmembrant els secrets i les angoixes a través dels arquetips de cada una de les germanes fins al punt de posar a prova la mateixa unitat familiar. Una comèdia melodramàtica, intel·ligent i moderna amb referències a Txèkhov, pel títol i la situació inicial de l’obra, que accentua l’estil trepidant de Carol López, la primera dona a dirigir un teatre a Barcelona, el Teatre Villarroel, i també la necessitat de l’humor en la mateixa vida i també en la ficció. La proposta en línia: Germanes El patriarca d'una família amb tres filles mor a la casa familiar. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula "Germanes" (2011), on ens trobem amb una mare que s'ha d'enfrontar a una nova vida, tres germanes, un fill adolescent, un marit que és exmarit, i un autèntic príncep blau. Una família que s'amaga sota l'aparença d'una certa normalitat i que es retroba al cap d'un any per celebrar l'aniversari de la mort del pare. Tothom té els seus petits secrets que, de mica en mica, es van revelant, fins i tot, alguna perversitat. Més informació: Carol López a les biblioteques Secrets i mentides de família a "Sala 33", amb "Germanes [TV3alacarta] Recomanat per Marta Aliberch Sànchez. Bib. Sibil·la Durfort. Collbató.

Las Ilusiones perdidas

Si haguéssim de posar data d'inici al fenomen de les fake news, probablement la temptació més forta seria la de relacionar-les amb les xarxes socials o l'inici de l'Internet. En realitat la primera fake new coneguda la va publicar el diari novaiorquès The Sun el 1835, informant del fet que a la lluna hi vivien éssers intel·ligents. La capacitat de tiratge de les premses, la distribució de diaris en trens i vaixells de vapor, i el preu dels exemplars, baratíssims, van contribuir que la notícia falsa es difongués a gran escala. Només un parell d'anys després, Honoré de Balzac publica Les il·lusions perdudes, el retrat d'un jove poeta de províncies amb ganes de triomfar a París. Del que estarà disposat a fer i de la baixada als inferns que li suposarà aconseguir-ho el mestre francès en fa una crònica deliciosa, aprofitant, com és costum en l'autor, per diseccionar diverses capes de la societat pel camí. L'adaptació cinematogràfica de Xavier Giannoli conserva totes les virtuts del text original sense renunciar al que el llenguatge audiovisual pot oferir. La posada en escena i la reconstrucció de l'època són magistrals, el ritme àgil, la veu en off que ens acompanya un gran encert, i l'elecció d'intèrprets (fins i tot la del Gérard Dépardieu, tot un risc avui dia), la millor mostra del talent. Les ilusiones perdidas va ser la gran triomfadora dels Premis César 2021, guanyant set premis, incloent-hi millor pel·lícula, dels quinze als que es presentava.   Xavier Dolan fa de secundari, però atenció al guanyador del premi del Jurat a Cannes per Juste la fin du monde   Recomanat per Jaume Felipe. Biblioteca Maria Àngels Torrents i Rosés de Sant Pere de Riudebitlles

Elvis

La pel·lícula explora la vida i la música d'Elvis Presley a través del prisma de la seva relació amb el coronel Tom Parker, el seu enigmàtic mànager. La història aprofundeix en la complexa dinàmica que existia entre Presley i Parker que dura més de 20 anys, des de l'ascens de Presley a la fama fins a la seva fama sense precedents, en el context de la revolució cultural i la pèrdua de la innocència als Estats Units. I en el centre d'aquest periple està Priscilla Presley, una de les persones més importants i influents en la vida d'Elvis. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Top gun, Maverick

Seqüela de la pel·lícula de 1986 Top gun.  Després de més de trenta anys de servei com un dels millors aviadors de l'Armada, Pete Mitchel , "Maverick" , es troba on sempre va voler estar: superant els límits com un valent pilot de proves i esquivant l'ascens de rang, que no li deixaria volar emplaçant-lo en terra. Quan és destinat a l'acadèmia de Top Gun amb l'objectiu d'entrenar als pilots d'elit per a realitzar una perillosa missió en territori enemic, Maverick es troba allí amb el jove tinent Bradley Bradshaw, el fill del seu difunt amic "Goose.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Cinco lobitos

L'Amaia acaba de donar a llum i surt de l'hospital amb la seva filla. És mare d'un primer fill i, per primera vegada, s'adona dels canvis que comportarà. En les primeres setmanes, la seva parella i els seus pares l'ajuden. Però aviat els seus pares marxen i la seva parella ha d'absentar-se per motius laborals. Atabalada per la incessant tasca de ser mare, l'Amaia decideix anar a casa dels seus pares, a un poble de la costa basca, perquè l'ajudin a cuidar a la nena. No obstant això, la mare cau malalta i els papers s'inverteixen.

La Huída

La família que atraca unida, s’esmuny unida. Steve McQueen (Beech Grove, 1930 - Ciudad Juárez, 1980) i Ali MacGraw (Pound Ridge, 1939 -  ) varen brodar el paper dels joves esposos McCoy, units per l’exercici criminal d’una professió. Amb aquesta parella, les maneres esquerpes i les insinuacions de mitges paraules entre Humprey Bogart (Nova York, 1899 - Los Ángeles, 1957) i Lauren Bacall (Nova York, 1924 - Nova York, 2014) varen deixar pas a una joventut que ho fiava tot al desig i l’atractiu físics, per bé que sense por de comprometre’s i amb prou honradesa per parlar obertament de les ferides que impedeixen d’avançar en una relació. The Getaway (1972) acara l’espectador amb els atributs típics d’una pel·lícula de Sam Peckinpah (Fresno, 1925 - Inglewood, 1984): ús de la càmera lenta en algunes seqüències, ritme sense aturador quan comença la gresca, plànols a curta distància i tot el temps del món a l’hora d’ensenyar els forats a la carn i els dolls de sang oberts per les bales. Pel que hem vist, la trama del film s’ha construït ben enllaçada i amb una perfecta gestió de l’enjòlit. Sempre hi ha expectatives interessants sobre què passarà, tant per a l’acció en si com en la seva afectació sobre els personatges. Des de l’esperança de llibertat condicional per a un pres —no acomplerta— fins a l’escena final, la incertesa i el neguit planen a la pantalla. Ja fa sospitar que McQueen hagi de fer el paper d’atracador metòdic al costat de dos trinxeraires ben capaços d’espifiar-la. Pecats tan humans com l’avarícia i la luxúria paren el llaç de la traïció, esquivat al darrer moment perquè Mr. McCoy ha vist món i Mrs. McCoy li és fidel per més gripaus que hagi d’empassar. Hem de comentar que avui, potser algunes escenes farien descatalogar l’obra per apologia de la violència de gènere, però el context hi aporta sentit i, a més a més, el protagonista masculí no retrau a la senyora els seus errors professionals —només els maritals—, ans recupera el patrimoni perdut amb una elegància a prova d’escombreries i abocadors que ja voldrien molts cupaires. Amb l’ai al cor, arribarem al duel entre la parella i els esbirros del cap mafiós que els ha enredat per atracar un banc. Si us intriga el resultat, ja el sabreu quan callin les armes i, no patiu, que a bon fi, tot li és camí. La versió disponible a la XBM, distribuïda per Videohits (2014), permet de veure la pel·li sencera, fins i tot amb el metratge furtat per la censura d'uns altres temps. "The Getaway" és una adaptació de la novel·la homònima (1958) de Jim Thompson (Anadarko, 1906 - Hollywood, 1977). A més de Peckinpah, diversos directors n'han fet d'altres versions. Potser us les comentem en una altra ocasió. Per ara, gaudiu-ne amb McQueen i MacGraw. La podeu trobar a la XBM i, mentre no caduqui l’accés, també a la plataforma de llibres electrònics Catalunya eBiblio. *   Més informació: Sam Peckinpah a les Biblioteques Sam Peckinpah a la Viquipèdia The Getaway a la Viquipèdia La fugida a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Pública Municipal Josep Mateu i Miró. Castellbisbal.  _____________________________________________________ * Dates de naixement i mort de les persones citades extretes de la Viquipèdia.

Corea para principiantes

Corea està de moda. Miris on miris trobes referències a aquest país asiàtic en totes les seves manifestacions culturals. Un país divers, que es mou entre la tradició i la modernitat i que, actualment, està en ple creixement econòmic. Estrelles del K-pop triomfen entre joves d’arreu del món, els influenciadors coreans exporten moda, estètica i rituals de bellesa, gastronomia i, fins i tot, decoració … Algunes produccions audiovisuals coreanes estan entre les més vistes en el món de l’entreteniment i les inversions en tecnologia mòbil i videojocs converteixen aquest país en un referent mundial en innovació. El llibre està dividit en capítols curts que tracten sobre alguns d’aquests aspectes de l’estil de vida de la cultura coreana actual, amb la K de Korea per bandera (K-skin, K-food, K-pop ...). Les fotografies i il·lustracions intercalades amb el text, el fan amè de llegir. El primer capítol parla sobre la cura de la pell i la famosa rutina de deu passos per cuidar-la, la tècnica exfoliant del seshin alhora que toca algunes tendències del maquillatge coreà. En el capítol dedicat a la moda coreana veiem com es recuperen els handboks, vestits tradicionals que tornen a estar d’actualitat, i es veuen les noves propostes de l’estil coreà,  urbà i luxós a la vegada. El llibre continua fent una explicació del món musical del K-pop, com a fenomen global, i el que ha suposat a nivell mundial la seva música, els balls, l’estètica i els vídeos. No podia faltar un capítol dedicat a les sèries i pel·lícules coreanes que han triomfat internacionalment, ens n’explica alguns secrets i ens fa recomanacions. Hi ha un apartat dedicat a la gastronomia; la cuina coreana actual està basada en un enfocament holístic, hi trobem pinzellades dels superaliments, les infusions i també del menjar de carrer. Per acabar podem veure les tendències en decoració i la premissa de rodejar-se de coses autèntiques i que aportin benestar a les persones.  Aquest llibre ens apropa de manera senzilla a Corea, el país de moda, i ens mostra el pas implacable de la globalització, ensenyant-nos les tendències que ja ens han arribat i que estan influint el nostre estil de vida. Potser a alguns, després de la lectura els vindrà de gust anar a conèixe’l en directe. Més informació: Top 10 Cinema Coreà. Prestatge de cinema Recomanat per Marta Mans. Bib. Can Pedrals. Granollers. 

Oriente es oriente

Les minories ètniques i la seva integració a un altre país és un tema que ja s’ha tractat àmpliament. El director de la cinta, Damien O’Donnell, va rebre l’encàrrec de portar al cinema aquesta exitosa obra de teatre i tot i que al principi va sentir cert recel en creure que tenia pocs coneixements sobre el tema, finalment va pensar que això li permetria donar un punt de vista més objectiu i així va ser. La pel·lícula transcorre als anys 70. Un immigrant paquistanès casat amb una anglesa vol que els seus fills segueixin la tradició del seu país, però ells prefereixen adoptar una actitud més occidental. El pare els comença a arreglar matrimonis concertats i els fills es resisteixen a acceptar-ho. La virtut d’aquesta pel·lícula és que toca el tema de la intolerància i les dificultats que comporten els matrimonis mixtos amb cert humor però sense restar-li profunditat. Cal destacar les notables actuacions de tots els seus intèrprets. Una excel·lent elecció per veure amb fills i filles adolescents.   Més informació: Damien o'Donell (Viquipèdia) Pel·lícula (Viquipèdia) Recomanat per Sandra Farré Oliveres. Bib. Ripollet

La Habitación del pánico

Quan el director David Fincher va començar a agafar embranzida amb el seu estil de direcció, tan personal com inquietant, es va treure del barret aquesta joia que, tot i no ser de les seves millors pel·lícules, es un entreteniment molt digne i eficaç contra l’avorriment. Fincher és el director d’obres mestres del gènere del suspens com ara 'Seven' o 'The Game'. Jodie Foster, Forest Whitaker i una molt joveneta Kristen Steward, protagonitzen aquest thriller claustrofòbic que conté moments tan intensos i emocionants com d’autèntic horror. Una mare i la seva filla s’han d’amagar dins una habitació del pànic mentre uns lladres entren a casa seva i no deixen d’assetjar-les perquè surtin a fora. La tensió de la pel·lícula va in crescendo fins arribar a un desenllaç que et deixarà sense respiració.   Més informació:  La habitación del pánico (2002) - IMDb La habitación del pánico (2002) - Filmaffinity Recomanat per Adrià Serra Álvarez . Bib. del Nord. Sabadell

El Vientre del mar

Principis del segle XIX. Costa de l’Àfrica Occidental. L’armada francesa Alliance, també coneguda com La Méduse, naufraga. Una balsa de fusta amb 147 persones marxa a la deriva. Aquest fet històric va ser reflectit pel pintor J.L.T. Géricault en el quadre Le radeau de la Méduse (1818-19), icona del romanticisme francès; i per l’escriptor Alessandro Baricco, l’any 1993, en el llibre Oceano mare. L’any 2021, el director Agustí Villaronga estrena El ventre del mar, pensada en un primer moment com a obra de teatre, però finalment filmada per a la gran pantalla, com a obra experimental, en blanc i negre, fusionant els llenguatges teatral i cinematogràfic.  La pel·lícula tracta el naufragi, real i metafòric, la tragèdia no camuflada, i el desig d’un món millor, com a elements atemporals i universals. El ventre del mar va rebre la Biznaga de Oro del Festival de Màlaga, 24a edició, i cinc premis més: Millor Direcció, Millor Actor (per a Roger Casamajor), Millor Música, Millor Fotografia i Millor Guió.   Més informació: Agustín Villaronga a les Biblioteques Agustín Villaronga a la Viquipèdia "El vientre del mar" a la Viquipèdia Recomanat per Yolanda Zamora. Bib. Ramon Fernàndez Jurado. Castelldefels. 

Un Héroe

 En Rahim està a la presó per un deute que no ha pogut retornar. Durant un permís de dos dies, tracta de convèncer al seu creditor perquè retiri la seva reclamació d'impagament d'una part del pagament. Però les coses no aniran com tenia previst. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

La Diligencia

Diferents personatges es reuneixen en una diligència per a un llarg i dur viatge, entre ells, un fora de la llei a la recerca de venjança, una prostituta a la qual han fet fora del poble, un jugador, un metge, la dona embarassada d'un militar, un xèrif... Les relacions entre un grup tan variat seran difícils i tibants. El moment de màxim perill serà quan enmig d'una planúria siguin atacats per una colla d'indis apatxes. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Belfast

En l'estiu de 1969, Buddy, un noi de nou anys, sap exactament qui és i quin és el seu lloc. És un nen de classe obrera, del nord de Belfast, que se sent feliç, estimat i segur. El seu món és un remolí de vida i diversió als carrers d'una comunitat que riu i roman unida. Una comunitat on tots els seus familiars viuen en el mateix carrer i on és impossible perdre's, perquè tothom a Belfast es coneix, o almenys això sembla. I, en cada minut de temps lliure que té, la foscor dels cinemes o el televisor projecten les pel·lícules i els programes estatunidencs, que són l'embriagadora divisa que fa viatjar la vida interior i els somnis de Buddy. Però, quan els anys seixanta toquen la seva fi, mentre l'home arriba a la mateixa lluna, un calorós mes d'agost converteix els somnis d'infància de Buddy en un malson. El descontentament social acumulat de sobte esclata en el propi carrer de Buddy i la situació s'intensifica ràpidament. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Barry Lyndon

Raymond Barry ens resulta simpàtic des de la primera línia i no es pot evitar tenir certa empatia envers el personatge. El geni narratiu de Thackeray, un dels grans escriptors de la època victoriana i contemporani de Charles Dickens, es manifesta en el seu estil satíric i el seu humor irònic. L’autor es basa en la vida de l’aventurer Andrew Robin Stoney per descriure’ns, en primera persona, la biografia de Redmond Barry. El protagonista escriu les aventures viscudes des de la presó de Fleet, aproximadament des de 1745 fins al 1814. Hi ha certa influència d’El príncep de Maquiavel i de la novel·la picaresca del Segle d’Or espanyol. També hi ha present alguns elements de la vida de Thackeray ja que l’autor, com el protagonista, va dilapidar fortunes a través d’arriscades inversions financeres. Les reflexions del narrador són un bon exemple de la seva filosofia vital. El caràcter de Redmond Barry no és gaire comú en la literatura. Podria estar inclòs en la llista dels malvats tràgics, per la seva manca d’escrúpols a l’hora d’aconseguir la riquesa i el rang que creu que li corresponen. Un idiota que viu segons un codi d’honor propi sense remordiments però que reclama a la resta de la societat complir els deu manaments al peu de la lletra.  El seu caràcter arrogant, cregut i presumit no tenen límit i no dubta de reconèixer la seva manca de cultura i educació com un dels innumerables talents naturals que posseeix. El llibre va passar gairebé inadvertit pels seus coetanis, malgrat que Anthony Trollope, un dels escriptors més populars de l’època, en fa fer una crítica favorable. És famosa l’adaptació cinematogràfica que Stanley Kubrick va fer l’any 1975.  Va pel·lícula va recuperar una novel·la i un autor que mereixen ser reconeguts i encimbellats al pòdium de la literatura.  

El Callejon de las almas perdidas

Un vividor manipulador (Bradley Cooper) s'alia amb una psiquiatra tan engalipadora com ell (Cati Blanchett) per a estafar als rics de la societat novaiorquesa dels anys 40. Nova adaptació de la novel·la de William Lindsay Gresham, portat al cinema amb anterioritat per Edmund Goulding en 1947.  *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

El Buen patrón

Julio Blanco, el carismàtic propietari d'una empresa que fabrica balances industrials en una ciutat espanyola de províncies, espera la imminent visita d'una comissió que decidirà l'obtenció d'un premi local a l'excel·lència empresarial. Tot ha d'estar perfecte per a la visita. No obstant això, tot sembla conspirar contra ell. Treballant a contrarellotge, Blanco intenta resoldre els problemes dels seus empleats, creuant per a això totes les línies imaginables, i donant lloc a una inesperada i explosiva successió d'esdeveniments d'imprevisibles conseqüències. *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals   

Maixabel

Maixabel Lassa perd l'any 2000 al seu marit, Juan María Jaúregui, assassinat per ETA. Onze anys més tard, rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella en la presó de Nanclares de l'Oca (Àlaba), en la qual compleix condemna després d'haver trencat els seus llaços amb la banda terrorista. Malgrat els dubtes i de l'immens dolor, Maixabel accedeix a trobar-se cara a cara amb les persones que van acabar a sang freda amb la vida de qui havia estat el seu company des dels setze anys. 3 Premis Goya 2021: millor actriu (Blanca Portillo), millor actor de repartiment (Urko Olazabal) i millor actriu revelació (María Cerezuela).   *Novetat a la Xarxa de Biblioteques Municipals 

Nosotros

John Peele, una de les darreres promeses del gènere de terror, torna amb Us (Nosotros) , una pel·lícula sobre doppelgängers plena del cinema fantàstic més del·lirant. Guió correcte, però sense arribar al seu anterior film Déjame salir, trobem una bona posada en escena i una excel·lent fotografia i banda sonora. El missatge social, subtil, queda ben resolt.    Més informació: Jordan Peele a les Biblioteques Nosotros a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Lloreda. Badalona. 

Cinegráfics

Matteo Civaschi és dissenyador gràfic i un apassionat del cinema; Matteo Pavesi és autor i crític de cinema. Inclou un pròleg entusiasta d’Isabel Coixet. Flow Press és una editorial independent i barcelonina especialitzada en llibres visuals per explicar el món des d’una altra perspectiva. Un viatge visual pel món del setè art, on el lector descobrirà, a través d’infografies minimalistes molt entenedores, la història del cinema en 10 escenes, anècdotes i rècords, frases cèlebres per jugar a identificar a quina pel·lícula corresponen, retrats de directors de tot el món, i el brillant capítol “short movies” que planteja un repte: ets capaç d’endevinar 101 títols de pel·lícules en 5 segons cadascuna? Humor i informació per arribar a tot el públic amant del cinema i despertar la seva curiositat a través de la gran capacitat narrativa de la imatge. Un llibre fresc, diferent, sorprenent i molt divertit, per gaudir-lo tant en solitari com en grup. Més informació: Mateo Civaschi a les Biblioteques Cinegràfics. La gran història del cine, en síntesis | Llibres Recomanat per Bib. Singuerlín - Salvador Cabré. Santa Coloma de Gramenet.

El Festín de Babette

Composició exquisida d’un relat de Karen Blixen, autora de la coneguda Memòries d’Àfrica. Dues germanes que pertanyen a una comunitat religiosa  molt austera reben la visita d’una dona francesa que fuig de les continues revolucions del segle XIX a França. De sobte, aquesta cuinera francesa que han acollit li toca un bitllet de loteria i per agrair l’hospitalitat de les dues germanes prepara un bon sopar. La història ens parla com la cuina indica la cultura del país. El film contrasta els menjars de les dues germanes com també els menjars de les reunions parroquials que ens mostren un món auster i sense sabors variats amb els menjars que repara la cuinera, on afegeix petits tocs d’herbes i sobretot amb el gran sopar que els hi prepara. Film que ens proposa que sempre hi ha alguna oportunitat per celebrar un àpat amb amics i familiars.   Més informació: Isak Dinesen a les Biblioteques Isak Dinesen a la Viquipèdia Recomanat per Bib. Pomar. Badalona. 

Ventajas de viajar en tren

Qui avisa no es traïdor. Si us agraden les històries lògiques i lineals que acaben amb tot ben mastegat i lligat, o no sou capaços de resistir un cert grau d'extravagància i escabrositat és millor que ni us acosteu a aquesta pel·lícula. Ara bé, si teniu inclinació per les històries fosques amb un narrador no fiable a l'estil de "Shutter island", "El club de lluita" o fins i tot "Memento", on els trastorns delirants i l’esquizofrènia juguen un paper fonamental, és probable que reaccioneu a la inversa i us quedeu bocabadats. En tot cas, el que podem afirmar sense por a equivocar-nos és que aquesta adaptació de la novel·la de l’autor madrileny Antonio Orejudo no deixarà indiferent a ningú. No existeixen gaire films com "Ventajas de viajar en tren", còctels esbojarrats que fan reflexionar mentre un es debat entre el fàstic i la confusió. Per això quan se’n troba un cal valorar-lo en la mesura justa. Per què? Doncs perquè no parlem d’un esguerro sense cap ni peus, i ara, sinó més aviat d'una matrioixca d’històries a quina més sòrdida que van entreteixint-se fins arribar a un final esgarrifador planificat des del primer moment. D'acord, potser no és ni rodona ni perfecte, però una cosa és segura: va prou sobrada de mala llet com per deixar-te neguitós una bona estona.   Més informació: Antonio Orejudo a les Biblioteques Antonio Orejudo a la Viquipèdia Ventajas para viajar en tren a la Viquipèdia Aritz Moreno a les Biblioteques Aritz Moreno a la Viquipèdia Recomanat per Francesc Pujol. Bib. Can Casacuberta. Badalona. 

Antes del amanecer

La magia de la conversación El amor cambia, cambia en nosotros, en nuestro entorno y más allá de nuestro entorno. Piqué ha traicionado a Shakira. A veces resulta confuso, ¿no? Porque cada persona lo siente de forma completamente distinta. Miguel piensa: “Si quieres gustar a una persona, has de vestirte por los pies”. Ian piensa: “El amor es presumir, es tener a mil chicas a los pies de tu cama”. Joana piensa: “Si quieres enamorarme, has de ser fuerte, tener coche y tatuajes”. Tania piensa: “El amor es egoísta, los demás han de cumplir mis necesidades”. Alejandro piensa: “Quiero un amor como el que veo en las películas”. Y Richard... Lo único que hace es mostrarnos su película, una película que cambiaría su forma de sentir el amor para siempre. Dos personas que se acaban de conocer, he was a boy and she was a girl, charlan, charlan y pasean a lo largo de diferentes planos secuencia que representan un paseo simplemente natural que cualquiera de nosotros podría tener o haber tenido con un@ amig@, un familiar o tu pareja. Ellos, fluyen y se dejan llevar, sentimos su conexión, el respeto, su comprensión, su entendimiento, sus desacuerdos, sus espacios y su libertad. Ambos, repito, hablan, comparten sus sentimientos y pensamientos... Hablan sobre arte, filosofía, literatura, cultura… Hablan sobre sus familias, sus creencias, sus miedos… Hablan sobre la muerte. Nosotros quedamos inmersos en la conversación y ellos se preguntan si se volverán a ver. No quieren despedirse, realmente han sentido su verdadero amor. Seguro que se vuelven a ver, o eso querríamos. Miguel ha descubierto, que más allá de como vista, lo importante son sus actos de cariño, su comprensión con los demás. Ian ha descubierto que de lo que más presume es de lo que más carece, y que tal vez deba quererse un poquito más a sí mismo para poder amar y que le amen de verdad. Joana tenía a su chico perfecto, pero, a pesar de su fuerza, sus tatuajes y su coche, ha descubierto que al hablar con él se siente vacía. Tal vez necesite una buena conversación, un entendimiento. Tania ha descubierto que su egoísmo la llevará a la soledad, que los sentimientos de los demás también son importantes. Alejandro ha descubierto que algún día conectará y compartirá sus pensamientos con otra persona de la misma forma que ocurre en esta película, mediante una conexión verdadera y sincera. Y Richard, que ya descubrió su forma de amar hace mucho tiempo, nos dice al acabar la película: “A veces he sentido que el amor era idealizado y materialista por como lo vemos en las redes, en la publicidad, en los estereotipos e incluso en el cine. Pero al final descubres que el amor es muchas cosas, por cada persona hay un inmenso amor, igual y diferente a la vez. Tal vez solo necesitemos una conversación, sincera, respetuosa y comprensiva para encontrar nuestra verdadera forma de amar”. Crítica elaborada per Alec Ross de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Duelo al sol

Les aparences enganyen Duelo al sol (Duel in the Sun, King Vidor, 1946) és fruit de la voluntat del productor David O. Selznick de repetir l’èxit d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, Victor Fleming, 1939), rodada sis anys abans. El resultat potser no és tan rodó. Si hem de fer cas d’algunes crítiques despietades contra el maniqueisme dels personatges, o contra el maquillatge i la sobreactuació de la protagonista, la pel·lícula no hauria passat a la història del cinema. Tot i això, setanta-sis anys després de la seva producció, molts espectadors ens sentim atrets per aquesta història exagerada de passions desenfrenades fins a la mort cada vegada que la veiem. I la considerem un visionament imprescindible. El marc de Duelo al sol no és la historia dels Estats Units. Hi ha poques escenes èpiques i la pel·lícula se centra sobretot en el trasbals intern dels personatges. A primera vista, sembla un drama de bons i dolents. Si ens hi endinsem, però, hi descobrim una gran riquesa de detalls a l’hora d’explicar els diferents caràcters. Com a prova, repassaré alguns elements que fan referència a l’àmbit argumental. No hi ha cap dubte que la lluita entre el bé i el mal és l’eix central del film. Aquesta lluita que es reflecteix en les contradiccions del personatge principal: Perla Chávez (Jenniffer Jones). Perla diu que vol «ser una bona noia» des del principi de la pel·lícula. Aquesta insistència ens fa sospitar que trobarà molts entrebancs i que acabarà per no ser-ho. Efectivament, el que li fa prendre la decisió que desemboca en la tragèdia final és adonar-se que no serà mai «una senyora». En el fons, sap que el seu destí està marcat per ser filla d’una prostituta índia i d’un home blanc condemnat a la forca per haver-la assassinat. Intenta lluitar contra el destí, amb més o menys convenciment, al llarg de la pel·lícula, però el racisme exacerbat de molts dels personatges que l’envolten i l’atracció irreprimible que sent cap al personatge més malvat de la història, Lewt (Gregory Peck), propicien malentesos i decisions equivocades. Col·locats estratègicament al llarg de la cinta, aquests errors donen sentit a la gran contradicció final: els amants es maten l’un a l’altre, però es declaren el seu amor. L’antagonisme intern de Perla està envoltat de molts altres antagonismes que enriqueixen el personatge i el film. La protagonista lluita entre la seva atracció cap al violent, egoista i indolent Lewt, que l’ha forçat, i el respecte, l’educació i la generositat del seu germà gran (Joseph Cotten), l’home que ella sap que la farà una bona noia. Per altra banda, la mare dels dos germans (Lillian Gish) ofereix protecció i amor a Perla després de la mort dels pares, tot el contrari que el marit, el senador McCanles (Lionel Barrymore), un home racista i autoritari que la insulta i menysprea. No cal dir que el fill preferit de la bona tutora de la protagonista és el gran, que és expulsat de casa pel pare malvat perquè no l’obeeix en tot el que diu. En canvi, el germà petit malvat és el preferit del pare, que l’ha malcriat i li ha consentit tot, mentre la mare pateix per la mala influència que pot tenir sobre Perla. No s’ha de passar per alt tampoc l’oposició entre la dignitat del pare de Perla i el comportament immoral de la seva mare, un bo i una dolenta dels quals va néixer la protagonista insegura i contradictòria. Tampoc no s’ha d’oblidar la malaguanyada història d’amor de joventut entre el bon pare de la Perla i la bona mare dels dos germans, que els porta a ser infeliços en matrimonis on seran víctimes de dos dolents: la prostituta índia i el senador autoritari. Al costat dels personatges, veiem elements simbòlics que reforcen la seva posició. Per exemple, el ferrocarril. El ferrocarril és un element que clarament es col·loca de la banda dels bons. Per què? Perquè el senador hi va en contra. Segons ell, el tren destrueix les terres que tanta suor li han costat i portarà gent del nord que vol votar i posar impostos. No cal dir que l’esposa del senador i el bon fill gran estan a favor del ferrocarril i del progrés que comporta, i que el malvat fill petit no hi està d’acord: fa estimbar un comboi amb explosius per tenir el pare encara més del seu costat. Al fill gran això li costa l’expulsió de la casa paterna i l’allunyament de la seva bona influència damunt Perla, que queda a la mercè del germà petit. Aquesta disposició gairebé geomètrica dels personatges i els elements es trenca unes quantes vegades. És aquest trencament el que acaba de dotar la pel·lícula de la modernitat que l’apropa a nosaltres. La bona tutora és, per una banda, la causant que el seu marit vagi amb cadira de rodes i, per l’altra, qui porta a casa un capellà fanàtic, que, en lloc d’allunyar Perla de la influència del mal, se n’aprofita hipòcritament i confon encara més la noia. Un altre exemple de la superació de l’hipotètic maniqueisme del film és l’actitud final de senador: reconeix davant la seva dona (primer) i d’un amic (després) que s’ha equivocat i que ell és el responsable de moltes de les desgràcies que han succeït. També s’ha de posar a la balança de les debilitats del senador el fet que mana als seus homes que es retirin quan veu que l’exèrcit defensa les obres del ferrocarril amb la bandera americana perquè “una vegada vaig lluitar per aquesta bandera, ara no hi dispararé en contra”. Amb el personatge de Lewt és amb qui, com més avança la pel·lícula, més ens adonem que les aparences enganyen. Al final veiem un pobre desgraciat que amaga darrere la fatxenderia el desig de ser com el pare i d’obeir-lo en tot. Sap que és la nineta dels seus ulls i no vol decebre’l. La seva actitud de menyspreu cap a Perla s’acaba de definir quan el pare li diu que no vol que casa seva es converteixi en un poblat indi. Només confessa el seu amor a la noia quan, ferit de mort, deixa que aflorin els seus veritables sentiments. Així doncs, Duelo al sol ens arriba al fons per què és molt més que una història banal enmig de paisatges espectaculars, com alguns crítics han dit. Transcendeix la seva aparent superficialitat comercial per transmetre una visió molt particular del món. A la pel·lícula de Vidor, la vida és un lloc inhòspit simbolitzat per un desert cremat pel sol i ple de perills, sota un cel amenaçador, vermell de sang. Ens hem de batre en un duel amb les forces malignes que, gràcies a les seves trampes i a les nostres debilitats, ens poden arrossegar. Els personatges de Duelo al sol són víctimes d’aquesta lluita i la majoria sucumbeixen. El film deixa l’esperança, això sí, que la generositat i el progrés ajuden a tirar endavant. Crítica elaborada per Núria Dalmau i Homs de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

El demonio de las armas

Una de les dones fatals més icòniques del cinema Sorprenent, dual i directa són alguns dels adjectius que s'escauen a El demonio de las armas (Gun Crazy, 1950). El títol del film havia de ser Deadly is the female, però es va canviar en favor d'un Gun Crazy menys problemàtic entre el gènere femení.     Malgrat que va ser un fracàs en la taquilla, la pel·lícula es considera actualment una petita joia gràcies als crítics de la revista Cahiers du cinema, que van recuperar-la de l’oblit relatiu de la sèrie B. Per política d'estudi i economia de mitjans, El demonio de las armas havia de ser una pel·lícula més, però els talents implicats van aconseguir un resultat molt superior. Als títols de crèdit apareixen noms com el del director, Joseph H. Lewis (amb més trenta anys de carrera a Hollywood), els guionistes com Millard Kaufman i MacKinlay Kantor (que eren la façana del black-listed Dalton Trumbo) i un parell d'actors amb ganes de triomfar. El multipremiat Victor Young es va encarregar de la fantàstica banda sonora.   La història es basa en un relat breu que MacKinley Kantor va publicar al The Saturday Evening Post i que sembla inspirat en les figures dels fugitius Bonnie i Clyde. Es tracta, per tant, de cinema negre al pur estil de les pel·lícules de lladres i policies que es transforma en una road movie: anem seguint als protagonistes per diferents ciutats i paisatges de l’Oest Mitjà estatunidenc. La direcció àgil i directa de Joseph H. Lewis s'adapta perfectament a les necessitats del guió. Ell mateix afirmaria posteriorment que sabia què volia filmar i com ho volia fer, que es va limitar a donar dues instruccions clares als actors i rodar. A més, Lewis va aportar un gran coneixement tècnic de l’entorn cinematogràfic que va fer possible la confecció d’escenes com la de l’atracament al banc, admirada entre els professionals del cinema, que està filmada en un únic pla seqüència que resulta sorprenent tant per la seva naturalitat (els diàlegs són improvisats) com pel punt de vista de l’acció que ofereix a l’espectador.   I fins aquí el film noir. Perquè el veritable leitmotiv de la pel·lícula és l’amor, un amor turbulent entre els dos protagonistes, l’Annie Laurie (Peggy Cummins) i Bart Tare (John Dall), alhora que la seva increïble obsessió cap a les armes. Bart és un home que des de nen s’ha sentit atret per les pistoles, però que gràcies al seu entorn s’ha mantingut en el camí «recte». Tot va bé fins que, afortunadament pels espectadors, topa amb l’Annie, una de les femme fatales més icòniques de la història del cinema. Guapa, rossa, seductora i perillosa. És normal que en Bart caigui als seus peus i que, quan s’acaben els seus estalvis, es deixi arrossegar cap a una més profitosa carrera criminal. Gràcies a Freud podem resoldre fàcilment l’equació entre pulsió sexual, armes i compenetració de la parella, però cap teoria freudiana pot explicar com la química entre ells dos va més enllà del guió de Dalton Trumbo per materialitzar-se en escenes com la de l’hotel (amb un Bart que gira l’esquena als seus principis morals) o la de la fugida de l’atracament (quan han acordat separar-se i, en el darrer segon, són incapaços de fer-ho).   L'any 1998 Gun Crazy va ser escollida per la Library of Congress per ser conservada al National Film Registry. I si m’ho permeteu, com a bibliotecària que soc, si la Library of Congress diu que aquesta pel·lícula és «culturally, historically, or aesthetically significant», això va a missa!   Crítica elaborada per la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Vertigo

L’atracció entre l’amor i la mort que empeny a l’abisme Podríem definir l’esplèndida Vértigo (Vertigo, Alfred Hitchcock, 1958) considerant la força del que és intangible: l’amor, el desig, l’enigma, la mort, la culpabilitat i els remordiments derivats dels actes que se succeeixen de forma dual durant tota la pel·lícula. Podríem dir que la pel·lícula és una bellíssima obra d’art per la seva estructura, que crea mons paral·lels que s’inclouen un dins de l’altre, com cercles concèntrics que tanquen l’argument en escenaris indefectiblement abocats a la mort. Hitchcock mostra una duplicitat encoberta de persones i situacions que semblen el mateix, però que no ho són. Presentats des de l’aparença, amaguen la crua realitat. Aquest és un dels factors que dificulta la identificació i, en alguns punts, la comprensió d’una trama sovint d’una aparença versemblant que amaga un acte obscur. Un dels moments àlgids d’això és el judici on s’aclareix que la mort de Madelaine Elster és una acció portada pel seu malestar psicològic. En aquesta sessió es desqualifica deliberadament Scottie, se l’ignora i es desconfia d’ell per tenir una acrofòbia (por a les altures) que l’impossibilita ser responsable dels seus actes. És important observar com ha funcionat perfectament la trampa que ha preparat Gavin Elster, el marit, que ha utilitzat la malaltia del protagonista com a escut per amagar la seva intenció real: sortir indemne de la mort deliberada de la seva esposa, amb la seva fortuna en una butxaca i la llibertat en l’altra. Ningú desconfia de l’assassí inconfés, sinó que, ben al contrari, se l’acompanya en la pèrdua per la seva viduïtat. Mentrestant, Scottie s’enfonsa més i més en l’abisme de la seva culpabilitat. És el triomf de la llei, però no de la justícia. Per altra part, a Vértigo la mirada de la càmera combina els primers plans en les mirades dels intèrprets: James Stewart i Kim Novak, que encarnen a Scottie i Madelaine / Judi. Els seus ulls tenen un paper protagonista. Cal destacar també, les vistes àmplies que el film ofereix durant els interessants passeigs per San Francisco. Aquestes mirades nítides i atmosfèriques aporten una frescor fèrtil i pacífica a la pel·lícula. Els bells paisatges de l’esplèndida ciutat de la costa oest dels Estats Units, i també dels seus voltants, emmarquen una trama francament complexa. La ciutat està present i ofereix la bellesa i amplitud de les seves avingudes, la majestuositat del pont Golden Gate, el gèlid Fort Point, l’oceànica badia de Sant Francisco o els edificis culturals emblemàtics. Als afores de l’urbs, trobem el tradicional poble espanyol amb l’església de Sant Joan Baptista i el seu campanar, testimoni silenciós d’un gran frau, animat només pel so melancòlic de les campanes. Vértigo és una apassionant història d’amor portada al límit pels seus personatges tancats en un laberint; no poden fer cap pas enrere perquè no hi ha alternativa al passat, però els seus passos endavant només els aboquen a l’infortuni. L’amor viu exposat a la vista de tothom i alhora està amaga. Fins i tot el desconeixen els mateixos protagonistes. És un amor del qual no podran fugir si no és a través d’un destí tràgic. Aquesta passió delirant amaga la perversió de l’assassinat. Hi ha una clara i intel·ligent superposició de diferents relats mitjançant la falsificació de sentiments i emocions. Amb la seducció com a motor que es converteix en obsessió en la recerca del veritable amor, els personatges estan abocats a caure dins d’una espiral on intentar trobar la certesa que posi ordre a la seva vida. Crítica elaborada per Rosa Serra de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Olvídate de mi

Petites píndoles d’un amor (sense sucre) Una parella acaba la seva relació. En ple dol per la separació, Joel descobreix que Clementine s’ha sotmès a un experiment científic i l’ha esborrat de la seva memòria. No té cap record d’ell. Ensorrat i dolgut, decideix fer el mateix. Quan comença el procediment, però, això no li serà tan fàcil. El seu amor per Clem i l’empremta que li ha deixat impedeixen que pugui oblidar-la. Joel intentarà aturar aquest procés per recuperar-la. Al marge de l’argument, la producció presenta altres aspectes molt més interessants. Gràcies a l’enginy del guionista Charlie Kaufman, autor del llibret de Cómo ser John Malkovich (Being John Malkovich, Spike Jonze, 1999), Olvídate de mí (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, Michel Gondry, 2004) va aconseguir l’Oscar al millor guió original, i va ser reconegut amb altres premis i nominacions en diverses categories dels Bafta i els Globus d’Or. La col·laboració amb Michel Gondry, que afrontava la seva segona pel·lícula després de treballar en la direcció de videoclips per la MTV, va donar com a resultat una obra en què els gèneres es confonen. Olvídate de mi és un drama, una comèdia romàntica de ciència-ficció, una obra independent o de cinema de culte. Tot cap en un mateix sac. La pel·lícula és caòtica i té pinzellades surrealistes. Per començar, no segueix l’ordre cronològic de la història d’amor entre els protagonistes, sinó que la reconstrueix en sentit invers amb el recurs constant al flashback. Se’ns mostra la seva relació per capítols o petites píndoles (sense sucre) de les fases del procediment de neteja selectiva en el cervell del Joel. L’element de ciencia-ficció queda difuminat i en un segon pla, com a subtrama a càrrec d’uns actors secundaris a l’altura dels principals. Pel que fa a l’estètica i el muntatge, el film s’allunya absolutament dels contes romàntics, previsibles i convencionals, que podem veure per televisió les tardes del cap de setmana i que una servidora confessa haver consumit sense cap mena de recança. No sempre fa sol, ell i ella no són rics ni perfectes: són personatges més reals que han de treballar i tenen problemes com tothom. A més, a la pel·lícula trobem metàfores i simbologies que, sense resultar extremadament difícils d’interpretar, requereixen l’ús de la nostra substància gris, que està mig adormida després del dinar del diumenge. Sense dubte, sorprèn l’elecció dels actors protagonistes. Aquí recau precisament el principal atractiu del film. La curiositat de veure Jim Carrey i Kate Winslet fora de la seva zona de confort es veu recompensada amb unes interpretacions més que creïbles, molt reeixides i gens sobreactuades, que també van ser reconegudes amb premis i elogis de la crítica especialitzada, a la qual em remeto per ser una opinió autoritzada. Ni ganyotes d’Ace Ventura: Un detective diferente (Ace Ventura: Pet Detective, Tom Shadyac, 1994), ni vestuari d’època victoriana. Una estranya combinació que funciona. Potser perquè Carrey i Winslet són tan diferents com Joel i Clementine, d’aquí ve l’encert del càsting. Un actor encasellat en papers còmics, quasi grotescos, i una actriu anglesa feta a la mida dels personatges de Jane Austen, es posen en la pell d’un jove tímid i introvertit i d’una noia estrambòtica, impulsiva i inestable, amb look Madonna dels anys vuitanta. Si, és possible. O, si més no, aquesta estranya parella t’ho fa creure. Crítica elaborada per Susana Ros de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.

Las Vidas de Marona

Després d’un accident, una gosseta recorda els diferents amos que ha tingut al llarg de la seva vida i als quals ha estimat incondicionalment, omplint d’innocència i de llum totes les cases en les que ha viscut. Així, a través dels ulls de la Marona ens endinsem en les vides, amb les seves alegries i les seves misèries, de les diferents famílies. Un conte fantàstic ple d’amor, emoció i tendresa que és un homenatge a la mascota de la directora. I, a la vegada, proposa un exercici de gran llibertat creativa a través d’una meravellosa animació directament inspirada en les avantguardes artístiques.     Las vides de Marona (L’Extraordinaire Voyage de Marona, 2019) és un llargmetratge d’animació de la directora, escriptora i productora d’origen romanès, Anca Damian (Cluj-Napoca, 1962), que també ha dirigit la pel·lícula d’animació Crulic, camino al más allá (Crulic - drumul spre dincolo, 2011). Guanyadora del Gran Premi del Públic al Festival Internacional de Cine de Gijón i Menció Especial del Jurat al Festival Européen du Film Fantastique de Strasbourg.   > Què n’ha dit la crítica? "Un conte modern d’una gran poesia i ple d’invencions visuals ." Véronique Cauhapé (Le Monde) “Il·lustracions vibrants que recorden les pintures impressionistes de Matisse i expressionistes de Grosz o Dix.” Jordan Mintzer (The Hollywood Reporter) Recomanada per Glòria Massana. Biblioteca El Molí de Molins de Rei. 

Happy together

Premi a la Millor Direcció del Festival de Cannes de 1997, és la història a ritme de tango de dos homosexuals de Hong Kong que se’n van a l’Argentina a començar a nova vida, però que resulta impossible. Filmada a base de llums saturades i neons explosius, Wong Kar-Wai, director sovint titllat d’esteticista, basteix aquí un melodrama clàssic d’amor, sexe i traició, cru com l’ambient de la pensió on habiten els dos protagonistes. “No he rodat una pel·lícula gai, sinó una història d’amor” Wong Kar-Wai.   Més informació: Especial LGTBI Pel·lícules que surten de l'armari Recomanada pel Prestatge de Cinema

La dama de Shanghai

La veu en off   Un apunt sobre la còpia que ens ha arribat de La dama de Shangai (The lady from Shangai, Orson Welles, 1947): no és la versió de l’autor, que ni tan sols apareix en els crèdits com a director. Algunes fonts parlen de fins a seixanta minuts retallats en el metratge final, però no entrarem en suposicions. També seria especulatiu trobar paral·lelismes i correspondències entre la trama de la pel·lícula i la biografia personal dels dos protagonistes. Ens circumscriurem a la versió del film disponible per allunyar-nos de les argumentacions agosaradament especulatives.     La dama de Shangai comença amb la imatge d’un vaixell travessant el pont de Brooklyn amb Manhattan al fons i una veu en off que confessa: «Si hagués sabut com acaba aquesta història mai l’hauria començat.» I com comença la història? Es veu un primer pla de la cara d’una dona encisadora i la mateixa veu en off que anteriorment havíem escoltat i que confessa: «Des del moment en què la vaig veure, no vaig poder pensar en una altra cosa que no fos en ella.» L’argument de la pel·lícula pot semblar exagerat, melodramàtic o fins i tot paròdic. Un jove mariner, idealista i somiador, Michael O’Hara (Orson Welles), es veu embarcat en una aventura perquè se sent fascinat per una dona enlluernadora, Rosalie-Elsa Bannister (Rita Hayworth). Rosalie resulta l’esposa d’un acabalat advocat criminalista, Arthur Bannister. La trama s’embolica quan el soci de l’advocat, un inquietant personatge anomenat George Grisby, proposa que Michael signi la confessió d’haver mort Bannister i usar el document per simular una mort accidental. La contradicció entre el que diu la veu en off del protagonista i com actua el personatge protagonista es fa força palesa. Per exemple, Michael entén de seguida que la dona de la qual s’ha enamorat és una mentidera. Sembla desvalguda, però du amagada una pistola a la seva bossa. Més endavant, ell s’assabenta també que està casada amb un advocat milionari. La veu en off diu: «No m’agraden les relacions amb dones casades.» Al cap de poc, en canvi, ell accepta l’oferta que li fa l’advocat d’enrolar-se com a mariner en la tripulació del seu iot. El mateix Michael es pregunta: «I que i feia jo en un creuer de luxe? [...] Doncs és ben clar, anava al darrere de Rosalie. [...] Tot i que jo no ho volia reconèixer. M’inventava mentides. I després me les creia». Podríem dir que hi ha dos Michael, el personatge Michael que viu en el seu núvol i l’altre Michael, el de la veu en off, que reflexiona de la seva experiència i ens explica com el van pescar en aquesta enrevessada història. Quan comença el creuer, els personatges principals interaccionen entre imatges carregades de simbolismes. Els diàlegs també fan girs inesperats de vegades. Com quan en Michael li diu a l’Arthur: «No m’agrada jutjar sense conèixer el desenllaç.» En un altre moment, quan acaben de desembarcar a Sant Francisco, la mateixa veu en off diu amb admirable lucidesa: «Viure enganxat en un ham et fa perdre la gana. [...] És sorprenent el que un idiota com jo pot arribar a engolir.» Una escena ubicada durant una l’escala al Carib està carregada d’al·legories. La pel·lícula avança com en un diari de bitàcola que va advertint del rumb ineludible dels destins dels protagonistes. Veiem que tots aquests dobles jocs, mitges veritats i enganys no poden acabar bé, però la narració ens continua creant interès. Com a les tragèdies gregues o a les obres de teatre, ben conegudes per Orson Welles, de William Shakespeare. En una excursió amb caiacs, se’ns mostren els protagonistes parodiats pels animals que anem trobant: Rosalie-Elsa és una serp, Michael és un lloro i Grisby és un cocodril. Més endavant, trobem la cèlebre historieta que el mariner explica als seus amfitrions, que es fan retrets mentre es prenen un còctel: «Un capvespre [...] vaig veure l’oceà enfosquit per la sang [...], per aquells taurons enfollits que es devoraven entre si. [...] L’exaltació de l’assassinat transportava en l’aire la fortor de la mort. [...] No havia vist mai res semblant, fins aquesta nit.» Els tres personatges, Grisby, Arthur i Elsa, escolten la magnètica història relatada per Michael, que acaba afegint amb la dicció característica de l’actor: «I saben una cosa? Cap dels taurons va sobreviure aquella nit.» Aleshores es trenen els fils que fins aquell moment semblaven solts. Arthur, el marit, es fa l’orni com si mirés cap una altra banda, intencionadament. El soci, Grisby, es referma en les seves inquietants confidències i vol convèncer Michael que signi una declaració on confessi que ell ha mort Arthur: si no localitzen el cos, si no hi ha cadàver, no el podrien arrestar. A canvi, cobrarà una bona suma de diners amb la que planeja fugir amb la seva amant. Una altra escena mítica és la trobada romàntica de la parella a l’aquari de Sant Francisco. Els moments sentimentals s’alternen amb els humorístics, les rialles dels nens es barregen amb el relat preocupant sobre com Michael ha de resoldre l’encàrrec de Grisby. Els personatges estan envoltats per les ombres amenaçadores dels pops gegantins, les tintoreres salvatges i les tortugues porugues que estan a l’altra banda dels vidres de l’aquari. Es percep com si hi hagués alguna cosa no acabés de quadrar. Els fets es precipiten i no ho fan de la manera que s’esperava. Tot es complica. Michael acaba detingut i imputat en la mort de dues persones (una d’elles és el mateix Grisby) amb tots els indicis en contra. Bannister es fa càrrec interessadament de la defensa de Michael, al qual el jurat declara culpable. Entre el paroxisme, la incomprensió i l’atordiment per una sobredosi de pastilles, arreplegades per poder sortir de la sala de judici, el protagonista s’ha refugiat a la sala d’una òpera xinesa, en el món de les ombres xineses, el mim i la música estrident, dissonant, incomprensible. La persegueix la seva estimada Elsa Bannister, que aconsegueix enviar-lo discretament a un indret solitari i abandonat. La trama infernal ens arrossega fins a desembocar a la casa dels bojos d’un parc d’atraccions. En Michael agafa consciència de com han jugat amb ell mentre es passeja per les diferents estances de la casa de la por i del riure del parc d’atraccions, com si es passegés per l’interior de la seva ment, i es deixa caure pel pendent del tobogan de la vida, conscient del seu destí. L’han ben enganyat i ja només pot esperar el pitjor. Quan es troben a la cèlebre sala dels miralls màgics, Elsa i el seu marit comencen a disparar-se entre si, mentre cauen esberlats els miralls i cauen els dos personatges ferits de mort. Michael s’adona que ha estat a punt d’acabar devorat com els altres tres personatges, «taurons embogits per la sang pròpia, devorant-se entre si». Mentre s’allunya del parc atraccions, abandonant l’Elsa, que està mortalment ferida a terra, la veu en off d’en Michael exclama: «Aquesta vegada no vull perdre. [..] La única manera de no ficar-se en problemes és envellir. [...] Espero viure tant que arribi a oblidar-la.» Podríem dir que La dama de Shangai és un flashback, on la veu en off d’en Michael O’Hara, l’antiheroi, ens confessa que ha entès la seva història i ha perdut la innocència. De cop, ha topat amb la realitat. Crítica elaborada per Sebastià Forns de la Biblioteca Can Pedrals de Granollers en el marc del projecte Escriure de cinema.